L'hora dels fills, quan s'atansa l'adéu (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 11 de novembre de 1713 (dia 110).

Sabadell










Tarda tranquil·la, després d'un matí a tota pressió. Escric un informe una mica avorrit, mentre John Elliott Gardiner, de fons que va i ve, fa sonar les millors notes de Rameau. Sóc sol a l'àrea de treball. Sona el telèfon, em passen una trucada directa del carrer. Demano qui hi ha a l'altra banda del fil. Un silenci s'allarga fins que comença a xerrar una veu vella, mig trencada. Arrenca directament la seva història. El seu pare, destinat per la seva empresa a l'Aragó durant els anys de la República, viu l'esclat de la Guerra Civil a la riba franquista. En pocs dies, amb altres cinquanta d'aquelles contrades, serà afusellat. Ell, per rojo-separatista, en haver-se distingir per criticar una altre ajusticiament sumaríssim. Durant els dies de presó escriurà a llapis algunes notes per a la seva dona i els dos fills de cinc i tres anys que li sobreviuran per explicar aquesta història. Té 82 anys i no sap si donar-les a un arxiu o llegar-les als fills.

Els néts les volen, ells les conservaran. La conversa es talla una vegada i una altra amb el plor del record encara tan viu. Impressiona. Només tenia quaranta anys. Vull que les cartes és conservin perquè tinc por. La rancúnia que va acabar amb el seu pare li sembla ben viva avui. La que va fer rapar la seva mare vídua per parlar en català davant d'un falangista, poc després de la seva tornada a Barcelona. Repeteix entre plors que té por. Mentre escolto el seu silenci ennuegat, li dic que nosaltres tenim l'oportunitat d'aconseguir que els qui vénen al darrera mai més hagin de tenir por. Barruntarà si deixar la cartes o no. És l'hora dels fills d'aquelles víctimes, d'aquells herois. Molts d'ells són ja grans i abans que la vida se'ls escapi a ells també volen arrecerar la seva memòria en lloc segur. Disculpi que l'entretingui, repeteix. No pateixi, aquesta és la nostra feina, la nostra missió. I quan penjo emocionat tinc prou clar que us ho explicaré en un apunt.

Comentaris

  1. Emotiu, molt. Viscut de veritat. Ho has sabut transmetre, de valent.
    Totes les guerres s'on cafres de mena. Aix[o no t'e qui ho aturi. Sin'o ja no hi hauria guerres. D-acord. Per[o la part m'es cafre de tot aix[o, 'es que els feixistes de llavores segueixen ancorats en la seva vict[oria. A sobre, la vict[oria perllongada nit i dia dels m'es abstrussos d-un estat for\at a un comportament feixista perpetuat.

    Nota. Sembla que el Google, el meu Mac o el portal s-hi sumin a ignorar el catal[a...

    ResponElimina
  2. Emocionant, i tant de bo en David fernàndez li hagués llençat la sabata al cap a aquell fill de puta

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas