Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2013

Preneu nota de la data: 25 de maig de 2014 (i II) (#Plebiscit)

Posats a fer prediccions de futur sobre el desenllaç de tot plegat, a rebuf d'un article d'en Toni Aira, us en faré unes quantes més. D'entrada, us he d'avançar que les eleccions plebiscitàries del 25 maig de 2014 seran un dels moments culminants del Procés. Els moviments tectònics que han afectat els partits polítics catalans des de l'11-S de 2012 continuaran fent-los somoure amb nous trasbalsaments històrics. El sobiranisme central s'agruparà en una gran candidatura en la qual, a més d'altres grups menors, hi confluiran CDC i ERC. Unió continuarà amb l'hara-kiri que va triar en el darrer congrés fent confiança novament a Josep Antoni Duran i Lleida: es presentarà en solitari i no superarà la barrera del tres per cent dels vots a cap de les quatre circumscripcions. Convergència, a la qual les enquestes situaran molt clarament per sota dels cinquanta escons tindrà un important incentiu per acceptar la proposta d'una candidatura sobiranista unitària…

Preneu nota de la data: 25 de maig de 2014 (I) (#Plebiscit)

A partir de la fixació, fa algunes setmanes, per la Comissió Europea, de les dates d'entre el 22 i el 25 de maig de 2014 per a la celebració de les eleccions al Parlament Europeu, va esclatar la polèmica al voltant del paper que aquests comicis poden representar a Catalunya. Alguns destacats independentistes en l'àmbit europeu, com ara l'eurodiputat Ramon Tremosa, es van posicionar ràpidament en contra. Em sembla prou clar que no és una data ideal per convocar la Consulta, en això estem d'acord. Però com estic convençut que no n'hi haurà, una vegada Espanya hagi dit no a autoritzar-la via legislació espanyola i hagi portat al constitucional i blocat la nova normativa aprovada pel Parlament de Catalunya, ens trobarem a prinicipis de 2014 situats en un nou caixa o faixa. El definitiu. Tothom sap que aleshores haurem d'anar a unes eleccions plebiscitàries sobre l'Estat propi en les quals caldrà un compromís, en cas de victòria, amb una immediata Declaració Un…

I tú, amb qui comparteixes el vot (#consulta2014)

Encara que reconec que la cosa va a dies, en alguns sembla que els federalistes catalans estan a fons per la celebració d'una Consulta sobre el nostre futur polític. Fantàstic. Aquest pas és realment fonamental per assolir una majoria aclaparadora a favor de l'estat propi. Perquè l'acceptació que els catalans podem parlar, en un context en el qual les enquestes assenyalen clarament quin serà el sentit de la nostra decisió col·lectiva, suposa, vulguin o no, posicionar-se a favor dels interessos de l'independentisme. Així ho han entès clarament, a l'hora d'oposar-se aferrissadament a la Consulta les veus socialistes més pragmàtiques, des de Carme Chacón a Toni Bolaño. Si la voluntat d'aquests federalistes és ferma i profunda, l'oposició a la Consulta, encapçalada pel govern espanyol dirigit pel Partit Popular, no farà sinó posar cada dia més i més en qüestió les seves conviccions: hauran d'assumir que aquella Espanya amb la qual ells volen pactar per…

Marea Roja i Gualda (#Cultura)

Em trobo al correu de la feina, un nou posicionament sorgit de la tercera assemblea oberta del moviment contra les retallades Marea Roja. Me'l reenvia en format massiu un important sindicat en l'àmbit de la Funció Pública. Tot seguint les passes de la Marea Blanca de la Sanitat i de la Groga de l'Ensenyament, els treballadors del món de la Cultura vehiculen tot un seguit de demandes molt lloables, com ara, entre moltes altres, les contraposades al nou tòtem de la mercantilització de la Cultura com a idea de gestió i com a programa polític, a la precarització dels seus treballadors i creadors i a la pressió que suposa l'augment de l'IVA al sector. Del seu argumentari m'ha cridat l'atenció, però, un parell de presències i una absència claramosa. De tal importància, que desvirtua absolutament al meu judici els bons propòsits del moviment. El contrast entre el suport a la tan lloable Plataforma Antidesnonaments (PAH) (què tindrà a veure amb la Cultura en Lluit…

