Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2013

Atureu la Consulta com sigui, que la perdem (#mesuresdesesperades)

Una part important del nostre dependentisme polític i mediàtic desesperat, de Lluís Bassets a Maurici Lucena, ha decidit darrerament convertir la crisi en un hostatge per evitar la independència. Cal dir que no són gens originals. De fet, el Partit Popular porta brandant aquest argument exactament des de fa uns quants anys. No, ara no toca (el que sigui relacionat amb Catalunya), que el més important és la crisi. I acte seguit es posen a fer exactament el contrari del que ens convé per en sortir-nos. És l'enèssima excusa de qui se sap perdedor, incapaç d'agafar el toro per les banyes d'una Consulta que sap perduda. Es tracta de parapetar-se rere l'actual desastre internacional i espanyol, en el marc del qual l'autonomisme que aspiren a mantenir com sigui té a Catalunya una responsabilitat essencial, per evitar que fem camí en llibertat. Que tirem endavant. La cara de pomes agres que posen quan demanen que deixem d'una vegada per totes la consulta i ens ocupem …

Però, en quin món viuen? (#polítics)

La Gestoria està en fallida tècnica. És la gran eina d'Espanya per controlar-nos. La bossa que ens tenen al coll només l'aflueixen l'estoneta justa perquè prenguem la glopada d'aire exacta per no perdre definitivament el sentit. Tenim dues opcions, continuar amb la tortura fins a la mort o dirigir una puntada de peu seca i precisa a l'entrecuix del nostre sàdic segrestador. Hi ha polítics, però, que continuen aliens completament al que està passant. Prediquen la independència però sense cap mena de pressa. En el seu món. Fa uns dies llegia el text d'una pregunta parlamentària al Govern del diputat d'ICV Jaume Bosch (Reg. 5240 a la Mesa de la Comissió de Cultura i Llengua, el 5 de març de 2013). Diu així: "Com valora el Govern que una inversió de tres milions d'euros realitzada per ubicar l'Arxiu Comarcal del Baix Llobregat a la seva nova seu estigui sense utilitzar pel fet de no adquirir el mobiliari i els compactes que suposen una despeses de…

Una altra Junta de Braços: desistir o resistir (#establishment)

D'aquí pocs mesos es compliran tres-cents anys d'un moment transcendental en la història del país. El 30 de juny de 1713 s'inaugurava una Junta General de Braços, una mena de Cort general, però sense presència del monarca. La gran assemblea de les forces vives del país. Hi acudiren el grans eclesiàstics, nobles i cavallers i decenes de representants de les ciutats i viles del país encara no ocupades. Davant la constatació que les potències de la Gran Aliança de la Haia optaven per abandonar Catalunya a la seva sort, calia decidir si el país es lliurava definitivament a la ira dels borbons o si es decantava per la resistència a ultrança amb l'objectiu d'assegurar la supervivència de les institucions històriques del país, fos amb una victòria que hagués fet viable un canvi en l'escenari internacional, fos forçant una capitulació que permetés incloure entre les seves condicions la preservació del model polític dels perdedors. No ens ha pervingut massa documentaci…

El dany immens que ens han provocat (#autonomisèria)

Un magnífic article de la professora Marta Espasa a l'Ara em va fer veure la llum. L'autonomisme espanyol ens ha fet durant els darrers anys un mal que resulta impossible descriure amb tota la radicalitat que caldria. Comunitats, famílies i persones concretes experimenten unes condicions de vida intolerables, cada vegada més properes a les dels països subdesenvolupats, principalment, com a conseqüència de la nostra dependència d'Espanya. És per això que tenim pressa. I és per això que cal avançar la sortida i no continuar ni un minut més estimbant el cap contra la paret. El doctor Junqueras fa perfecte, per vídeo, mar i aire, en denunciar l'espoli al qual ens sotmet el govern espanyol (i altres absurdits en la despesa). Cal, com fa ell, repetir-ho fins a la sacietat. Només un terç del que ens prenen cada any serviria per aturar les retallades. Així de senzill, així de simple, sense parlar d'AVEs a enlloc, de residències consolars de luxe i de despesa armamentístic…

Espanya no admet reforma (#federalistes)

En el procés de decantament del país cap a l'única sortida que tots sabem que ens queda per sobreviure, els federalistes continuen el seu lent procés de reconversió envers la dura realitat. Sí, amigues i amics, encara que els altres federalistes, els clàssics del segle XIX, ja van descobrir fa més de cent anys que la seva proposta és inviable, ara tenen una nova oportunitat de comprovar-ho en la pròpia pell, seva i del conjunt d'un país trinxat per la dependència, la crisi i l'ofec planificat pels "amics" espanyols. Comproven cada dia com una proposta d'entesa d'igual a igual amb Espanya és irrealitzable. Espanya no admet reforma. Espanya és el resultat de la victòria del projecte supremacista castellà d'imposició de la seva llengua, els seus valors i els seus interessos al conjunt dels pobles de la Península Ibèrica. Ningú que ha assolit el seu objectiu històric de dominació el canvia per transformar-lo en una relació de respecte envers els vençuts.

La darrera ensarronada (#establishment)

Diàleg totèmic. Ara es veu que canviarem els designis de Madrid d'eliminar-nos del mapa a base de diàleg. L'assassí deixarà d'apretar la corda que ens té lligada al coll si hi posem diàleg. Deu ser allò de permetre el reu que pronunciï de costat del botxí unes darreres paraules. Bonica conversa, encara que l'assassí continui agafant-nos des del darrera i ens mantingui encerclada la gola. Una lamentable jugada evasiva que no soluciona res, però que els dóna una mica de temps. També, un pas més cap a la indignitat. Es tracta de fer servir la desesperació de tants a favor. D'insuflar esperances falses en la gent que pateix per capgirar-li els desitjos. Potser caldrà endarrerir la Consulta, diuen. Com si no fos precisament l'estat propi l'única manera de disposar dels recursos necessaris per combatre la crisi. És la darrera estratègia del dependentisme. Haurem de fer mans i mànigues per evitar aquest nou parany. Pretenen que agraïm els nostres assassins el det…

El dependentisme impacient (#guanyarem)

Em sorprèn l'eficiència emboiradora que aconsegueix en alguns moments la Brigada de narcòtics. Aquests dies la veig especialment excitada. Finalment, el Gran Timoner és a punt de nomenar els membres del Consell per a la Transició Nacional que preveia el Pacte per la Llibertat. S'estan duent a terme, doncs, tots i cadascun dels passos acordats. També ho és, que després del 25-N varem estar tres setmanes a voltes amb la configuració de l'acord de Govern entre CiU i ERC. Recordareu perfectament com el gran tema era si es fixava una data o no per a la Consulta d'autodeterminació amb l'any 2014 com a límit. Exactament aquests eren els termes del debat de quatre mesos enrere: perquè la coalició guanyadora a les urnes portava en el seu programa la celebració d'una Consulta, només, preferiblement al llarg de tota la legislatura. No pas la declaració imminent d'independència. Doncs bé, ara resulta que tots els opinadors al servei de l'establishment, o sigui de …

Relats de diumenge (XXXV). Un diàleg molt honorable

Havien pensat durant molt temps en la necessitat de fortificar-se i mantenir una lleva militar permanent d'autodefensa que els permetés fer front als reptes més grans en solitari, com un més dels territoris lliures d'aquella extensa regió. Les hostes del rei, però, van prendre el poble en plena nit. Era fosca i es mogueren sense despertar massa sospites. Fins i tot dels qui sempre vetllaven, des de feia tant de temps. No van dubtar a fer sortir de matinada tothom de les seves cases. Els concentraren al mig de la plaça i els amençaren, desarmats. Després, entraren a les llars modestes (perquè els més poderosos del poble aquella nit, curiosament, éren de viatge de negocis) i prengueren tot el qui van poder fins a omplir els carros. Un botí enorme que custodiaren joiosos i mig beguts fins al castell. La tardor va passar i l'hivern arribà poderós com mai aquell any. La manca dels recursos bàsics es va fer dantesca. Van començar aviat la gana i la malnutrició. Els habitants de…

