Ves al contingut principal

L'hora dels fills, quan s'atansa l'adéu (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 11 de novembre de 1713 (dia 110).

Sabadell










Tarda tranquil·la, després d'un matí a tota pressió. Escric un informe una mica avorrit, mentre John Elliott Gardiner, de fons que va i ve, fa sonar les millors notes de Rameau. Sóc sol a l'àrea de treball. Sona el telèfon, em passen una trucada directa del carrer. Demano qui hi ha a l'altra banda del fil. Un silenci s'allarga fins que comença a xerrar una veu vella, mig trencada. Arrenca directament la seva història. El seu pare, destinat per la seva empresa a l'Aragó durant els anys de la República, viu l'esclat de la Guerra Civil a la riba franquista. En pocs dies, amb altres cinquanta d'aquelles contrades, serà afusellat. Ell, per rojo-separatista, en haver-se distingir per criticar una altre ajusticiament sumaríssim. Durant els dies de presó escriurà a llapis algunes notes per a la seva dona i els dos fills de cinc i tres anys que li sobreviuran per explicar aquesta història. Té 82 anys i no sap si donar-les a un arxiu o llegar-les als fills.

Els néts les volen, ells les conservaran. La conversa es talla una vegada i una altra amb el plor del record encara tan viu. Impressiona. Només tenia quaranta anys. Vull que les cartes és conservin perquè tinc por. La rancúnia que va acabar amb el seu pare li sembla ben viva avui. La que va fer rapar la seva mare vídua per parlar en català davant d'un falangista, poc després de la seva tornada a Barcelona. Repeteix entre plors que té por. Mentre escolto el seu silenci ennuegat, li dic que nosaltres tenim l'oportunitat d'aconseguir que els qui vénen al darrera mai més hagin de tenir por. Barruntarà si deixar la cartes o no. És l'hora dels fills d'aquelles víctimes, d'aquells herois. Molts d'ells són ja grans i abans que la vida se'ls escapi a ells també volen arrecerar la seva memòria en lloc segur. Disculpi que l'entretingui, repeteix. No pateixi, aquesta és la nostra feina, la nostra missió. I quan penjo emocionat tinc prou clar que us ho explicaré en un apunt.

Comentaris

  1. Emotiu, molt. Viscut de veritat. Ho has sabut transmetre, de valent.
    Totes les guerres s'on cafres de mena. Aix[o no t'e qui ho aturi. Sin'o ja no hi hauria guerres. D-acord. Per[o la part m'es cafre de tot aix[o, 'es que els feixistes de llavores segueixen ancorats en la seva vict[oria. A sobre, la vict[oria perllongada nit i dia dels m'es abstrussos d-un estat for\at a un comportament feixista perpetuat.

    Nota. Sembla que el Google, el meu Mac o el portal s-hi sumin a ignorar el catal[a...

    ResponElimina
  2. Emocionant, i tant de bo en David fernàndez li hagués llençat la sabata al cap a aquell fill de puta

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…