Una cosa que no estem fent bé (#UE)

Fa uns dies, en la seva visita a Brussel·les, el Gran Timoner ens avisava que Europa respecta el nostre dret de decidir, però que mira amb prevenció la possible creació d'un estat català. Naturalment, aquell mateix dia, Josep Antoni Duran i Lleida va aprofitar per remarcar una vegada més que tenim tothom en contra i va mentir com fa habitualment sobre el contingut dels tractats europeus, confonent el que estableixen sobre la integritat territorial en defensa de les pròpies fronteres dels estats amb la possibilitat d'una secessió interna, sobre la qual, la legislacio europea no diu absolutament res, ni a favor ni en contra. El cerillo aprofita en la seva campanya dependentista un fet que a mi em sembla inqüestionable: que la Unió Europea, com és absolutament lògic, d'entrada, manifestarà sempre la seva oposició verbal a la constitució d'un nou estat dins les seves fronteres. Convé, doncs, que no creem falses expectatives de pre-reconeixement. És de pura lògica que els …

L'altra autodeterminació (#independentistes)

L'editorial de fa uns dies a The Times va ser utilitzat amb profussió a Catalunya com a munició per part dels dependentistes. Curiós. No sé que podíem esperar exactament d'un mitjà anglès que es troba en campanya contra el sí al referèndum escocès i amb la direcció econòmica i ideològica del qual està connectat José María Aznar. Sembla com si necessitessim un pél massa un copet a l'esquena. Aquest és el quid. Si ens ho creiem de debò o no. Si ho deixem córrer a la primera de canvi o persistim. Si acceptem les amenaces dels nostres adversaris i la fredor ambiental dels qui sempre seran contraris a remoure l'statu quo o no. En altres paraules, només podrem assolir l'autodetermnació si nosaltres estem realment determinats a fer-ho. Aquesta autodeterminació és necessària, bàsica i anterior a l'altra. Si resistim, si fem la nostra amb fermesa, està claríssim, guanyem. Però cal aplicar tota la força i tota la seguretat pròpia necessàries per tirar endavant diguin el…

Histèria dependentista en format digital (#Brigada)

Entre els mitjans del dependentisme radical a Catalunya tinc feblesa pel digital El debat. Molt en particular, pels articles demencials, manicomials del veterà Alfons Quintà, en els quals, enmig d'una sintaxi completament inintel·ligible, sempre relata les seves converses amb altíssims càrrecs de CiU contra el Gran Timoner i els seu entorn. Són articles entre tendres i infantiloides. I què dir de les aportacions des del socialisme espanyolista més tronat d'un Francesc Moreno o del xaconisme descontrolat d'un Toni Bolaño! Moltes vegades provoquen autèntica hilaritat. I com sigui que les notícies, per al dependentisme català, darrerament (en el seu constant procés de minorització social i electoral), acostumen a ser sempre dolentes, resulta captivadorament extraordinària la seva capacitat per subvertir la realitat. De tan bèsties, les seves maniobres acostumen a fer riure directament. Aquest cap de setmana he xalat molt especialment amb la lectura que han publicat dels resu…

L'any que no varem celebrar Sant Jordi (#RevoltaCatalana)

Avui com ahir, per als bons patricis, som en temps d'insubmissió. I de compromís personal de tots, dels debaix i dels de dalt. El 23 d'abril de 1640 la Diputació del General o Generalitat, la institució que representava la Terra, era en peu de guerra. Conseqüent en la defensa de la sobirania de Catalunya i dels interessos de la seva gent, en resposta als maleïts excessos provocats pels allotjaments militars, la tensió amb la cort de Madrid havia portat finalment a la detenció del diputat militar per part de les autoritats reials. La institució va respondre suspenent els tres dies de celebracions de la tradicional festa de Sant Jordi, la més important del calendari del punt de vista institucional. El Dietari de la Generalitat (volum V, p. 1027-1028) en va voler deixar constància per a la posteritat en els següents termes:

"Diumenge, a XXII. Vigília del gloriós cavaller y màrtir sant Jordi. Posa’s en memòria com en aquest die no·s féu festa ninguna del gloriós cavaller y m…

Viure optimista a la frontera (#sommajoria)

Sé que faig tard, però no volia deixar passar un treball tan suggeridor. La manca d'habilitat informàtica i de temps m'han impedit gaudir fins no fa gaire del treball del mestre blocaire Marc Belzunces. Per al més engrescats a treballar en favor d'una Catalunya lliure em sembla absolutament obligatòria la consulta dels mapes que ha elaborat a partir dels resultats de les eleccions del 25-N. D'una banda, l'independentisme representat per CiU, ERC, la CUP i Solidaritat; de l'altre, el dependentisme (ell en diu unionisme) de PSC, PP i Ciudadanos. ICV, també aquí, fora de l'anàlisi i massa vegades fora de la realitat. Els resultats tenen una virtut doble: animen i consciencien. D'una banda, ens permeten valorar la majoria que som, no només (aclaparadora) a nivell territorial, sinó també en molts espais (més dels que podíem esperar) de Barcelona i la seva àrea metropolitana. De l'altra, però, ens assenyala clarament els llocs on hem de focalitzar la cam…

L'espoli a les universitats, una constant històrica (i II) (#prouespoli)

Em direu que l'apunt d'ahir era història, que això potser ja no passa. Error. Continuem de manera força semblant vuitanta anys després, en aquest dia de la marmota colonial permanent que caracteritza el nostre dissortat país. Procedim a comparar els pressuposts de la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat de Barcelona, dos centres força més equilibrats en volum que vuitanta anys enrere. Per al curs 2011-2012, la Complutense comptava amb 84.985 alumnes i uns 6.000 professors. La de Barcelona, segons les xifres que publica ara mateix el seu web, compta amb 81.000 i 5.306 respectivament. Es tracta, doncs, de dos enormes transatlàntics docents amb necessitats de finançament relativament semblants. Pues va a ser que no, que diria aquell. La UCM va disposar en 2012 d'un pressupost de 536.586.439,08 €, mentre la UB s'havia de conformar en el mateix any amb un altre, bastant més modest, de 368.224.921,41 €.

Sí, senyor. Fem quatre números del que suposa tot plegat.…

L'espoli a les universitats, una constant històrica (I) (#prouespoli)

El dramàtic acomodament de les universitats catalanes a les noves restriccions pressupostàries d'aquest any s'espera d'entre un 10 i un 17%. Les devastadores conseqüències que aquesta nova retallada pot produir són fàcils de deduir. Precarització material i atur, principalment. No només perdem els joves més ben preparats cap a la mobilització exterior (que diria la ministra espanyola Fátima Báñez) o consagrant-los a servir cafès (en paraules de l'exconseller Mena), sinó que cada dia, si no posem remei amb la independència, disposarem de menys recursos per formar-los adequadament. No només comprometem el present, sinó també el futur. Com sempre, la diferència de tracte entre metròpoli i colònies és estratosfèrica. Ja ho era l'any passat. Ja ho era fa vuitanta anys. Una companya em fa arribar un document, conservat a l’arxiu d’un important polític de les primeres dècades del segle XX, titulat “Estado comparativo de las cantidades presupuestadas por el estado para la…

Fem-los sentir el poder del poble (#consumresponsable)

Primer va ser la Conjura de l'Empordà a principis de febrer. Ara, fa uns dies, la visita dels senyors Isidro Fainé i Javier de Godó a la Moncloa, en representació dels Tres-cents de sempre. De l'establishment. Dels que viuen, en terminologia del bo d'Antonio Baños, del "BOEtalisme" com a sistema econòmic. Parlen espúriament en nom de tot el país. Precisament quan la societat catalana es planteja la necessitat de canviar de dalt a baix els criteris de representativitat política. Quan vol fomentar la participació de tothom en les decisions col·lectives, més enllà de posar una papereta a l'urna cada quatre anys. Justament ara, dos senyors en nom de tres-cents volen decidir per set milions i mig. És el seu Dret a decidir. A decidir que el país se'n vagi en orris però que els seus negocis particulars surin, encara que sigui a costa de la misèria general. De decidir pel mateniment d'un statu quo que provoca un dany irreparable a milers i milers de conciuta…

"La rebel·lió catalana": l'heu de llegir! (#clàssics)

Des del meu punt de vista, en el seu estil, avui us parlaré d'una de les millors obres de sàtira i de reflexió política que he llegit de fa temps. Ara que tenim ja a sobre Sant Jordi. Reconec que fins ara desconeixia completament les extraordinàries habilitats del seu autor. M'hi he atansat sense prejudicis, tafanejant a la llibreria. Un cop d'ull, unes quantes ratlles llegides a l'atzar i el convenciment que val la pena pagar-ne catorze euros. I a les poques pàgines ja tinc la nota. Un autèntic deu per l'Antonio Baños. Em refereixo al llibre La rebel·lió catalana. Notícia d'una República independent (Barcelona: la Butxaca, 2013, 264 p.). És d'aquells que no us podeu perdre. Autèntica benzina ànimica i argumental. Fantàstic en la descripció del que som nosaltres, de com ens volen ells i de quin és el nostre objetiu. Un llibre  farcit de les millors cites passades i actuals sobre el nostre camí cap a la llibertat. Àcid en la descripció de la història d'…

L'intoxicador caçat (#Brigada)

Més d'una vegada he parat atenció a les activitats narcotitzants de l'home de la demoscòpia comtal, en Carles Castro. Sí senyor, un mestre de la boleta. Remenant cap aquí i cap allà amb l'objectiu que el resultat dels seus números, de convincent apariència científica, diguin exactament allò que convé a l'establishment. Hi ha actiu fa setmanes, des de la Conjura de l'Empordà, en desplegament rampant, l'objectiu aturem la Consulta. El Pont Aeri està posant tota la carn a la graella per assolir-ho, darrerament, amb especial èmfasi en la prioritat de la superació de l'ofec econòmic. Ens ofereix renunciar a sortir corrents davant el nostre assassí a canvi que deixi anar una mica i entre un pelet d'oxígen a la bossa que ja ens té posada al cap; tot plegat, gràcies als qui, com ells mateixos, porten dècades aplaudint la submissió. Una petita derivada de l'operació aturem la Consulta és lla que ens va oferir Carles Castro a les pàgines del diari comtal fa …

Com més serem, més riurem (#ProcésConstituent)

He vist aquests dies gent, el meu veí de davant, per exemple, il·lusionada amb el nou projecte endegat per l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Tot allò que signifiqui sacsar el panorama em sembla positiu. Més encara en aquests temps tan negres de neguit, en els quals no sabem ben bé com avançarà el gran procés de revolta social i política cap a la independència. Naturalment, entenc que la proposta parteix de la base d'un intent de sumar, d'agregar diverses forces ja existents i d'arrossegar-ne de noves, cap a un projecte més majoritari. Si no, evidentment, si condueix a més fragmentació no tindria gaire sentit. Contràriament a la manca de claredat independentista que li atribueixen alguns crítics a mi em sembla que apunta en bona línia: ja no discuteix la necessitat de la plena sobirania, sinó que la dóna per feta i apunta a treballar per un model concret en la construcció de la nova República Catalana.

Tinc algunes, fonamentals, encara que minoritàries, discrepàn…

Menjar-nos la seva irresponsabilitat (#autonomisme)

Negociació pressupostària. Estic encés. Emprenyat. Indignat. Avui em deixaré anar. Direu que aquest apunt ja l'heu llegit aquí. Però és que cal repetir-lo, si més no, una vegada al trimestre. La idea que em veig obligat un cop i un altre a exposar-vos és sempre la mateixa: el mal de ventre que provoca, dia a dia, escoltar els responsables de la situació a la qual hem arribat amb la immesa barra d'atrevirse a alliçonar-nos capgirant la seva responsabilitat cent-vuitanta graus. És senzillament espectacular, per exemple, escoltar als líders d'aquell partit roig i verd que va donar ple suport al sistema de finançament en vigor que ha col·lapsat econòmicament les administracions públiques del nostre país, que ha provocat que els ingressos siguin els que són, afirmar amb tota contundència que no es poden fer retallades, sense proposar cap mena de sortida viable. Al partit del senyor Navarro, que em va descomptar la primera part del salari com a treballador públic, carregar cont…

Baixa el "soufflé" dependentista (#Brigada)

En la societat de masses actual la construcció d'un relat potent és bàsica. La capacitat per traslladar-lo a l'opinió pública a través de veus fortes, fonamental. Perquè duri, perquè no s'esvaexi com la fumera del famós volcà islandès, però, requereix una condició necessària: ha de tenir un mínim contacte amb la realitat. Ho hem vist aquests dies amb el missatge derrotista de la Brigada de Narcòtics. Oh, wait, quina llàstima, el viratge del President era un simple miratge. Aliat moralment reprobable de l'estratègia d'ofec que ens aplica sense pal·liatius el govern espanyol (amb centenars de famílies catalanes portades a la desesperança), l'establishment català conjurat a l'Empordà ha construït el discurs del diàleg. Que si diàleg per aquí, que si diàleg per allà. El constrast d'aquesta construcció amb la realitat ha resistit poc més de quinze dies. Dues entrevistes i una sessió parlamentària després, tot el país ha comprovat que els comtals desitjos qu…

Cuní rima amb CNI (#establishment)

Us recomano els tres minuts i vint segons del vídeo que us enllaço aquí. Són "La reflexió de Josep Cuní" (9 d'abril de 2013). Representen un dels exercicis de manipulació més barroers que he vist als darrers anys. La candidatura d'aquest fidel escuder dels Godó als premis Brigada de Narcòtics 2013 està trencant sostre. Comença a tenir possibilitats estratosfèriques. La carregada dels mitjans al servei de l'establishment contra el procés i la gent que l'encapçala no viu treva. Desprestigiar el Gran Timoner o l'Oriol Junqueras, sigui cadascú per una banda o tots dos a l'hora és la constant. Presentar-los enfrontats i dividits cada dia, l'esport nacional. Paral·lelament, l'operació Pasqua de Ressurrecció de Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro, els polítics més mal valorats del país, no descansa. Els uns molesten al projecte de renovació, a l'aspiració republicana del país; els altres, són garantia de manteniment de l'statu quo en e…

Abans es trencarà Catalunya (#immersió)

Hi ha actituds que retraten els protagonistes d'una història com la que va esclatar fa dos dies amb la nova disposició judicial del TSJC contra la immersió lingüística a les escoles catalanes. Si no heu tingut l'oportunitat us convido a llegir l'entrevista d'ahir a Julián Busca, un dels onze pares que han acudit als tribunals per obligar els altres a acceptar la imposició de la seva particular voluntat lingüística a la classe dels seus fills. La resposta final del pare és senzillament antològica. Un senyor que ensenya els seus fills que la resta del món no existeix. Que, senzillament, als altres, als companys, que els bombin. Que han de fer passar per l'adreçador tothom que els envolta. Imposar el seu criteri, encara que siguin minoria. Impressionant. Un pare modèlic. Sí senyor. Hem de parar atenció a les critaturetes, perquè amb aquests sòlids valors apresos a casa, faran carrera. Sense dubte. Busca i els altres actuen com a punta de llança de l'espanyolisme …

De la Brigada de Narcòtics a la Guàrdia Suïssa (#guerrabruta)

"Horizonte Después" és un dels noms més cutres, incomprensibles i incoherents que he sentit mai en els noms clàssics de bateig de les operacions policials. No es podia triar millor, si el que es pretenia era escenificar el país de pandereta que tenim per ocupant. Mare meva. Una garbuix de referència espacial i temporal digne del cacau mental de l'Espanya que ens porta al desastre. A la catàstrofe absoluta en tots els ordres, l'econòmic, el social i el moral. Sempre fa gràcia saber que els plans fets han coincidit tan exactament amb la realitat. Perquè l'únic fals de la notícia, em sembla a mi, és que l'esmentat pla només s'activaria en cas de majoria absoluta del Gran Timoner. Ni de conya. "Horizonte Después" s'ha executat durant els darrers mesos amb una precisió matemàtica. "Horizonte mientras tanto con el mazo dando", diguem-ne. Que els opinadors i els grans mitjans del país estan rebent diners a cabassos per rebentar el procés…

Heu fet tard per a la tercera opció en la pregunta (#Consulta)

El famós article al diari The Times de fa uns dies ha servit per posar de relleu a Europa el perill que suposa un procés descontrolat d'independència de Catalunya. Perfecte. Moolt bé. Que en siguin conscients i forcin Espanya a acceptar-lo de manera pactada, civilitzada. És exactament el que volem. Per ser més precisos, l'autor proposa com a sortida de l'atzucac actual un referèndum pactat en el qual s'inclogui una tercera resposta diferent al sí o el no: la reforma federal de l'Estat espanyol. Si del que es tracta és de desactivar així l'independentisme he de donar-los males notícies. Guanyaríem igual. No només perquè és una opció absolutament impossible de creure, després d'haver viscut trenta-cinc anys d'estafa en la Primera Transició. Sinó perquè el suport a l'independentisme s'ha consolidat de tal manera a la societat catalana que ja no té marxa enrere possible. El referèndum amb tres respostes (autonomia, federalisme o independència) haur…

Si no desistim, guanyem (#sommajoria)

La desesperació en les files espanyoles és evident. Mirem-nos-ho amb una mica de perspectiva. No hi ha esfera de l'Estat que no es trobi tacada pel descrèdit. Amb l'espectacle bananer de la imputació/no imputació de Cristina de Borbón, la crisi de la institució monàrquica està arribant ja al  nivell més alt, el d'alerta màxima. Curiosament, alguns hi veuen una nova possibilitat per aturar-nos. És tan important que els nostres líders els traslladin la nostra voluntat fèrria d'aplicar fins a l'últim pas el nostre pla de fugida d'Espanya! I que els catalans manifestem a tota hora la nostra voluntat ferma, el nostre propòsit determinat de no girar cua! A hores d'ara és prou clar: si no desistim, tenim totes les de guanyar. És un problema només de fermesa, de voluntat. I crec que la tenim. Som un país que s'ha resistit desesperadament a acceptar la veritat, que Espanya és un invent històric per imposar el supremacisme castellà al conjunt de la Península Ibè…

Un pressupost per a nou mesos (#marxemja)