Vitamines d'il·lusió per als dies tontos (#guanyarem)

El procés és fa (massa) llarg. Hi ha dies en els quals les conseqüències en la vida quotidiana de tantíssima gent de l'escanyament econòmic i l'assetjament político-legal al qual ens sotmet Espanya et deixen anímicament baldat. Jornades en les quals el treball constant d'emboirament de la Brigada de narcòtics, dels mitjans de l'establishment dependentista català, fa el seu efecte en l'ànim. Circumstàncies en les quals et descobreixes tocat, una mica ferit. Per a aquests dies tontos contra els quals ens hem de rebel·lar us recomano un exercici que a mi em serveix. Penseu, només un moment, en tota la il·lusió que milers de catalans posen cada dia en el procés. I immediatament us sentireu acompanyats, privilegiats de viure un moment històric, engrescats, segurs en la victòria. Contra la tasca dels porucs conservadors de l'statu quo i/o dels interessos aliens, hi ha un activisme (en el millor sentit de la paraula) que ens diu cada dia que som vius i que guanyarem.

Hereus de la desmemòria (#memòriahistòrica)

D'entre les incomptables mesures repressives aplicades als catalans després de la derrota a la Guerra de Sucessió, he repassat darrerament les referents a acabar amb els símbols de llibertat política, fins al punt d'esborrar-se qualsevol rastre de memòria. Els ocupants castellans i els col·laboracionistes catalans no només van liquidar el nostre dret públic i la sobirania de les centenàries institucions del país, sinó que es van proposar bandejar-les també del darrer racó de l'imaginari col·lectiu dels seus conciutadans. És a dir, assegurar-se que Catalunya esdevenia per sempre més una província conquerida. Ara que el projecte històric supremacista se'ls ensorra per moments, l'espanyolisme està llançat al negacionisme: es tracta d'afirmar amb contundència que Catalunya mai va tenir sobirania ni estat propis. Són els hereus d'aquells ministres d'ocupació del primer Borbó. La seva tasca actual ens recorda la d'aquells catalans botiflers al servei de …

Marxar mentre la Unió Europea s'esquerda (#crisi)

El cas de Xipre ha estat paradigmàtic. Revela dos elements extremadament preocupants. D'una banda, com al llarg de tot el procés d'austericidi que estem vivint els darrers anys, la imposició d'unes condicions econòmiques a tot un continent a benefici dels estats del nord d'Europa, molt en particular d'Alemanya. Però, en segon, lloc, el més preocupant, la manca de seriositat de les institucions europees. El vistiplau al saqueig dels estalvis de la gent per salvar els interessos dels accionistes dels bancs supera en desvergonya qualsevol mesura coneguda en els darrers anys. Havíem experimentat, aquí mateix, el procés de convertir en públiques les pèrdues privades dels bancs; ara també es procedeix a confiscar una part dels diners dels impositors a benefici dels de sempre. El clima d'inseguretat que s'insufla a tot el sistema, des dels particulars als grans inversors mundials, sobre la manca de seriositat d'Europa, tindrà conseqüències de llarg abast. I l…

Divide et impera (#pactexlallibertat)

El dependentisme català, amb la cobertura dels mitjans espanyols de la caverna (naturalment, cap sorpresa) està obsessionat a rebentar el procés. Han decidit que, seguint la màxima clàssica, cal dividir-nos. Es tracta d'aprofitar el setge econòmic al qual ens sotmet l'Estat espanyol per generar i potenciar els dubtes als nostres rengles i tornar a plantejar, com sempre, la prioritat de l'agenda social sobre la nacional, embolcallada amb la mítica paraula diàleg. Com si precisament l'Estat propi per la via d'urgència no fos l'única sortida per restablir amb eficiència una autèntica prioritat econòmica i social en les polítiques públiques d'aquest país. No només Unió, sinó també una part de Convergència és estalonada dia sí dia també per l'establishment català a fi d'aconseguir la frenada del procés i el cobejadíssim descavalcament del Gran Timoner. Francament, des de l'independentisme no els hauríem de fer el joc. De llançar-ho tot en orris, de …

