Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2013

Adoctrinament des dels mitjans (#dependentisme)

He llegit aquests dies que l'únic argument seriós que han aconseguit desplegar els dependentistes a data d'avui és que si disposéssim d'un estat propi hauríem d'anar a Eurovisió. Fora de bromes, el nivell fins ara és francament depriment. Es limiten a repetir un seguit de mantres, molts d'ells dedicats no pas a replicar de manera solvent els sòlids avantatges de la independència, sinó a (auto)explicar-se com és possible que haguem arribat fins aquí. Un dels que més m'agrada és el mantra de l'adoctrinament. La Catalunya autònoma, afirmen, és una mena de Corea del Nord on tots els mitjans i l'escola matxuquen tot el dia amb un sol argument: necessitem un estat. I els pobres catalans, ruquets, ruquets com som, negats de natural per al raciocini, hem caigut de quatre grapes i ens hem cregut, amb un fanatisme pseudo-religiós i irracional, aquest credo. Us recomano al respecte, aquest article recent de Lluís Bassets, una mostra extraordinària de com es pot m…

"Cada vegada hi ha més federalistes" (#NavarroStyle)

Primer de tot, disculpeu que sigui tan agressiu amb el cartell electoral de Pere Navarro a les darreres eleccions autonòmiques de la colònia. Certament, aquest primer pla fa angúnia. Però és que darrerament haureu sentit afirmar amb contundència l'exalcalde de Terrassa que el suport al federalisme està creixent. D'entrada, tenia la necessitat de fer al respecte una primera constatació: amb la proposta federal, és més, amb el federalisme com a lema electoral, el seu partit va obtenir els pitjors resultats de l'era autonòmica i va deixar d'estar entre les dues forces més votades. Déu n'hi do, per ser que el federalisme va a l'alça. Però és que, com els números no enganyen, he optat per anar a les fonts. Atès que en els seus mítings ell sustenta semblant afirmació basant-se en una enquesta fabricada ad hoc per El País, res millor que anar a analitzar la sèrie d'enquestes del CEO amb una certa perspectiva temporal, justament aquella (la que no ha tingut en com…

ICV: atac de banyes? (#unitat)

El cos ens demana insubmissió. I ICV està per la feina, però només parcialment. Contra l'austeritat que imposa Europa sí. Contra la que provoca la dependència d'Espanya, de moment no, que encara ens ho estem pensant. Semblant actitud arrauxada a babor i dubitativa a estribor provoca una seriosa contradicció en el rumb. Molts ens sumaríem a la magnífica proposta d'aprovar uns pressupostos sense límit de dèficit que evités l'enèssima retallada de l'estat del benestar i de salaris públics. Perfecte. El problema és que aquesta proposta ha de venir necessàriament acompanyada d'una explicació sobre com es pensen pagar les factures després de l'estiu quan no arribin més diners nostres segrestats a Madrid. A mi només se m'acut que aquesta proposta d'insubmissió seria viable amb un trencament simultani amb Espanya i la recaptació de tots els impostos des d'aquí, però aquesta no és pas la proposta d'ICV, que continua desfullant la margarida.

Aquestes…

Sobre l'administració pública (II): funcionaris avaluats i incentivats (#noupaís)

Perdoneu que em concentri uns quants dies en un tema (el que encapçala aquesta sèrie d'apunts) que potser no us afecta personalment, encara que sí bastant directament. Més del que en penseu. Fa dies que em volten pel cap algunes idees/dèries que necessito compartir en aquest espai. Fan referència, en part, a l'informe dels experts presentat fa uns dies per la vicepresidenta i ara sí llicenciada Joan Ortega en relació a la reforma de la Funció Pública al nostre país. Objectiu àmpliament compartit per (gairebé) tothom: acabar amb l'estatus de funcionari. Direu que sóc part interessada, però crec que és un error manifest. Si no vaig equivocat, totes les administracions del món civilitzat en tenen. I n'hi ha que funcionen (valgui la redundància) raonablement bé. Sento portar la contrària: a parer meu no només no convé eliminar el funcionariat, sinó que cal enfortir-lo. Els funcionaris han d'ocupar responsabilitats més altes a l'administració i els polítics s'h…

"En la pràctica, del procés sobiranista no hi ha res" (#duranfotelcamp)

Diuen intensos rumors i fins i tot opinió publicada que és així. I la veritat és que fa tot l'efecte. La seva salut física flaqueja (ho sento) i la política presenta unes constants vitals encara pitjors (me n'alegro profundament). A hores d'ara, Josep Antoni Duran i Lleida és un home sense futur. Que le quiten lo bailao, direu (després de trenta anys de Palace i mansió a Begur), i és veritat, però a ell li fa molt de mal tastar cada dia que no té lloc en la vida pública de la Catalunya que neix. No pot repetir mai més (ho sap) en coalició amb la Convergència del Gran Timoner. Ni pot anar al desastre de presentar-se al solitari per a no superar la barrera del 3 per cent. Ni a humiliar-se com a veu subsidiària del Partit Popular a Catalunya. Així que se'n va. Abandona. Però, això sí, abans de fer-ho, als que quedem aquí, ens farà tot el mal que pugui. La darrera atzagaiada, al pamflet del seu gran aliat dependentista José Manuel Lara Bosch, La Razón. Diu que el procés s…

Sobre l'administració pública (I): escanyats però eficients (els que quedin) (#retallades)

No és ben bé administrativa (per sort), però la meva feina té un component fort d'administració. Una part relativament important dels treballadors públics no fem tasques, diguem-ne, de primera línia en el servei públic: a les escoles, als hospitals, a les comissaries, a les residències de la tercera edat. Se'ns confia més aviat la gestió de les actuacions i la defensa dels interessos de l'administració pública en cadascun dels seus àmbits competencials. Una tasca amb poc lluïment públic. La nostra capacitat per cridar l'atenció és força més limitada que la de la resta dels servidors públics. I som l'objectiu favorit de les diatribes contra el funcionari, titllats de golfos i inoperants, des del simpàtic president català de la CEOE fins a la majoria de la població de peu, a cada crit populista llançat des dels mitjans.

L'austericidi ens està deixant en els ossos, amb una reculada salarial i organitzativa com mai des de la creació de la darrera Generalitat. En e…

Per a no mentir (#dignitat)

Dins les possibilitats de la nostra modesta demografia, quan siguem plenament lliures, podrem fer una contribució. Com tants altres pobles del món, som diferents. En valors i en cultura. La llengua ens afaiçona i fa què la nostra sigui una manera de veure el món única i intransferible. Ni millor ni pitjor, que diria el clàssic. Però la nostra, autèntica. He pensat tot això en llegir una anècdota de la Catalunya dels inicis del segle XVI. Us parlo de Ferran de Cardona i Enríquez (mort a Barcelona el 1543), emparentat per via materna amb la mateixa dinastia reial, resident entre Arbeca i Barcelona. Era, als inicis del Cinc-cents, amb diferència, el personatge més influent de la noblesa catalana. Segon duc de Cardona des del 1513, marquès de Pallars, comte de Prades, vescomte de Vilamur (1513-1543), gran conestable i almirall d’Aragó. Va rebre de mans de l'emperador Carles la insígnia del Toisó d'Or durant la històrica cerimònia celebrada a la catedral de Barcelona (de la qual e…

L'Assemblea a Sabadell: energia i intel·ligència (#guanyarem)

En arribar al portal de casa, avui, tot i que entrada la nit, he cregut veure l'estelada del meu balcó una mica més brillant. Més de mil persones hem gaudit aquest vespre d'un acte potent organitzat per l'ANC sota el lema "Consulta 2014. Fem-ho possible". Ha estat, senzillament, un èxit, combinació d'energia i intel·ligència a parts iguals. Als qui hem assistit ens ha confirmat en el conveciment que el nostre és un moviment popular alegre i combatiu. Des del bon rotllo. Que vol seduir. Que no és vol imposar. Que pretén convèncer amb arguments sòlids i amb plena comprensió per la pluralitat del nostre país. Ha estat una autèntica escenificació de l'absoluta, de la radical superioritat moral del nostre projecte, davant la histèria/irracionalitat dels nostres adversaris. L'acte ha suposat un crit d'unitat en el procés. Hem vist desfilar per l'escenari personatges enormes de la societat civil catalana. L'ovació per a la Montserrat Carulla ha …