Insisteixo en un dels arguments d'ahir, a risc de repetir-me un xic. Però és que cal fer-ho, perquè som en una hora extraordinàriament greu. A punt d'enviar a rodar el nostre limitadet estat del benestar, completament ofegats per Espanya. Cal repetir la veritat de les coses. Encara que una part de l'independentisme (la que defensa el socialisme a la mateixa alçada de la llibertat nacional) pensi que això és només pura i simple escenificació. Perquè aplicar noves retallades a Catalunya és absolutament inviable. Des de la victòria electoral del Gran Timoner el novembre del 2010 hem estat els primers de la classe en l'ús de la tisora a la Península Ibèrica. Segons els seus propis comptes, l'administració que ha estat capaç d'assumir, amb un 6% de la despesa total, fins a un 17% (!) de totes les reduccions de despesa practicades a l'Estat espanyol als darrers tres anys. I ja no podem més. Ni tant sols una mica més. S'ha acabat. És una irresponsabilitat con…

Reformular d'urgència el timing (#camídelaDUI)

El Pacte per la Llibertat, el compromís d'estabilitat parlamentària entre CiU i ERC va establir un calendari clar en aquesta fase final del procés d'independència. Es tractava de dedicar el present 2013 a exhaurir la via de la Consulta, palesant davant Europa i el món el total tancament d'Espanya a acceptar-la, per passar a una convocatòria a les urnes el 2014 (necessàriament, d'eleccions plebiscitàries) seguida de la Declaració Unilateral d'Independència, d'acord amb el model avalat pel Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. Fins aquí, tot perfecte. El problema és que Espanya ha decidit que la via més intel·ligent per aturar el procés és la de l'asfíxia econòmica total. I aquesta realitat porta necessàriament al dilema que exposava brillantment fa uns dies l'Eduard Voltas en un article al Nació Digital. Podem continuar amb el nostre pla inicial com si no passés res o hem d'accelerar el procés? Un límit de dèficit ampliat a l'1,5% del p…

Més enllà, encara, d'en Junqueras (#marxemja)

Reconec que fer-ho així potser és més eficient, més intel·ligent, des del punt de vista estrictament argumental i polític. El bo d'Oriol Junqueras (com està d'inspirat, darrerament) insisteix aquests dies en les seves intervencions als mitjans a atribuir la desgràcia de veure'ns governats per Espanya, dependents, a un problema d'insolvència, d'incapacitat, de sapastreria portada a la màxima potència. Som manats des del centre peninsular en un simulacre autonomista per gent incompetent i que no és de fiar perquè no compleix mai els seus compromisos, ni per baix, amb nosaltres, ni per dalt, amb Europa. Només cal constatar l'enèssim engany pel que fa al dèficit espanyol, que Brussel·les sembla que ha paït bastant malament. El Regne d'Espanya, és impossible negar-ho, és en sí mateix una catàstrofe. I ja no diguem per a aquells, nosaltres, la funció dels quals és bàsicament mantenir la festa econòmicament alhora que t'insulten i et menyspreen cada dia.

La m…

Pasqua de ressurrecció (#dependentisme)

L'Artur Mas i l'Oriol Junqueras superen l'aprovat (que ja és difícil per a un polític en els temps que corren) en les darreres enquestes d'opinió política publicades a diversos mitjans públics i privats. Els acompanyen en les millors valoracions Joan Herrera i David Fernández. Molt, però molt mala peça al teler per al dependentisme. Que CiU i ERC representin, a dreta i esquerra, les dues potes principals de la centralitat política a Catalunya els cou, i de quina manera. Estan decidits a acabar-ho. Des de fa setmanes, els mitjans de l'establishment s'han posat mans a l'obra, molt abans de la Pasqua, a ressuscitar els morts. Perquè les mateixes enquestes abans citades situen Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro per sota d'un tres sobre deu de valoració. Són autèntics cadàvers polítics. I tot i que un tuf insuportable els acompanya allà on van, la Brigada de narcòtics s'ha posat al seu servei amb el propòsit de revifar com sigui la seva imatge. …

Massa gent, encara, amb ànima d'esclau (#dignitat)