Recursos imprescindibles: la col·lecció Herois Indepes (#xenofòbia)

Fa alguns dies, a través de Vilaweb, vaig descobrir la fabulosa col·lecció Herois Indepes. Tal i com la presenten els seus creadors, "Són molts els herois indepes que dia a dia vetllen per generar nous independentistes a Catalunya. No ens agradaria deixar a cap d’aquests incansables lluitadors fora d’aquesta col·lecció." Repassar amb una mínima calma la col·lecció, des del cromo inicial del ministre Wert demanant l'espanyolització dels nens catalans a la darrera atzagaiada, gairebé diària, és un compendi perfecte dels majors detritus del nacionalisme espanyol oficialment inexistent. He de dir que veure'ls tots junts fa patxoca, de veritat. Els autors, brillantment, han marcat amb una esvàstica totes aquelles diatribes contra els catalans i els seus polítics que contenen acusacions de nazisme. Darrerament, arran de les afirmacions del nonacionalista d'esquerres Juan Carlos Rodríguez Ibarra, aquest grup està creixent a bon ritme. Tan suggeridora és la col·lecció q…

Coses que no poden ser (#retallades)

Tot plegat, gairebé en un sol dia. Com de costum, en arribar a la feina, el primer que faig és engegar l'ordinador i obrir el correu electrònic. Una companya ens remet habitualment un enllaç amb les publicacions al Diari Oficial de la Generalitat que afecten el nostre "negociat". Avui correspon al número 6333, del dia 12 de març de 2013 i anuncia una Resolució del 28 de febrer per la qual s'efectua el cessament de fulanet de tal com a (atenció, molta atenció, toc de tambors) cooordinador de Relacions Externes de la Secretaria General del meu Departament. De veritat que una mica més i caic de cul després d'elevar-me sobtadament de la cadira. Es veu que el secretari general, que no el Conseller, té tanta gent treballant en les seves relacions externes que necessita un home de confiança per coordinar-los a tots. Em diuen que aquest coordinador preparava informes sobre els interlocutors per a les reunions del secretari general. Exactament la tasca d'una o un adm…

Perles eslovenes (i IV) (#Reconeixementinternacional)

Tot i les paraules del cap de la diplomàcia austríaca, el cert és que la reacció de la comunitat internacional a la Declaració unilateral d'independència del Parlament eslovè és radicalment contrària. La Vanguardia s'hi recrea en l'edició del 27 de juny, dos dies després: "Los gobiernos europeos y la Administración norteamericana se han manifestado a favor de una Yugoslavia unida, al tiempo que han hecho un llamamiento a las repúblicas balcánicas para que resuelvan sus diferencias pacíficamente. [...] Entre los países comunitarios, Alemania y Francia indicaron expresamente que sus gobiernos no reconocerán a las repúblicas independentistas. [...] También los gobiernos de Dinamarca, Suecia, Rumania, Bulgaria, Canadá y Australia hicieron pública ayer su intención de no reconocer la independencia croata y eslovena. La prudencia caracterizó las declaraciones de Budapest y Praga [...] Frente a la ola de rechazo suscitada por las declaraciones de independencia, el influyent…

Perles eslovenes (III) (#Reconeixementinternacional)

El 25 de juny de 1991 el Parlament eslovè declara la independència tot i les reiterades amenaces de no reconeixement internacional per part dels països europeus i els Estats Units durant tota la setmana anterior. La Vanguardia del dia 26 informa de la reacció nordamericana davant el fet consumat de la Declaració unilateral: "Tras haber advertido insistentemente en las últimas semanas contra todo intento unilateral de secesión por parte de cualquiera de las repúblicas yugoslavas, la Administración estadounidense recibió ayer negativamente las declaraciones de independencia de Croacia y Eslovenia. "Lo lamentamos", se limitó a decir la portavoz del Departamento de Estado norteamericano. El propio secretario de Estado, James Baker, se trasladó el viernes a Belgrado para intentar convencer a las dos repúblicas de que no declararan su independencia. Baker se mostró convencido de que estas proclamaciones no conducen más que a la repetición de la turbulenta historia de los Bal…

