[-324] Els cicles històrics de l'independentisme segons un idiota (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 19 de desembre de 1713 (dia 148).

Horta de Sant Joan













Això del simposi dóna per molt. En parlarem uns quants dies, encara que sigui amb retard. La cosa dóna molt de sí. Qualsevol professor d'universitat de l'àmbit humanístic comprova fàcilment, encara avui, el desconeixement de les noves generacions pel que fa a la pròpia història nacional. Si això és així, espereu a l'aplicació de la Llei d'Espanyolització (mal anomenada Wert): els continguts de l'assignatura d'història a l'ensenyament secundari i el batxillerat vindran fixats des de Madrid. No m'ho puc ni imaginar. O sí. Només caldria anar a buscar aquells vells manuals dels temps de la Formación del Espíritu Nacional. Tot plegat indica l'encert de simposis com el polèmic Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014), d'aquests dies, coorganitzat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans. Perquè només des del desconeixement del grau de violència física, simbòlica i de tota mena que ha exercit Espanya contra Catalunya (i no només durant els darrers tres segles) és possible entendre el país que tenim i les actituds dels uns i dels altres.

Només així s'expliquen les intervencions dels nostres polítics. Algunes, pròpies d'un canalla ignorant. Afirmava fa uns dies el diputat de Ciudadanos Jordi Cañas als Matins de TV3 que l'independentisme “sempre pateix el mateix cicle històric: efervescència, il·lusió i decepció, perquè es planteja objectius impossibles”. El pou inesgotable de desconeixement del nostre passat que destil·la una afirmació com aquesta és de campionat. De premi a l'idiota de l'any. Sempre el mateix cicle històric? El 1640, després d'una guerra de dotze anys, amb milers de morts i exiliats?; el 1714, després d'una guerra de nou anys, amb desenes de milers de morts i exiliats?; el 1939, després d'una guerra de tres anys, amb centenars de milers de morts i exiliats? Sempre el mateix cicle històric d'efervescència, il·lusió i decepció? Només l'ús indiscriminat de la violència per part de Castella i els seus aliats ha permès fins ara, històricament, fer callar la veu de Catalunya. Afortunadament, som al segle XXI i la història és a punt de canviar.

Comentaris

  1. Un personatge de l'alçada moral i intel·lectual del tal Cañas pot dir qualsevol bajanada; no cal ni entrar a esmentar-lo. Goebbelisme pur.

    ResponElimina
  2. Això d'aquest fenomen de Jordi Cañas és una perla que no em vull perdre. Com és possible que l'Albert Ribera se li hagi pogut enganxar aquest miserable perdulari vocacional? Com deu estar el pati interior d'aquest partit!! Com s'atreveix insultar amb la seva presència i paraules els diputats, consellers i presidents de cambra i govern? Mireu que la Camacho és irritant fins fer perdre els estreps per la seva prepotència i capacitat cínica de mentir imperturbablement, però aquest Cañas m'irrita de tal manera que no puc contenir-me de cabrejar-me. Ara, si ajuntem els dos més bèsties de totes les españes com poden ser aquest Cañas i l'Aznar, ja no sé dir quin m'irrita més. L'España dels portadors de la maldat en persona. Perquè aquests dos bitxos els encanta ser així. No és que tinguin un defecte que els faci lletjos, no. Ells s'arreglen per ser així de repugnants, fastigosos. És l'esperit diabòlic que els surt pels porus!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas