Ves al contingut principal

Morir tan a prop de la riba (#Consulta2014)

Diari de Setge del 13 de novembre de 1713 (dia 112).

Telefònica (Barcelona)
Confesso que no puc més. Sé que ens caldrà encara molta més paciència, però és que un dels elements més desesperants del procés és aquest perpetu i lacerant dia de la marmota. Primer va ser abans de la convocatòria "Catalunya, nou Estat d'Europa", l'11 de Setembre de 2012. Tot l'estiu igual. I després, amb la "Via Catalana cap a la Independència".El sant mes d'agost senceret cap amunt i cap avall. Que si ara la Carme Forcadell i en Pere Pugès per aclarir, que si els intoxicadors de sempre per embolicar la troca. Que si tot plegat és sobre la independència o no. Que si els altres també podem participar o no. La repetició del debat va ser mimètica i desesperant. No podem estar repetint constantment el mateix. El debat és entre els qui volen continuar mantenint lligams de dependència amb el Regne d'Espanya i els que no. És senzillet. Va estrictament d'això. I federalisme és lligam i confederalisme també. I ara, per si amb els dos estius no haguéssim tingut prou, ara som en ple debat sobre la pregunta. I sant tornem-hi. Que si tothom que vol trencar amb l'statu quo ha de poder votar sí. Que si tots els catalanistes s'hi han de trobar còmodes. Que si som obligats a afegir tantes i tantes sensibilitats. Que si millor que no es despengi ningú. La capacitat del personal polític per embarbussar les coses és il·limitada. I ara em fa por justament això. Que les dues darreres i descomunals manifestacions de setembre van ser cosa de la gent, però que la pregunta la tenim en mans només dels polítics. Jo confesso que no puc més. Serà trist morir tan a prop de la riba, però és que ja no puc més. Com diria en Duran, estic fins els nassos.

Comentaris

  1. Precisament això és el que busquen des del principi. No ho hem de permetre. És un joc mental. I nosaltres hem de ser més forts mentalment. Ja sabiem que no seria fàcil. Durant 300 anys molts han patit i lluitat (fins i tot perdent la vida) perquè avui estiguem aquí. No podem defallir. Sí, jo també n'estic fins allà de tanta mandanga per aquí i tanta mandaga per allà, però també tinc claríiiissim quin és el meu objectiu: El meu pais i la meva gent lliures.

    Però la cosa és molt més llarga, perquè no s'acaba amb la independència. També ho hem de tenir clar. Hem de ser conscients que fins i tot quan siguem independents haurem de seguir lluitant. Ens deixaran molts submarins. I la nostra obligació és fer un pais nou, millor. L'establishment, els del Status Quo actual, voldran pujar-se al tren quan vegin que no hi ha altra alternativa. De moltes coses no en saben res (de democràcia i respecte als ciutadans per exemple), però de canviar les formes i que tot segueixi igual en saben molt (per exemple el Congreso de los Diputados és exactament el mateix que las Cortes Generales de franco). Ahir mateix Alierta, president de Telefònica ens en va donar un exemple.

    Però malgrat tot, crec que la nostra situació és infinitament més privilegiada que la de tants i tantes al llarg dels ultims 300 anys. No podem perdre per desgast. Volen jugar a marejar la perdiu, molt bé, que juguin,però nosaltres a lo nostre (és massa important).

    Tota la meva vida vaig pensar que no veuria la independència de Catalunya, sempre he estat convençut que seriem lliures, però sempre vaig pensar que jo no ho veuria, que era impossible mentre no desapareixessin les generacions nascudes al franquisme i post-franquisme. Però m'encanta haver estat equivocat tots aquests anys. I ara que ho tenim davant dels nassos no defallirem.

    Volen jugar a marejar la perdiu, doncs que hi juguin. Nosaltres ferms i preparats per jugar la partida que sigui, curta, llarga, a casa o a fora, però a guanyar-la. Ens posaran tots els entrabancs possibles, però no ens veiem capassos de superar-los tots? És clar que sí.

    Sempre he sentit dir que en la nostra diada nacional celebrem una derrota. Jo sempre dic que celebrem la major de les victòries. Durant 300 anys ens han fet de tot, de tot, per esborrar-nos del mapa i no ho han aconseguit. És una victòria extraordinària haver sobreviscut fins avui.

    No defallirem i un cop siguem independents seguirem lluitant. Perquè tenim raó, perquè ens ho mereixem i perquè és de justícia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí senyor! tens tota la raó del món i no puc estar-hi més d'acord.

      En quant a Granollacs, pensa com estàvem fa tan sols 3 anys i com estem ara. Hi ha una gran diferència: ara sabem que som molts i que cada cop en som més. No haguessis firmat fa 3 anys a ulls clucs de tenir la situació que tenim ara? T'entenc perfectament perquè és desesperant. Però hem de seguir sense perdre els papers: desemmascarant els submarins i exigint democràcia.

      Elimina
  2. no puc estar més d'acord amb el teu comentari. Ànims i endevant

    ResponElimina
  3. Per què tant guirigall!? Diem ben sovint que som més jueus que no pas altra cosa i, en canvi, de sobte ens posem a la "algarabia" generalitzada. Això ens passa sovint... Fins i tot un dels meus fills es mostrava excitat amb els seus (nostres) criteris. Però, li vaig preguntar que si estaria d'acord amb uns 7.000.000 de preguntes per només contestar-me'n una.
    En resum, tothom a fer silenci, que és el que ens cal aprendre, posar les cartes sobre de la taula a la comissió que hi hagi al Parlament, i votar-les. La proposta guanyadora ha de ser la que vagi escrita a la papereta.
    Els indis d'Amèrica ens criticaven que "rostro pálido hablar mucho i respetar poco". Doncs a veure si n'aprenem una mica.

    ResponElimina
  4. Granollacs, si la pregunta finalment és un embarbussament, tornem a sortir TOTS al carrer, com molt bé dius, en les dues Diades passades, el que tots reclamàvem era independència, així doncs, per aquí ha d'anar la pregunta, independència SÍ, independència NO, si els federalistes o com-federalistes volen fer una consulta que mobilitzin a la seva gent, i si surt al carrer 1 milió i mig de persones, aleshores podem parlar de fer una pregunta embrancada; mentre, els únics que hem reclamat un canvi de manera explicita, hem estat els que volem un país independent, just i normal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Justa la fusta! El que jo trobo inversemblant és que pretenguin ignorar l'enorme majoria indep. que som!

      Elimina
  5. Tindríem de sortir tots al carrer una altre vegada amb el lema:

    "Declaro la Independència de Catalunya"

    O es que el poble no la pot declarar sense necessitat de polítics?.

    ResponElimina
  6. Acabo d'assistir a l'acte que l'ANC a fet l Circol de Reus. La Carme Forcadell ha explicitat d'una manera claríssima on som i cap a on anem. Unitat dels catalans i ressistència als embats que vindran. Tenim la independència a tocar, però ens l'hem de guanyar. Ningú ho farà per nosaltres. Granollacs aixeca els ànims que ja queda menys per a la nostra llibertat com a poble.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…