Ves al contingut principal

Redreçar i reformar (#Constitucions)

Diari de Setge del 10 de desembre de 1713 (dia 139).

Carrer Major (Montblanc)











Han passat ja alguns dies de la celebració espanyola del Día de la Constitución. Permeteu-me, però, a risc de cansar-vos, que insisteixi en la idea central que exposava en l'apunt d'aquell jorn. Aquests dies tinc la fortuna de poder dedicar algun temps a ultimar un article sobre un aspecte ben específic de la història de la Cort general. Sempre és un plaer col·laborar a donar a conèixer la història d'una institució que va durar gairebé cinc segles i que Castella va liquidar per dret de conquesta. Una de les idees que impregnava la Cort general era la de reforma permanent del sistema. És ben curiós, tractant-se, com era, naturalment, la catalana, d'una societat d'Antic Règim ancorada fortament en les normes de la tradició social, jurídica i política. Així, tècnicament, la normativa que s'aprovava a cada convocatòria de la Cort general referent a la seva delegació permanent, la Diputació del General o Generalitat, s'anomenava Capítols del redreç. Sempre calia redreçar, reformar, en una construcció permanent. Una institució fortament penetrada per la corrupció, demanava la introducció de canvis i controls permanents.

El contrast amb l'immobilisme de la sacro-sana Constitució espanyola de 1978 no pot ser més bèstia: patim un esquema polític d'una rigidesa inigualable, pensat perquè no pugui ser mai redreçat, reformat en els aspectes fonamentals. A la convocatòria de la Cort general de Catalunya de 1585, el representant del Capítol de la catedral de Lleida, el canonge Baltasar Rajadell, fou dels més àcids contra la manca de reformes: “havent-se en la present Cort de instar y procurar ab sa magestat, entre altres cosas, lo redrès de la justícia y de sos offisials, procurem primer de redresar y reformar lo que tenim en nòstrom càrrech”. Calia, doncs, demanar al rei una reforma, el redreç de la justícia al Principat (bàsicament, responsabilitat de la seva Reial Audiència) i del comportament tantes vegades injust dels seus oficials. Però, per coherència, abans, calia que allò que depenia directament dels estaments catalans, com ara la Generalitat, fos també reformat en profunditat. Eloqüent, molt eloqüent. D'això se'n diu regeneració democràtica. Redreç, reforma. Fa cinc segles (o més) que es demana. I alguns creiem que serà més factible a través d'un procés constituent cap a la República Catalana com el que vivim.

Comentaris

  1. Doncs, com segueixin els inspectors de les comissaries censores actuant com avui a la RAC1, anem apanyats. En José Antich ha deixat clar que no hi ha vida fora de la Constiutución espanyola.
    Jo sóc dels qui sempre diuen que l'avui sempre és millor que l'ahir. Sóc optimista per naturalesa. Però, escoltar l'Antich m'ha provocat vòmits. A sobre, és que ho diu tan bé i tan assenyat, que no saps reaccionar.

    Respecte del què ens il·lustres avui, trobo que queda totalment justificada aquesta mena d'enyorança que pateixo del què es pot fer bé i no es fa. Es clar que el pobre canonge ja se'n queixava també...

    ResponElimina
  2. Al lcicar m'ha sortit una veu, m'he quedat extranyat, i he escoltat a la inclita Anna Grau, és senzillament impressionant, una fellation en tota regla a l'Albert Ribera.
    Dóna la impressió que la té ben bé al pot. Buffff Delirant

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…