Ves al contingut principal

Quan "La Vanguardia" perd els moderats (#PremisBN)

Diari de Setge del 12 de novembre de 1713 (dia 111).

La Vanguardia, 27 de gener de 1939
No entenc un borrall d'anàlisi dels mitjans de comunicació com a empreses periodístiques, però, temptat per les dades sobre vendes i difusió que recollia un article del directe!cat fa uns dies, m'he decidit a fer-vos quatre números. Les presentaré fredament, que les conclusions us les deixo a vosaltres. D'entrada, una constatació: el Baròmetre del CEO no sembla apreciar un descens de la valoració dels catalans sobre La Vanguardia com a referent d'informació. El novembre del 2009 un 32% dels catalans deien informar-se a través del diari comtal, xifra que havia crescut el juny del 2013 al 34,3%: la dada és rellevant si tenim en compte l'aparició del diari Ara (ja amb un 9,6% en la segona data) i la caiguda paral·lela d'El Periódico durant el mateix període (d'un 30,4% a un 21,3). Tot i el manteniment d'aquesta teòricament alta consideració, el cert és que les dades oficials de l'OJD sobre vendes i difusió de LV al llarg del darrer any són certament catastròfiques. És evident que tota la premsa en paper passa moments de dificultat, però el diari dels Godó abasta la categoria de cas únic pel que fa a l'enfonsament. Entre setembre de 2012 i just un any després ha perdut un 25% de les vendes; en el mateix període, les d'El Períodico han caigut d'un 16,1%, per un 18,1% en el cas d'El Mundo, un 15,2% en el d'ABC i un 14,9% en el d'El País.

Però no és només aquesta la gran diferència. Rau, sobretot, en el fet que la ràtio entre vendes i difusió del diari comtal és pràcticament única al món mundial. Per cada diari que ven el senyor comte aconsegueix una difusió equivalent a 2,39 més. Senzillament impressionat. Com es poden arribar a regalar tants i tants exemplars? La diferència amb la resta de grans mitjans espanyols i catalans és senzillament apostoflant: El Periódico aconsegueix una difusió equivalent a 0,66 més, per 0,67 El País, 0,37 l'ABC i 0,33 El Mundo. I, atenció, perquè aquesta distància entre vendes i difusió no és pas una herència històrica del buc insígnia mediàtic de l'establishment. No, no. Continua creixent a tot drap. Entre setembre de 2012 i el mateix mes d'aquest any aquesta ràtio s'ha disparat un 22,4% en el cas del diari comtal, mentre creixia d'un 9,9% en el cas d'El Periódico, d'un 6,3% a El País, d'un 1,5% en El Mundo i d'un 0,7% a l'ABC. L'enfonsament de LV com a negoci periodístic sembla extraordinàriament accelerat. La seva relació amb el procés sobiranista és troba, sense dubte, molt seriosament connectada. El que només el temps podrà aclarir del tot és si ha estat la causa o la conseqüència d'un allunyament cada dia més marcat envers les aspiracions de la majoria del país, de la centralitat. Perquè LV és qui més tem els moderats.

Comentaris

  1. Jo diria que la transformació actual de tots els mitjans de comunicació, afegint-hi tot el bagatge de la crisi, i el de la transformació de consciència nacional, tot plegat ha de fer que tots els mateixos mitjans de comunicació estiguin passant una crisi sense precedents. El món estranger, també s'està transformant.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.