Perles eslovenes (II) (#Reconeixementinternacional)

En aquests mesos ja ens hem acostumat al fet que les autoritats espanyoles i els dependentistes catalans ens diguin dia sí dia també que Catalunya serà expulsada del món mundial. Continuo amb les meves perles eslovenes. Som el 22 de juny de 1991, tres dies abans que el Parlament del país, avançant-se en un dia al que havia estat anunciat, faci la Declaració unilateral d'independència. La Vanguardia publica una notícia de l'agència AFP sobre la visita realitzada el dia anterior a Belgrad pel secretari d'estat nordamericà, l'equivalent a l'habitual ministre d'afers exteriors: "James Baker, desaconsejó ayer en Belgrado a las repúblicas federadas que tomen cualquier iniciativa encaminada a secesionarse de Yugoslavia, mostró su esperanza en que no tenga lugar en el país "un baño de sangre" y aseguró que "de ninguna manera" se han agotado las posibilidades de diálogo. "Nosotros desaconsejamos toda acción unilateral" de cualquiera d…

Perles eslovenes (I) (#Reconeixementinternacional)

A partir d'un treball sempre suggeridor del Cercle Català de Negocis i del darrer llibre de Martí Anglada (Quatre vies per a la independència. Estònia, Letònia, Eslovàquia, Eslovènia, Barcelona: Pòrtic, 2013, 438 p.), crec que faré uns quants apunts referents als cas eslovè. M'he acabat de decidir en escoltar les declaracions de Raimon Obiols parlant de les seves memòries: cap país europeu tindrà interès a reconèixer una Catalunya independent. El llibre de Martí Anglada ens ofereix una informació molt completa sobre el seu procés d'alliberament i el CCN insisteix en un element essencial: el posicionament internaciona el 1991 respecte a la possibilitat d'una Eslovènia independent. Amb aquest suport decideixo fer immersió en l'hemeroteca digital del diari comtal. Juny de 1991. Recordem que, sis mesos abans, el 23 de desembre de 1990, Eslovènia ja ha celebrat un referèndum d'autodeterminació, amb un resultat d'un 88%! a favor de la independència del país. El …

Embarullar-se a la desesperada (#democràcia)

L'habilitat de l'independentisme per associar estat propi i democràcia està donant ja fruits molt positius. Reforça la unitat interna a Catalunya (on el suport a la celebració d'una Consulta deu estar entre el 70 i el 80%) i constitueix una excel·lent targeta de presentació de cara enfora. Fa uns dies, fins i tot Alfredo Pérez Rubalcaba reconeixia la dificultat (que, tot i així, ell vencia perquè Espanya ha d'estar per damunt de tot, com ens va recordar el general Chicharro) d'argumentar contra la possibilitat de preguntar a la gent què vol. Uf, com consta explicar que hi ha coses que no es poden preguntar! Tan difícil resulta que els jardins explicatius en els quals veiem als dependentistes són espectaculars. El gran Francesc de Carreras, l'altre dia, ens n'oferia un bon exemple. Amb la seva proverbial obsessió a convertir els problemes polítcs en jurídics, defensava ardidament en un article al diari comtal (m'estalvio l'enllaç, ara de pagament) l…

Una clau que falta (#ElClauer)

Els qui hem estudiat història a les facultat d'aquest país hem sentit sovint aquella cançoneta desqualificadora sobre una predominant visió romàntica del nostre passat nacional. La denúncia de la mitificació de la pròpia història (que es veu que no passa a cap altra país del món) i tal i tal. En realitat, a poc que s'aprofundeixi en els fets, el que es descobreix és que, tret dels temps inicials del moviment catalanista, de Josep Pella i Forgas a Antoni Rovira i Virgili, passant per Enric Prat de la Riba, la major part del catalanisme posat de veritat a fer política, a exercir el poder, ha passat olímpicament de reivindicar els drets històrics del país, la història del nostre dret públic, com un valor a aprofitar en el seu present. Ara, tot un seguit d'entitats han tingut la bona pensada de fer públic un extens argumentari a favor de la independència, ElClauer.cat. Es tracta de refermar els convençuts i convèncer els indecisos que existeixen mil i un motius pels quals pod…