No caldrà penjar-los dels tarongers (#dretdedecidir)

Anem fent passes fermes. Potser no al ritme veloç que voldríem per atendre tant patiment com provoca cada dia al nostre país l'autonomisèria, però continuem avançant. El marc jurídic per a la Consulta que no es farà mai, però que carregarà de raons el nostre sufragisme davant del món, avança. Sé que molts dubten, però un servidor (digueu-me ingenu) confia molt i molt en els nostres lideratges compartits. Confia sobretot en què els líders dels dos primers partits del país plantin cara; en què el tàndem Herrera-Camats tibi socialment (encara que amb febrades de demagògia) sense trencar; i en què David Fernández i els seus collin també, però sense fer coses rares (com acostumen) en el moment clau. El 25-N vam triar tots plegats un camí difícil, sí, és veritat, però, ben segur, aquell que podia aplegar més gent en suport a la nostra causa d'alliberament. El més plural, el més real. No el que feia més ràpid el procés, és cert, però sí el que assegurava la victòria (i ara hauria de…

Torna el sufragisme (#democràcia)

Aquestes setmanes ha estat francament espectacular conèixer l'afer Ponsatí. Primer negat, en mentida flagrant, per segones veus del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol. Finalment, reconegut amb totes les lletres pel ministre García-Margallo davant del Congreso. Cal insistir una vegada i una altra a explicar-ho al món. El deteriorament de les ja de per sí lleus constants democràtiques espanyoles és, per moments, preocupant. Molt. Per conservar la unitat de l'Estat sembla que estan disposat a trepitjar els fonaments més bàsics de la democràcia. Confiem que sigui només fins a un cert límit. La censura aplicada a la professora catalana a Georgetown ens ha de servir, especialment, com a exemple per conscienciar els Estats Units de quin és el pa que s'hi dóna en aquesta banda de la Mediterrània i de perquè, justament, tenim tant d'interès a marxar. Els nordamericans tenen una sensibilitat molt especial en l'àmbit de la llibertat d'expressió, així que hem de fer…

Trenta-vuit anys que han servit de poc (#marxemja)

Dia plujós i tancat, d'aquells que no permeten gaudir gaire del paisatge, en un casalici espectacular, construcció del segle XIX sobre les restes d'un convent. Veure la mítica escena d'una representant del Govern espanyol, a la gran caserna de la Guàrdia Civil a Catalunya, distingint el representant d'una unitat militar al servei de l'exèrcit nazi, em coincideix amb una sortida de feina interessant. Al matí, he tingut l'oportunitat de xerrar, al seu mas atrotinat però ben impressionant d'un poblet del Bages, amb un home de lleis, antic dirigent d'un partit polític català caigut en desgràcia. Persona d'ordre per llinatge i conviccions. Al poc que la conversa, com és ara tan habitual, ens porta amb naturalitat fins al comentari de la situació present del país em deixa ben astorat. Aquell home reposat va més enllà en la cruesa de la seva anàlisi que el mateix Granollacs. Insisteix una vegada i una altra, amb l'experiència de la República i de la G…

Estratègies a la desesperada: tots sou iguals (#dependentisme)

La colla dependentista va desesperada. Incapaç, radicalment, d'aportar un sol argument (més enllà dels de l'amenaça i la por) pel qual ens hauria de convenir mantenir l'atual règim de dependència. Fa pocs dies us parlava de la tendència mourinhista, de qui se sap inferior, a enfangar el camp. D'evitar com sigui un debat serè, racional, sobre la qüestió. En aquesta mateixa línia, aquests dies, destaca amb força l'estratègia d'una part important dels dependentistes catalans consistent a fer veure que ells són al mig, contemplant des de la barrera la lluita de fang dels extremistes. Els dos contendents són presentats com a iguals d'eixelabrats, mentre ells queden en terra de ningú, reclamant el diàleg i la moderació. A mi, aquests dies, escoltant-los dia i nit a través dels seus poderosos altaveus mediàtics, se m'ha acabat la paciència. Cal parlar-los molt clar: la seva actitud sistemàtica de barrejar víctimes i agressors fa fàstic.

Em refereixo a un Alfr…

La fi de l'autonomia en tres fases (#marxemja)

Fa molts anys que els espanyols van decidir que això de l'autonomia, el gran parany amb el qual havien aconseguit aturar-nos el 1977, s'havia acabat. Suposo que l'inici de la fi de tot plegat va ser l'entrada d'aquell senyor de bigoti disparant al sostre del Congreso el febrer de 1981. I que la primera fase de tot plegat es va accelerar amb l'accés de José María Aznar al poder. Diria que ara som en la fase II. La nostra resposta a la seva primera fase va ser la proposta d'Estatutet de 2006. El seu estrepitós fracàs va suposar la liquidació definitiva per part de l'Estat de qualsevol aspiració a un blindatge de les competències pròpies, a disposar d'un sistema de finançament digne i a un mínim d'inversió de l'Estat al nostre país. Des d'aleshores el procés d'anorreament en els tres fronts ha entrat en un nou nivell. En aquest moment, en el qual l'execució dels pressupostos en infraestructures se situa en valors propers a un terç …

L'establishment de 1714 (#dependentisme)

D'entre les cròniques que vaig espigolant aquests dies per fer realitat el meu Diari de Setge, destaca la del notari Aleix Claramunt, sota el títol "Per desengany dels esdevenidors". Ens la va deixar escrita en alguns folis del seu Primer Manual notarial. Claramunt és dels qui va fugir. Amb la casa familiar del carrer de Basea ensorrada pels bombardejos durant els setges de 1697 i 1706, carregat amb el que va poder i en companyia d'alguns amics, va deixar la mare a Barcelona i va creuar la muralla el 24 de juliol de 1713, just un dia abans que es tanqués el setge de la capital catalana. A Premià, a Samalús i a Granollers, on es refugià durant els primers mesos, l'ambient se li féu irrespirable: l'entorn el tractava com el que era, un botifler convençut. Acabà establert a Sarrià (per sobre de la futura Diagonal), gairebé en el mateix cordó de setge. I entrà a la ciutat reconquerida pels seus el 13 de setembre de 1714. Claramunt estava convençut que calia deix…

Amenacen amb marxar (#dependentistes)

Una companya de feina em comenta el cas d'una vella amiga. És socialista, orgànica, d'aparell, de les de tota la vida. Molt activa a un dels barris amb millors resultats per a ells, històricament, a Barcelona. És PSOE pur i dur. Han parlat aquests dies i li ha dit que, si tot continua igual, se n'anirà a viure a Madrid amb el seu marit i el seu fill. Que això és irrespirable. Actituds com aquesta, que vull creure molt i molt minoritàries, em meravellen. Es tracta de gent acostumada al comandament. Han remenat les cireres sempre. Han governat la ciutat de Barcelona durant més de trenta anys ininterrumpudament. I ara el món se'ls ensorra. Un servidor té la biografia política exactament contrària. Sempre outsider. Mai de la vida ha votat un partit guanyador enlloc ni en res. Acostumat a ser minoria. A fer-se escoltar amb una sabata i una espardenya. A aprofitar qualsevol escletxa (com aquesta) per fer-se sentir. A la contra de l'establishment i dels grups més conserv…

Exigim un govern neutral (sobretot si és socialista) (#DragonNavarro)

L'estultícia de Pere Navarro està arribant a límits insospitats. Ahir, diu que els seus es van equivocar al Parlament, en alinear-se amb el Partit Popular i la seva marca blanca, contra la preferència de l'ús del català per part de les administracions públiques. Llàstima que, com va passar amb el corredor central al Congrés, quan s'equivoquen, curiosament, sempre ho facin contra els interessos i la voluntat majoritària dels catalans. Darrerament, cadascuna de les seves actuacions esdevé un cant al ridícul. Ell, líder d'un partit en descomposició que ja no és ni el segon de Catalunya, va i es presenta a Brussel·les parlant en nom de la majoria federalista del país que li ha fabricat el dia abans una enquesta d'El País. Dantesc. Però el pitjor de tot és quan es posa tan seriós a exigir als altres. Com si acabés d'arribar de la lluna. Com si els catalans no portéssim més de trenta anys de relació punyent amb les contínues estafes del seu partit. Darrerament, ell …

Pétain era un gran francès (@EnricMillo)

Que un dels màxims representants de la dreta espanyolista a Catalunya et digui adoctrinador, només girant suaument el cap enrere a la història d'aquest país, resulta deliciós. Enric Millo és, sense dubte, un dels personatges més espuris de l'autonomisme actual. Quan, d'aquí uns anys, recordem els orígens de la República Catalana i els immensos dolors socials i econòmics de part que estem suportant per donar-hi a llum, el recordarem amb oprobi, com a un dels responsables del mal tan intens que els espanyols ens estan infringint sense pietat. El seu esforç per emboirar les responsabilitats d'Espanya en la degradació de les condicions de vida a Catalunya és herculi. La seva capacitat intoxicadora és només superada pel seu grau de baixesa moral. És l'únic polític català que conec que ha estat capaç d'utilitzar una malaltia d'un familiar per fer màrqueting electoral. L'humanisme cristià ben entès que tan sovint invoca passa naturalment per estimar-se en pri…

Incoherència repressiva (#espanyolisme)

Fa uns dies ens van suspendre l'expressió política al Parlament de la voluntat fixada majoritàriament pels catalans el passat 25 de novembre. Posats a fer, a entrar de ple en el seu deliri, els demano, els exigeixo, uns mínims de coherència repressiva. Anem a pams. Diuen que no podem fer una Declaració de Sobirania perquè és inconstitucional. Bé, correcte. Aleshores, la pregunta és senzilla: podíem portar la voluntat de fer-la en els programes electorals de les darreres eleccions? No caldria haver-los suspès abans que poguessin ésser aplicats. Si no es pot declarar en seu parlamentària la voluntat d'actuar contra la Constitució, com és que si es pot defensar en unes eleccions? Prohibir les llistes o suspendre-les directament, és el que haurien d'haver fet (i segurament faran el maig de l'any vinent). Però, a més, com molt sàviament (per als nostres interessos) va assenyalar el diputat dependentista Enric Millo, si es creava una comissió parlamentària pel Dret de Decid…

Espiagua i Nasarre, aragonesos avergonyits (#lapao)

Tal i com m'haureu llegit alguna vegada el tema m'afecta per raons familiars, d'origen. Sí senyor. Sóc un pura sang. Però aragonès. Els meus avis van néixer a Puyarruego, Ceresuela, Sallent i Escarrilla, quatre pobles (un ja ni existeix) de les terres altpirinenques aragoneses del Sobrarbe i la Bal de Tena. Per això, el que han aprovat aquesta setmana les Corts d'Aragó m'ha semblat inqualificable (per cert, no us perdeu la brillantíssima intervenció de Nieves Ibeas, portaveu de la Chunta Aragonesista, i sentireu de pas com sona l'aragonès). Ella toca exactament el punt que ho explica tot: castellanitzats fins al moll de l'os, els nostres veïns prefereixen trinxar definitivament, matar del tot, el patrimoni col·lectiu que representa la llengua pròpia del seu país, abans que mentar la paraula català. Per no dir català són capaços d'organitzar l'embolat que hem vist. Com a aragonès d'origen em sembla francament patètic. Tristíssim.
Aquests dies he…

El meu #Tricentenari (i II): el Diari de Setge

Sabeu que m'agraden els reptes. Aquest en el que em poso és un jardí, però, de dimensions considerables. Arran del suggeriment d'un tuitaire, combinat amb pensaments agosarats i previs d'un servidor, fa setmanes que m'hi he posat a treballar. I espero arribar-hi a temps. L'objectiu: publicar algunes línies cada dia (mil caracters sintètics) per traslladar als lectors que així ho vulguin, d'una glopada breu, les emocions del setge de Barcelona de 1713-1714. Justament, al dia, tres-cents anys més tard. Un recordatori jornada a jornada. Farem un Diari de Setge. Tindrà forma de bloc específic, al qual us redireccionaré des d'aquí (si és que us ve de gust) quan comenci la festa. Naturalment, us agrairé que em féu arribar els enllaços als recursos disponibles a la xarxa que permetin fer un bloc de memòria el més complet possible. Esperem que resulti agradable i il·lustratiu. Començaré el 25 de juliol de 2013, quan faci tres-cents anys justos que les tropes borbò…

El meu #Tricentenari (I): el diari de la Junta de Braços

He tingut una certa decepció en comprovar l'escàs ressò del primer dels tricentenaris que ens esperen els propers mesos. Que ningú (fins a on sé) n'hagi preparat una commemoració específica. Em refereixo a commemorar la reunió de la gran Junta de Braços celebrada a Barcelona a partir del 30 de juny de 1713, a la qual participaren (a més dels tradicions privilegiats) delegats de moltes poblacions encara no ocupades. Ha estat recordada com la gran assemblea dels catalans que decidí, una vegada abandonat el país pels aliats, la resistència a ultrança, en defensa d'un dret públic inspirat en valors protodemocràtics que el Borbó havia anunciat clarament, amb la repressió aplicada als aragonesos i als valencians des del 1707, la seva voluntat cruel d'anorrear fins a l'arrel. Però la Junta de Braços fou, sobretot, la darrera gran manifestació de l'Estat propi, dotat de plena sobirania, del qual disposaven els catalans. Són les últimes sessions d'un Parlament que …

Perquè guanyarem segur (#Enquestes)

Alguna una altra vegada us ho he destacat des d'aquí. De la darrera enquesta del CIS, en la part específica referida a Catalunya, destaca molt poderosament els resultats desglossats per nivell d'estudis. La seva anàlisi mostra clarament que els catalans més ben formats, els que han de marcar els grans corrents d'opinió del futur, ho tenen claríssim. De veritat que val molt la pena repassar les dades que ens ofereix en dues de les preguntes més interessants. Si un 33,7% dels enquestats (en pregunta amb quatre opcions de resposta diferents) ja creu que Catalunya ha de ser un estat, aquest percentatge augmenta fins el 48% en aquells que tenen estudis superiors. Espectacular. En la franja dels catalans sense estudis l'aposta per una Catalunya regional o comunitat autònoma s'enfila fins el 71,8%, per només un 22,9% de partidaris d'un estat federat amb Espanya o independent. Els partidaris de la Catalunya autònoma amb estudis superiors es redueixen a un terç dels se…

Repressió inquisitorial (#DeclaracióSobirania)

"Borrándoles de la memoria a los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones". Així s'expressava el Consell de Castella, l'estiu de 1715, en el curs dels debats preparatoris del Decret de Nova Planta, publicat només uns mesos més tard per posar fi a cinc segles d'Estat propi. Si aneu a qualsevol dels arxius municipals importants del nostre país trobareu els efectes d'aquesta operació de desmemòria. En alguns casos, segurament, foren els mateixos consistorials, abans de fer-se escàpols a la repressió, els qui s'esmerçaren a fer desaparèixer els fulls comprometedors de la seva vinculació amb l'arxiduc i la defensa de les Constitucions. Però, en molts d'altres, van ser les noves autoritats dels Ajuntaments borbònics les que van fer ratllar exhaustivament les actes i inscripcions del període anterior (el del gobierno intruso, que en deien). Un procediment propi fins aleshores, només, de la censura de llibres …

Dependentisme mourinhista (#guanyarem)

