Ves al contingut principal

Imposar el federalisme a Espanya (#PSc)

Diari de Setge del 27 de novembre de 1713 (dia 126).

Museu d'Història de Sabadell












Una de les idees que fa anys que em roda i que he llegit amb satisfacció al darrer llibre de Germà Bel exposada brillantment, és la del rebuig a imposar el nostre model polític al conjunt dels espanyols. Encara que no ens agrada acceptar-ho, no ens enganyem, al llarg dels tres darrers segles, Castella ha reeixit a assimilar una gran part dels territoris peninsulars que va anar conquerint militarment al llarg de l'edat moderna. Què dir de la terra dels meus pares, l'Aragó, gairebé del tot absorbida per un espanyolisme espaterrant. Si aquest procés d'identificació nacional massiu serà reversible, principalment a aquelles comunitats que conserven encara trets lingüístics específics, només el temps (i el paper capdavanter i exemplar de Catalunya) ho dirà. En tot cas, la Castella gran, la de 25,7 milions (dades de gener de 2012) dels actuals espanyols, no té perquè assumir una estructura administrativa a la nostra mesura. Bàsicament, perquè representa el 54% del conjunt.

Ho sabem ben bé, el catalanisme ha tingut històricament l'objectiu de transformar Espanya. En el nivell de l'estructura territorial i política, no té gaire sentit que 7,5 milions de catalans imposem el nostre model a tota la resta. No té sentit i és inviable. Bàsicament perquè les dues vies que permetrien l'encaix de Catalunya a Espanya són un camí sense sortida. La generalització del model, tal i com l'aplicació de l'estat autonòmic ha demostrat, col·lapsa per la manca de suport a la Castella gran, on ha estat poca cosa més que un forat negre d'aprofitament dels diners públics per part de la vella oligarquia local. I l'altra alternativa, la fixació d'una especificitat catalana, mai serà acceptada per una majoria d'espanyols d'identitat única i indivisible que ens imposaran sempre la seva majoria demogràfica. En aquestes condicions, per una simple qüestió de respecte a les majories, no podem aspirar a imposar el nostre model als espanyols. Seria deshonest i contraproduent. Per això, el federalisme real només es pot defensar a Catalunya d'una manera: amb un Estat català que es federi amb la unió d'Estats que és l'actual Europa.

Comentaris

  1. Jo diria que el problema nostre actual rau en que la UE encara no està acabada de dissenyar. És una federació d'estats? Jo diria -des de la meva ignorància- que encara no. S'han quedat a mig camí pels interessos i temors entre els propis països que configuren la UE.
    Per altra banda, nosaltres seguim fent gala i demostració permanent del guirigall tan lamentable que no ens permet una ruta clara i segura de nosaltres mateixos. Ens hi perdem amb xerrameques que no porten enlloc. Cal que els erudits del tema, de cada tema, s'asseguin en un espai reservat i, discretament, decideixin què cal fer en cada cosa.
    Avui mateix, en Xavier Solano ens ha parlat de les grans diferències entre Escòcia i Anglaterra, comparant-les amb les que patim nosaltres amb Espanya. La clau potser sigui que quan els escocesos van guanyar, van marcar una decisió de fer el referèndum a sí o sí, sense cap alteració de nervis. Aquí, en canvi, tot són desqualificacions mútues. I tenim majoria absoluta independentista!!
    Potser tot sigui que allà plou més i l'intercanvi de ions estigui més equilibrat... Observeu: a menys pluja, més guirigall!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…