Et preguem amablement que et facis desaparèixer (#autonomisèria)

L'escena, genèrica en la filmografia, és aquella del militar conspirador al qual, una vegada descobert, se li ofereix l'opció d'un consell de guerra sumaríssim amb escarni públic o la de donar-se a ell mateix una fi honrosa i ràpida. En tancar la porta i deixar-lo sol, l'angle de visió deixa una pistola damunt la taula o una pastilleta o un petit recipient que, posat a la boca, només caldrà trencar suaumanent amb les dents. Aquest és exactament el punt on som. Hem traït Espanya. I mentre ens llancen tones d'escombreries a sobre a través del CNI, ens imposen amb una exactitud mil·limetrada allò que, fa tants anys, als inicis de la darrera estafa autonomista, Ramon Trias Fargas va qualificar com la crònica d'una asfíxia premeditada. És on hem arribat. Un punt de no retorn. Un lloc sense sortida convencional. Que reclama una acció sense precedents. D'aquí uns mesos la Gestoria arribarà al col·lapse definitiu. Per complir amb l'objectiu de dèficit del 0,7%…

L'Onze de Setembre com si hi fossis (#llibresxllegir)

De tota la vida hem disposat dels clàssics sobre el setge de Barcelona, de Sampere i Miquel a Albertí. Abans encara, de l'obra enciclopèdica de Francesc de Castellví des de l'exili i del diari del bloqueig i setge de Barcelona, crònica periodística dels mateixos protagonistes. Darrerament, hem pogut gaudir de la recreació novel·lística a Lliures o morts o Victus. Ara, s'hi afegeix una petita obra de Guillem H. Pongiluppi i F. Xavier Hernàndez Cardona, amb el títol 1714, el Setge de Barcelona (Angle Editorial: Barcelona, 2012, 119 p.). Us la recomano molt especialment, sobretot, a aquells que vulgueu viure'l intensament, situar-vos al cor mateix de la batalla. L'obra tracta principalment l'anomenada Guerra dels Catalans de 1713-1714, de la qual el setge de la capital catalana és l'escenari principalíssim. Ens mostra, doncs, la Catalunya abandonada pels aliats que decideix resistir l'estiu de 1713, quan els tractats internacionals han posat fi a la seva …

Amb compromís de refer el camí (#retallades)

A mesura que anaven augmentant les expectatives d'Esquerra en escons, la nit electoral del 25-N, vaig ser cada vegada més conscient del marró que els queia a sobre. En el context on som, més protagonisme volia dir, necessàriament, si no es volia anar a noves eleccions, socarrimar-se amb les retallades. Tot i que les expectatives a les enquestes han continuat a l'alça en aquests mesos posteriors, em sembla evident que els pressupostos que aviat s'aprovaran seran la primera font important de desgast del segon partit de Catalunya. Farà bé Esquerra, per mitigar-lo, en no bunqueritzar-se. En escoltar. En rectificar quan calgui. En estar amb la gent. Ja veurem. Serà la primera prova de nivell màxim al lideratge de l'Oriol Junqueras. Durant la campanya electoral, el líder d'ERC va parlar de la possibilitat de fer un contracte programa que establís un compromís ferm de la Gestoria amb els ciutadans sobre quines seran les prioritats en el moment en el qual comenci a revert…

El significat de la Nova Planta en la història de Catalunya (#memòriahistòrica)

