Ves al contingut principal

[-324] Els cicles històrics de l'independentisme segons un idiota (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 19 de desembre de 1713 (dia 148).

Horta de Sant Joan













Això del simposi dóna per molt. En parlarem uns quants dies, encara que sigui amb retard. La cosa dóna molt de sí. Qualsevol professor d'universitat de l'àmbit humanístic comprova fàcilment, encara avui, el desconeixement de les noves generacions pel que fa a la pròpia història nacional. Si això és així, espereu a l'aplicació de la Llei d'Espanyolització (mal anomenada Wert): els continguts de l'assignatura d'història a l'ensenyament secundari i el batxillerat vindran fixats des de Madrid. No m'ho puc ni imaginar. O sí. Només caldria anar a buscar aquells vells manuals dels temps de la Formación del Espíritu Nacional. Tot plegat indica l'encert de simposis com el polèmic Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014), d'aquests dies, coorganitzat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans. Perquè només des del desconeixement del grau de violència física, simbòlica i de tota mena que ha exercit Espanya contra Catalunya (i no només durant els darrers tres segles) és possible entendre el país que tenim i les actituds dels uns i dels altres.

Només així s'expliquen les intervencions dels nostres polítics. Algunes, pròpies d'un canalla ignorant. Afirmava fa uns dies el diputat de Ciudadanos Jordi Cañas als Matins de TV3 que l'independentisme “sempre pateix el mateix cicle històric: efervescència, il·lusió i decepció, perquè es planteja objectius impossibles”. El pou inesgotable de desconeixement del nostre passat que destil·la una afirmació com aquesta és de campionat. De premi a l'idiota de l'any. Sempre el mateix cicle històric? El 1640, després d'una guerra de dotze anys, amb milers de morts i exiliats?; el 1714, després d'una guerra de nou anys, amb desenes de milers de morts i exiliats?; el 1939, després d'una guerra de tres anys, amb centenars de milers de morts i exiliats? Sempre el mateix cicle històric d'efervescència, il·lusió i decepció? Només l'ús indiscriminat de la violència per part de Castella i els seus aliats ha permès fins ara, històricament, fer callar la veu de Catalunya. Afortunadament, som al segle XXI i la història és a punt de canviar.

Comentaris

  1. Un personatge de l'alçada moral i intel·lectual del tal Cañas pot dir qualsevol bajanada; no cal ni entrar a esmentar-lo. Goebbelisme pur.

    ResponElimina
  2. Això d'aquest fenomen de Jordi Cañas és una perla que no em vull perdre. Com és possible que l'Albert Ribera se li hagi pogut enganxar aquest miserable perdulari vocacional? Com deu estar el pati interior d'aquest partit!! Com s'atreveix insultar amb la seva presència i paraules els diputats, consellers i presidents de cambra i govern? Mireu que la Camacho és irritant fins fer perdre els estreps per la seva prepotència i capacitat cínica de mentir imperturbablement, però aquest Cañas m'irrita de tal manera que no puc contenir-me de cabrejar-me. Ara, si ajuntem els dos més bèsties de totes les españes com poden ser aquest Cañas i l'Aznar, ja no sé dir quin m'irrita més. L'España dels portadors de la maldat en persona. Perquè aquests dos bitxos els encanta ser així. No és que tinguin un defecte que els faci lletjos, no. Ells s'arreglen per ser així de repugnants, fastigosos. És l'esperit diabòlic que els surt pels porus!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…