Ves al contingut principal

Voluntat, fets i llautó (#procés)

Diari de Setge del 9 de desembre de 1713 (dia 138).

Cosmocaixa
El procés, naturalment, és molt i molt complex, l'operació més arriscada des del Pacte de Gènova de 1705. Però en els caps d'alguns polítics i opinadors és potser encara massa simple. Els motius poden ser tres, us els deixo triar: poques llums, molta mala llet o una combinació de les dues coses. En concret, em crida poderosament l'atenció una qüestió: la capacitat tan marcada de polítics, opinadors i mitjans per confondre la seva voluntat amb la realitat. Nois, que són dues coses diferents! Surt el bo d'en Pere, per exemple, vull dir, Pere Navarro (uf, aquest home està arribant ja a la categoria de mite) i diu que parla amb molta gent i que tothom li diu que la consulta no es farà. D'aquí ell no dedueix un atac als qui volen impedir-la, sinó als qui defensen que es faci. Fabulós. El bo d'en Pere (uf, quin paio) no sap distingir entre fer la proposta política que penses que volen i es mereixen els ciutadans i que pensis que aquesta proposta, precisament per què ja saps com som, te la permetrà exercir el neofranquisme espanyol. Defensar una proposta, sobretot quan és una causa moral, mereix un judici sempre previ a la seva viabilitat, tal i com ell demostra cada dia amb la seva proposta federal.

El mateix passa amb l'encaix de la futura República Catalana en el marc europeu. Aquí, contradient el sentit comú més bàsic, els nostres adversaris diuen saber exactament el que passarà i fan veure com si modulessin en funció d'això el seu discurs. Tenen previst que ens facin fora de la galàxia i per aquest motiu no podem continuar endavant, seria una bogeria, amb el procés de secessió. A mi, em sembla que, en un i altre cas, en el de la consulta i el d'Europa, els qui ens exigeixen cada dia la veritat als qui volem continuar endavant tot i que no amaguem les dificultats, han de començar per dir-nos-la ells. Quina és la proposta que ens fan nascuda de la seva voluntat. Què volen. Com tothom sap, es deleixen en realitat per mantenir-nos a tots plegats en l'immobilisme, en la defensa de l'statu quo a qualsevol preu. I té gràcia que ho facin acusant-nos d'enganyar. Crec que la consulta no es farà i per això defenso encara més que s'intenti: per despullar l'essència antidemocràtica del nacionalisme espanyol que sustenta el règim actual. Crec que Europa trobarà els camins per encaixar una República Catalana per interès propi, encara que cada dia tinc menys clar si és això el que ens convé.

Comentaris

  1. Molt bon escrit Sr. Granollacs.
    El cas dels socialistes és....no tinc paraules...
    I i tant que s'ha de tirar endavant la consulta....fins al final...que vingui la guardia civil a treure les urnes!!!!
    Sr. Granollacs i què en pensa d'aquest atac de panic que els ha agafat a Convergencia en fer una pregunta clara?????Ja s'han venut?

    ResponElimina
  2. A partir d'aquestes declaracions d'en Rajoy del "no quiero", trobo que ja podem tirar pel dret muntanya amunt i no parar-nos amb més reglamentismes. Ja no val la pena. Estem perdent el temps, i dia que passa, dia que ens puja més el deute. Fora Espanya. fora UE, fora €. Ja ens ho farem i ens en sortirem! Això sí, ens cal unitat. Ens la voldran -i ho fan- torpedinar. Sabent-ho, no passa res. Ja estem preparats.

    ResponElimina
  3. Aquest en Navarro es l´hostia fins i tot surt en el diari de setge, on s´apunta que les bateries borboniques cada cop feien un foc mes intens especialment des de la casa d´en Navarro. Si fa 300 anys, tu i com ara.

    ResponElimina
  4. Amics, encara hem d'esperar més per a decidir la pregunta?. Això és insuportable, volen que ens enfadem de veritat i alguns polítics pendran mal.INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: SI - NO. Aneu-vos posant les piles, polítics de fireta que el poble ja comença a afartar-se de vosaltres. El procés s'està convertint en un patiment innecessari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…