Atès que el Memorial Democràtic no té previst ocupar-se dels catalans que van lluitar per la llibertat abans de 1931, no està malament que els qui tenim l'oportunitat els recordem. Dimecres vaig fer una xerrada que portava per títol el mateix del present apunt. Em van convidar els Amics de la UNESCO de Valldoreix-Sant Cugat. Per als més interessats us deixo un enllaç a l'entrevista que tot just abans em va fer, amb excel·lent criteri periodístic i històric, l'Adrià Claramunt, de Ràdio Sant Cugat. Es tractava, sobretot, de recordar dues coses. La primera, que el Decret de Nova Planta fou la posada en solfa definitiva d'un projecte històric de supremacisme castellà sobre el conjunt peninsular que arrencava de les acaballes del segle XV. Cap improvisació, doncs: responia amb un programa d'unificació sota Castella llargament cobejat que els borbons que encara ens xulegen van fer realitat. La segona, que la tria dels catalans va ser la correcta en termes de voluntat d&…

Tots a lala bretxa! (#democràcia)

En l'atac a una ciutat moderna, quan s'aconseguia una aproximació suficient a través d'un setge en les formes, l'artilleria concentrava el foc en els panys de muralla més exposats i menys defensables pels baluards dels assetjats. Es tractava, amb la constància de milers de bales de canó, d'esmicolar-los fins a permetre el pas a peu pla dels granaders. Ara som en aquest punt. Toca, ja, que ens posem en marxa. L'afer Rodríguez-Sol ens ho posa fàcil. A nivell intern (convèncer els nostres dubtosos) i a nivell internacional (per retratar els espanyols). Un atac d'aquestes característiques a la llibertat d'expressió avalua la qualitat democràtica d'un país. Així que, a l'estranger, tenen un termòmetre excel·lent de la temperatura de les llibertats a Espanya. I aquí, els nostres federalistes poden continuar defensant el seu projecte, a fi que en un futur esplendorós, ens relacionem amb aquesta mena de cafres: molt, però mooolt atractiu.

Fa temps que …

Col·locar els damnificats per ordre (#retallades)

Espanya ens posa a barallar-nos entre nosaltres per la gestió de la misèria. Heu de retallar aquells! No aquells altres! És aquella estampa d'un grup arribat a l'extrem de la inanició en un entorn advers i forçat finalment a matar-se entre ells per una autèntica engruna, la qual, una vegada consumida, els deixa (als qui queden) exactament al mateix punt on eren. És la imatge que em ve al cap quan penso en l'impagament de la Gestoria a les farmàcies catalanes. Aquesta mesura em porta a pensar també en totes les altres víctimes d'aquesta situació, de la qual només ens podem sortir amb la independència. I és per això que alguns continuem tenim pressa, ens manifestem exprés i tal i tal, encara que ens diguin, en una pirueta lamentable, que som gent poc seriosa i insubstancial. Quina realitat deuen veure i viure ells? Deia que penso en totes les víctimes. Ho dic perquè n'hi ha que tenen mitjans per protestar i n'hi ha que no. Que tenen capacitat mediàtica o que no …

La inestimable contribució del Gran Timoner (#sommajoria)

Els qui llegiu aquest bloc de fa temps sabeu que sempre he mantingut una prudent distància, però també un respecte envers el president Artur Mas. El seu pecat del gener del 2006 a la Moncloa me'l feia veure amb els mals ulls de la decepció profunda. Allò havia suposat posar l'interès de partit (recuperar el govern de la Gestoria) clarament per davant dels del país, acceptant una ribotada de l'Estatutet encara més gran. A dia d'avui he de dir-vos que la meva percepció ha girat 180 graus. L'anàlisi d'alguns sondejos dels darrers mesos porta a la conclusió que, en poc temps, el Gran Timoner ha conduït Convergència i Unió de poc més d'un 50% de votants que estarien pel sí en un referèndum d'autodeterminació, a una xifra que balla al voltant del 80%. Semblant a la de la CUP, ni més ni menys. Aquesta dada, que li va suposar una reculada d'un 10% dels vots, aproximadament, a les darreres eleccions catalanes, demostra que per a Artur Mas ha canviat la prio…

El cas Cañas, marca Espanya (#memoriahistorica)

