Ves al contingut principal

Quan el fum s'esvaeixi, més majoria (#Consulta2014)

Diari de Setge del 7 de novembre de 1713 (dia 106).

Embassament d'Ulldecona









En societats democràtiques i formades, la decepció envers el sistema polític i els seus lideratges, en plata, l'estafa a la confiança popular rebuda, és un potentíssim motor de canvi. A Catalunya, durant, anys i panys, des de la Transició a la democràcia, havia fet l'efecte que la gent era capaç d'entomar qualsevol abús o humiliació que vingués de ponent si és que era ben amanida per unes quantes promeses dels lideratges mediàtics i polítics propis i/o aliens. El got, però, el van omplir massa uns senyors que fumaven havans a la plaça de braus de Sevilla i l'estiu de 2010 l'aigua va començar a vessar, com sempre que s'esdevé el punt físic decisiu, per tot el perímetre del got. La cerimònia de la confusió de l'Espanya plural i l'encaix federal de Catalunya van petar com un globus en la cara del seu principal artífex, el president Maragall, aquell mateix qui va sortir fa unes setmanes a fer també la Via Catalana. Ara, l'establishment repeteix l'operació amb la tercera via de La Vanguardia, El Periódico i El Pais. Una altra ració d'il·lusionisme ben amanit d'editorials, enquestes i opinadors de la Brigada, darrera del qual no hi ha absolutament res més que un intent desesperat per guanyar temps i confiar en què entretant ens dividirem. Sé que escoltar i llegir els detalls de l'operació, tan profundament deshonesta, us esvera. Tranquils, tal i com ha passat sempre, el despatxisme acaba malament: quan la topada amb la realitat d'una Espanya que no vol cedir ni un pam sigui un fet impossible d'amagar i contrastat a les institucions per enèssima vegada, la seva credibilitat se situarà en mínims i la nostra majoria (la que ara intenten evitar pel civil o pel criminal) encara serà més gran.

Comentaris

  1. D'El País deien que calia comprar-lo per estar ben informat; de La Vanguardia, també; d'El Periódico ja va ser l'explosió de la tendenciositat. Com que vull viure lliure de les pressions i de repressions informatives, llegeixo El PuntAvui. Si vols, també té una tendenciositat, però almenys en coincideixo.
    Respecte de l'optimisme i paciència posterior engendrades després de la mort del dictador, penso que van ser recorreguts gairebé obligats, sobretot pels qui vam conèixer de fons la repressió. Teníem ganes de respirar aire net i es va intentar fer política de generar confiances, sempre burlades, menyspreades. La primera gran decepció la va provocar en F. González (ara ja megalòman) amb la seva LOAPA, el "Café para todos". Van seguir desenfrenant-se fins a arribar al punt actual de de fugida imprescindible. Ens han ofegat totalment, amb l'ajut d'uns quants imprevisors propis, ens persegueixen el català, no cal parlar-ne de les Illes ni de València, on s'esplaien veient que segueixen tenint camí lliure, i ara ens ataquen pel nostre punt més feble de la policia de Catalunya.
    Si no podem fer-nos el nostre Referèndum propi abans de setembre, caldrà esperar el què calgui. Però, senyors, no s'adormin gens!!

    ResponElimina
  2. Als federalistes tercerviïstes, jo ja els considero directament uns malparits i uns fills de puta (perdò pel llenguatge).
    Perqupe menteixen menteixen i menteixen, de forma vil i miserable, amb alevosia i amb tota la intencionalitat.
    Saben, prou que ho saben que la operació estatals de buidar-nos de poder polític i econòmic és ja una estratègia que s'està duent a terme i consumant.
    En anvi ells insisteixen que ens hem de posar el tratjo de xaiets i a passar directament per l'escorxador.
    Puc entendre que no siguin independentistes, ara el que no els perdono és el seu col.laboracionisme en esforrar-nos del mapa, enfornsar-nos i empobrir-nos definitivament

    ResponElimina
    Respostes
    1. .... corroboro lo de malparits i fills de puta.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.