Ves al contingut principal

"More Irish than the Irish themselves" (#independentistEZ)

Diari de Setge del 3 de desembre de 1713 (dia 132).

Ca l'Ardiaca (Barcelona)












Com a fill d'immigrants he rigut molt i molt amb la notícia sobre els laments de José Domingo, l'exdiputat de Ciudadanos que darrerament es dedica a organitzar concentracions espanyolistes a Barcelona. Diu que és escandalós, que ara per a ser independentista ja no cal ni parlar català. On s'és vist que la realitat no s'adapti als prejudicis que ells han decidit que hem de tenir tots plegats. Exemples d'aquest capteniment no manquen en gent suposadament oberta. El tan reverenciat Fernando Ónega, en una interessant crònica recent sobre un viatge a Barcelona, publicada al diari comtal, també s'exclamava estranyat de com era possible que l'independentisme fos tan present al carrer, físicament i a les converses, i que en canvi a ell ningú li hagués fet mala cara per parlar en castellà. Però si tothom sap que aquí peguem a la gent i la rapem al zero per parlar la llengua de Cervantes (a no, que això ho van fer els altres nacionalistes!). Els essencialistes espanyols estan molt preocupats perquè el sobiranisme no practica l'essencialisme. Se siente. Com explica, tan brillant, en Francesc Canosa, aquí es pot ser català i qualsevol altra cosa. A Espanya, no. I justament per això volem marxar.

Hem fet un sol país. Sense la fractura que els nostres adversaris voldrien. Aquella que denuncien que s'està produint, cada dia, desesperats perquè no té lloc. Perquè, com diu la mítica frase, Catalunya és una màquina de fer catalans. No som els únics, un cas excepcional. Nens Gaelaí Na Na Gaeil Féin. "Més irlandesos que els mateixos irlandesos". És una sentència clàssica a la historiografia irlandesa des del segle XVIII, assumida com a frase comuna en la llengua actual, per descriure el procés tan efectiu d'assimilació dels normands arribats a l'illa d'Irlanda principalment al llarg del segle XII. En acabar l'edat mitjana, aquells vells anglesos s'havien integrat perfectament en els clans i els patrons socials i culturals gaèlics. I ells foren potser els qui amb més força es van oposar al colonialisme dels nous anglesos arribats a partir de la brutal conquesta Tudor d'Irlanda al segle XVI. Com els criollos americans. Perquè potser els qui han fet lliurament seu un país, són els qui hi veuen més clar.

Comentaris

  1. Això també es compliria amb el què deia ahir d'una venedora extremenya que parla un català gairebé gironí. Que té un sentiment totalment independentista pels greuges constants que se'ns infligeix. Ha renunciat veure ni a trucar els seus parents d'Extremadura per la gran quantitat d'insults que li fan.
    Deia un gran actor del cinema nord-americà que residia a Barcelona, fa pocs anys, que si hi vivia aquí i no a Madrid, que li retreien, era perquè podia passejar per les Rambles i ningú no li entorpia el camí. A Madrid era insuportable, deia. Vull dir que aquí deixem viure-hi qui vulgui sense fer-ne escarafalls ni adulacions. Sempre, que jo sàpiga, sempre ha estat així.
    "Catalunya és una fàbrica de catalans". I doncs, què es pensen?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.