Ves al contingut principal

Una revolució democràtica (#procés)

Diari de Setge del 4 de desembre de 1713 (dia 133).

Collserola
Això que estem fent passarà a la història de Catalunya, naturalment, però no només. Digueu-me ingenu i exagerat, però és possible, si ens en sortim com volem, que passi a la història d'Europa i del món. No només perquè remourem els fonaments de la construcció europea, amb la constatació que les fronteres dels vells estats nació de l'Europa més rònega, formats al llit i al camp de batalla, no són inamovibles. No només. També perquè deixarem establert que el poble mana en tot i sobre tot. I això, en aquests moments de dictadura creixent d'uns quants (anomeneu-los com vulgueu: mercats, poderosos o els de sempre), seria autènticament revolucionari. Certament, en el nostre procés constituent, el vessant de canvi social no pot anar deslligat en cap cas del d'estatus polític. El carrer demana un recanvi molt profund en la manera de fer política.

Construïm un nou país, però volem que sigui al servei de la majoria. I precisament per això els tres-cents i els seus mitjancers, els qui han dominat aquest país en els temps de la dependència, es resisteixen avui i es resistiran fins al final amb ungles i dents. Perquè no només volem acabar amb el seu negoci, sinó també amb el seu estatus. No serà fàcil. La vella política ho amara tot. L'ideòleg de l'altra Tercera Via, la de Tony Blair, el sociòleg anglès Anthony Giddens, en una entrevista al diari El País, analitzava fa pocs dies l'impacte dels grans nacionalismes a Europa i es preguntava escandalitzat on s'acabaria el procés que inicien Escòcia i Catalunya. I aquest exactament el punt on som. La clau de tot plegat. Fins a on arribarem. La resposta, extraordinàriament senzilla: superada la intermediació d'uns partits esdevinguts simples màquines de poder al servei dels de sempre, s'acabarà exactament en el punt on vulgui la gent. O això voldria un servidor.

Comentaris

  1. Sublim!!
    M'agradaria molt que aquesta revolta per la dignitat nacional de Catalunya se la bategés com "La revolta de la raó". Catalunya serà el model a seguir per UE deixant de banda els vells Estats producte de la violència per una UE de nacions naturals, tal com diu en Granollacs.
    La pregunta d'Anthony Giddens es respon molt fàcilment: En Tony Blair, l'organitzador de guerres juntament amb Aznar i G. Bush, deuria estar de part dels imperialistes, o no? Per cert, quan un organitza una guerra és per treure'n un benefici. On deurien anar a parar els calerons de la part d'Aznar...?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…