Ves al contingut principal

[-325] Un simposi de títol oportuníssim: sí, Espanya i contra Catalunya (#EspanyaContraCatalunya)

Diari de Setge del 18 de desembre de 1713 (dia 147).

Drassanes (Barcelona)











Ho sento, digueu-me radical, però és que ho veig així. Molts han opinat que el títol del famós simposi ha estat inoportú. Penso exactament igual que en el cas de la comentada conferència d'Oriol Junqueras a Brussel·les: ara, més que mai, cal parlar molt i molt clar. En el moment on som és absolutament imprescindible que anomenem les coses pel seu nom. I sí, efectivament, cal acabar amb el negacionisme de la visió oficial de la història impulsada des de Madrid. És urgent, necessari, oportuníssim. Es diu que els catalans han de conèixer tota la veritat abans de pronunciar-se sobre la independència del seu país. Correcte. I conèixer tota la veritat vol dir ser conscients exactament de quin és el tracte que hem rebut fins ara d'Espanya. I projectar a futur quin és el que ens espera. I precisament la reacció de furibund negacionisme que hem rebut aquests dies demostra ben a les clares que, amb ells, amb els nostres històrics maltractadors, no hi ha cap possibilitat de construir un futur compartit que tingui les quotes mínimes de dignitat per a nosaltres. Submissió o llibertat plena. Lliures o morts.

L'oportunitat del famós simposi ve avalada també per les reaccions que ha suscitat a Catalunya. L'editora d'un prestigiós bloc d'anàlisi política es negava fa pocs dies a acceptar que la Guerra Civil espanyola hagués tingut un vessant d'extermini nacional. I, fins i tot, el gran Vicent Partal ha parlat de tres-cents anys de lluita d'Espanya contra el catalanisme. No, no, contra el catalanisme no, contra Catalunya. Amb totes les lletres. Com molt bé va recordar el conseller Homs, l'intent espanyol ha estat el de liquidar Catalunya com a comunitat nacional i entitat política, amb tots els seus trets característics. I encara he percebut més oportú el títol del simposi en sentir desenes d'opinadors als mitjans dient que hauria estat millor parlar de l'Estat espanyol i no d'Espanya. No amics, no. Espanya. Les agressions han vingut d'Espanya, perquè no només han estat aplicades per l'Estat. La Castella transmutada en Espanya ha estat sempre supremacista i imperialista. I la majoria dels espanyols han tingut i tenen aquest gen incrustat en el seu ADN. És Espanya l'agressora, agradi o no. I és cada dia més clar que no està disposada a reconèixer-se com és per començar de nou. Així que, apa, siau.

Comentaris

  1. Molt enèrgic, però és el que correspon. M'estranyava que no en parlessis... je, je! Jo, que era i segueixo sent molt ignorant en matèria d'història, quan vaig escollir venir a treballar fins jubilar-me en aquest centre-nucli dels historiadors exercint els meus coneixements professionals, doncs, ves per on, anava escoltant tots els qui em mereixien més crèdit, i vaig anar descobrint que encara en sabia molt menys del què em podia imaginar. Les probes apareixien en tot el seu esplendor en forma de documents que jo anava tractant per a poder ser consultats pels investigadors de fora. Esperpèntic!! Un dia, no vaig poder evitar vessar llàgrimes. Sovint el cor se m'encongia en llegir coses molt cafres. Tota la història d'arreu n'està plena. Però, sembla com si la sang dels castellans vessés aquest deliri sanguinari. No m'estranya gens que la "Santa" Inquisició hagués nascut allà. L'Església la va acceptar posteriorment, bo i sabent que era una cafrada més dels castellans. Llavores, s'hi apuntar tots els dements sanguinaris del país dominant. Les matances contra jueus, musulmans i gitanos van ser d'autèntic genocidi. Volen matar tot el què els superi de nivell i d'enteniment. Alguns direu que aquestes paraules poden ser arriscades, però quan ho llegeixes d'els mateixos artífexs, llavores la sang ja se't fa espessa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…