Que l'espanyolisme a Catalunya estigui representat per gent tan sinistra com en Jordi Cañas, tan frívola com l'Alicia Sánchez Camacho, tan trepa com la Carme Chacón o tan prepotent com en Josep Borrell, és, sense dubte, un enorme avantatge per al nostre gran objectiu de llibertat. En la seva darrera atzagaiada, el diputat de Ciutadans ha comparat l'estratègia del sobiranisme català amb el pensament (que, curiosament, sembla conèixer al detall, de Goebbels). L'incident Cañas, més enllà de l'anècdota, revela una categoria que cal destacar. Suposo que n'he parlat aquí alguna vegada, però val la pena tornar-hi, perquè explica en bona mesura la radical incapacitat dels espanyols per fer viable, a partir de la identificació de tothom, el futur del seu propi estat. Allò que fa diferent l'Espanya actual de tants països en els quals s'han implantat en el passat règims totalitaris que han fet conculcació dels drets més bàsics. L'afer Cañas revela en el fons …

Una crònica que t'animarà (#eldiaquecatalunyavadirprou)

Amb bon criteri, la meva dona va passar fa un temps les velles pel·lícules familiars de vídeo a format digital. Fa unes setmanes, a casa, un cap de setmana d'aquells en els quals el mal temps convida a una tarda casolana, varem passar l'estona veient imatges dels primers anys de vida dels nostres nens. Tants moments emotius recollits en una estona. No diré que sigui el mateix, però la lectura d'El dia que Catalunya va dir prou,d'en Pere Martí (Barcelona: Columna, 2013, 172 p.) em va suscitar un sentiment semblant. Si teniu poc més d'un parell d'horetes d'un dia gris, no deixeu de dedicar-los a la lectura d'aquest llibre. És un text que carrega piles. Desvetlla la història interna de l'Assemblea Nacional Catalana: els seus fundadors, el nucli dirigent, la manera en la qual es va organitzar d'inici. Les seves relacions amb els partits polítics i les institucions catalanes. L'apoteosi de la gran manifestació de l'Onze de Setembre de 2012, …

Entendre ara la importància del 25-N (#sommajoria)

"Espanya guanya" va titular Enric Juliana al dia següent, com a resum particular dels trasbalsadors resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. A mi mai m'ho va semblar. Així que vaig dedicar uns quants apunts dies després a demostrar numèricament que es tractava, amb diferència sideral, no ja dels millors resultats de la història del sobiranisme, sinó fins i tot del conjunt del catalanisme, del 1980 ençà. I això, difícilment, podia considerar-se una victòria d'una Espanya que cada vegada més catalans se senten menys seva. Ara, quan, passats ja uns mesos, comencem a tenir una certa perspectiva, cada dia em confirma la percepció inicial. Si Mas hagués tingut la majoria extraordinària que reclamava, ara, probablement, ens trobaríem tots plegats ben embarrancats. És cert que les veus que qüestionen l'estratègia sobiranista des de dins mateix de CiU haurien quedat somortes. Gairebé segur. Dubto molt més, però, que l'establishment, els 400, els…

"Negar als catalans el dret a ser espanyols" (#acudits)

Més enllà de la falsa sentimentalitat més bàsica i l'invocació visionària de l'abisme, certament, els queda ben poca cosa. Els recursos dialèctics dels partidaris del sotmetiment a Espanya són francament fluixos. "No es pot negar als catalans el dret a ser espanyols", n'és un. La frase, cada dia més recurrent en l'argumentari dependentista, especialment des dels rengles del Partit Popular, va ser pronunciada fa uns dies per Mariano Rajoy durant el debat sobre la seva nació al Congreso. I és molt, però molt curiosa. És un argument realment patètic. Bàsicament, perquè arreu del món, l'únic ens que regula l'adquisició, tinença i pèrdua de la nacionalitat d'un Estat, és el mateix Estat que la confereix. No un tercer. La cosa és tan evident que, si no anessin tan mancats, anèmics, com van, la desarien al calaix per absurda. Em fa gràcia i em dóna alegria que es manifestin tan desesperats.

Diu l'article 11 de la seva Constitució, més ben dit Xària …