Ves al contingut principal

Les bateries del partit de Pòpuli (#memòriahistòrica)

Bellpuig d'Urgell












Diari de Setge del 12 de desembre de 1713 (dia 141).

Impressionants, per hilarants, les escenes que ens està deixant el simposi científic Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014) abans fins i tot de començar avui. Del costat espanyol, histèria desfermada. La denuncia als tribunals per part dels partits del nacionalisme espanyol radical, exigint fins i tot al fiscal que demani els textos de les ponències. Senzillament espectacular. Abans, les declaracions del ministre García-Margallo, prodigioses, qualificant la vintena d'acreditats acadèmics que hi participen de pseudo historiadors nacionalistes excloents. Ell és llicenciat en dret i economia, però es veu que sap molt i molt d'història, fet que el faculta per insultar els professionals, entre ells l'historiador català més reconegut arreu en aquests moments (i, per cert, contrari a la independència). Del cantó català, també, Déu n'hi do. La reacció d'Enric Millo, per exemple, m'ha semblat estel·lar: ha demanat al Govern de la Generalitat la cancel·lació de les jornades, com si fóssim a una república bananera on es poden clausurar per la força les reunions científiques que a un no li agraden. Mort a la cultura!

És ben bé, per dir-ho amb la dita castellana que "cree el ladrón que todos son de su condición". I és que, de pop a pop, de les bateries del duc de Pòpuli, les que van bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona el maig de 1714, hem passat a les mentides del Partit Popular. Ara resulta que recordar les víctimes és fomentar l'odi. Es ofendre els hereus polítics dels vencedors. Que dir que Espanya s'ha construït contra Catalunya és un insult, una ignomínia. És ben curiós que aquells que volen perpetuar la seva existència no siguin conscients que només des del reconeixement dels errors del passat es pot construir un futur diferent, reparador. No serà el cas, està clar. Perquè ells, no, ells opten per negar-ho tot. Espanya no ens ha fet res. Tot són imaginacions nostres. Una formulació que explica perfectament perquè som ara en el punt on som. Perquè ens ho hem inventat tot. Els convidaria a fer un exercici pràctic: organitzar unes jornades, en justa resposta, per estudiar totes les vegades que els catalans hem actuat igual que ells però contra Espanya; com els hem ocupat, bombardejat, passat a ganivet, assassinat i exiliat al llarg de la història. Serà curiós.

Comentaris

  1. FRISO PER VEURE LES JORNADES QUE D.ALICIA EN EL PAIS DELS GURTEL,ORGANITZARA........P.J.,MAYAYO,MURUENDAS AZNAR,,ANA BOTELLA,IGNACIO WERT......LA "FLOR DE LA INTECTUALIDAD"

    ResponElimina
  2. Veuràs, el xoc emocional d'aquesta gent ha de ser fortíssim. Han menjat la mentida permanentment des dels seus pares, tiets, sogres, germans, etc. sense que mai ningú no els ho hagi desmentit. Ara, no poden tirar enrere després d'haver-se fet forts amb tot aquest paquet d'escombraries. És el xoc!! La democràcia comporta, entre moltes responsabilitats, haver-se d'acceptar la realitat tal com és. La justícia hauria de ser igual, però no actua.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.