Aquests dies passats de vacances (increïblement tan curts!) m'ho expliquen uns pares sorpresos. El fet s'esdevé a un centre d'ensenyament públic de les Terres de l'Ebre. És com un símbol dels temps antics. De la Catalunya vella de l'autonomisme. D'una classe dirigent que porta quaranta anys demanant perdó per existir davant els qui manen de veritat. És aquella tan típica manifestació del, ja t'ho deia jo, que prendríem mal; del no es pot lluitar contra el drac, d'un Antoni Puigverd; de l'ànima d'esclau, en definitiva, que conserven encara massa catalans. Precisament, aquells que haurien d'educar propis i estranys en la importància de tenir idees pròpies i de saber defensar-les, en els valors de llibertat compartits, en la grandesa de respectar la dignitat de cadascú, sigui qui sigui.

M'expliquen que, davant d'un viatge en creuer d'alumnes del darrer curs de Secundària, la direcció ha donat instruccions precises als pares perquè …

Lliçons estonianes (#tenimpressa)

La història recent d'Estonia demostra l'èxit econòmic d'un antic territori del bloc soviètic. Naturalment, en parlo a partir de la lectura del llibre de Martí Anglada sobre les quatre vies cap a la indepedència, del qual us en vaig començar a donar notícia fa uns dies. A partir d'unes bases tecnològiques marcades en època de la dominació russa (amb els grans Centres de Computació de Tallinn i Tartu creats els anys cinquanta), el nou estat estonià ha sabut bastir una economia en la qual el lideratge en el densevolupament de les noves tecnologies és la seva carta de presentació. Dues dades: el popular sistema Skype de vídeo conferència hi va néixer i en 2010 per cada 100 estonians hi havia 111 mòbils. Aquest procés constitueix una immensa puntada de peu a la boca a tots aquells que continuen emprant l'estratègia de la por, la catàstrofe i l'abisme per parlar del futur econòmic d'una Catalunya independent; aquells als quals els agrada comparar-nos (com si Esp…

Operació Tites Tites (#OperacióTitesTites)

D'aquí al començament de l'estiu em sembla clar que ja tenim partida per jugar. Espanya ens reptarà a l'envit per molts sobiranistes més temut. L'intent de comprar-nos l'aspiració de llibertat amb els nostres propis diners. Sabíem que formava part de l'itinerari del procés i ja ho tenim aquí. L'establishment català porta mesos preparant la jugada, el desembarcament. Qui no recorda en Màrius Carol reclamant pel setembre la fixació d'un topall a la solidaritat. S'atansa, senyores i senyors, el moment decisiu. Una vegada hem assolit una majoria social clara i suficient a favor de l'Estat propi, ara es tracta de comprovar si és sòlida o no. Si es pot esberlar amb la primera promesa falsa de maltractador. Seria una mena de: "estimada, podent-te pegar cada dia, que ho sàpigues, com he fet fins ara, hem limitaré a partir d'ara, només només, a donar-te bufetades quatre dies a la setmana". Perquè el que vindrà serà això, l'enèssim plis…

Carta oberta al senyor Foix (@llfoix)

Tothom té dret a sentir i defensar la seva pròpia identitat nacional. Hi ha qui, havent servit Espanya tota la vida, no està disposat a acceptar el mal que això ha fet als seus conciutadans. És ben comprensible que aquells qui han treballat tota una carrera professional al servei d'uns interessos determinats considerin que, arribat el moment de la jubilació, no estan disposats a canviar les seves lleialtats de sempre. Modestament, senyor Foix, considero que la defensa d'aquesta trajectòria i d'aquestes fidelitats i afinitats, però, hauria de respectar sempre determinats límits de decència amb la resta dels seus conciutadans. Perquè l'establishment autonomista al qual vostè ha servit lleialment durant gairebé quaranta anys, senyor Foix, ben segur no és l'únic, però sí és el primer responsable de l'enfonsament econòmic de l'administració catalana. Els partits que han donat vida a l'autonomisme i l'entorn opinatiu que l'ha sostingut permanentment …