Ara que per fi marxa, cal reconèixer que l'etapa Mourinho ha estat una escola de vida. De mala vida, però molt viva, punyent, de la que et fa aprendre lliçons. Tot va començar amb un cinc a zero escandalós. En aquell partit de la maneta al Camp Nou en el qual l'entrenador portuguès va comprovar que no podia jugar d'igual a igual al Barça. L'Onze de Setembre va ser també una golejada inesperada contra Espanya. Els nostres veïns van sortir colpits. Sorpresos. De sobte, sense saber ben bé com, anaven a buscar una vegada rere l'altra la pilota a la xarxa. Mourinho i Espanya van decidir que, incapaços de seduir, es dedicarien bàsicament a enfangar el terreny de joc. A impedir que la pilota pogués córrer amb bellesa. A enlletgir tant com fos possible el duel. Un cop de colze per aquí, una trepitjada per allà, un informe fals, una acusació de nazisme. Tot ben sacsat. I en aquest punt és on som.

Rajoy confiat en que, com tot plegat és un invent dels polítics catalans, ja …

Tan reaccionaris com tots els pobles reaccionaris del món (#Chaconades)

Mentre el primer secretari socialista portava ahir a la nit el seu Dragon-Navarro a una nova dimensió desconeguda (sí però no, no però sí al Dret de Decidir) la senyora Chacón, prèviament, a la desesperada, mantenia l'agenda de promoció pública per a la seva candidatura personal al lideratge del Partido Socialista espanyol. Totes les enquestes electorals pinten desastre (de fet, la fi del partit com a pal de paller de l'esquerra espanyola), així que els nervis que manifesta són cada vegada més grans. I atès que repetir candidatura a Catalunya és ja absolutament impossible (potser, d'entrada, ni tan sols tornarà a haver eleccions al Congreso organitzades en aquesta banda de la Mediterrània) només li queda actuar sempre i estrictament a la seva bola i en clau espanyola. Les respostes rebudes avui a la seva carta d'abans d'ahir a Pere Navarro han estat de procedència molt diversa, però abassegadorament concloents. Us en destaco aquesta, procedent de militants del mat…

Obsessionats amb el passat (#Tricentenari)

Fa uns dies es va presentar el Tricentenari, els actes oficials de les institucions catalanes per commemorar l'Onze de Setembre de 1714. És a dir, la lluita dels catalans en la defensa de la seva sobirania política. Les iniciatives (actes breus, exposicions i congressos a diversos espais simbòlics del país) coordinades al voltant del Tricentenari comencen d'aquí poc, el setembre de 2013 i s'allargaran al llarg de tot l'any. Fa mesos que tinc l'honor de treballar modestament en una de les contribucions a aquesta festa tan necessària de la memòria històrica. De les reaccions que ha suscitat la presentació entre els nostres adversaris mereixen comentari dues línies d'investigació. Una és la que intenta furgar en la despesa que suposa en aquests moments de crisi. Dins la seva moderació (poc més d'un milió d'euros per a un programa extensíssim) em crida molt l'atenció. Perquè els mateixos que bramen (amb molta raó) contra les retallades s'apugen al …

Capaços de reinvetar-nos per sobreviure (#memòriahistòrica)

Entre els segles XIII-XVIII els catalans van bastir un sistema de dret públic, unes institucions polítiques, pròpies d'un estat. Les fonamentaren en el pactisme jurídic: l'exercici del poder en un terreny conjunt de les classes dirigents amb el rei, tot fent ús compartit de la sobirania en els diferents àmbits competencials i territorials. L'encaix dins la Monarquia hispànica, tot i anar elevant la temperatura i escalfant la pressió, no va suposar una modificació essencial d'aquest esquema. Naturalment, no estem parlant d'una societat democràtica: la representació del país s'exerceix en els termes propis de l'antic règim, a mans dels privilegiats. Però existeix una idea de representació que, en canvi, és completament aliena a l'absolutisme que els borbons ens imposen a partir del 1714. Una idea de representació que és clarament precursora del futur parlamentarisme liberal. La vinculació entre aquell sistema de dret públic i la majoria de catalans resta…

Discrepo, ens ho podem permetre (#prouespoli)

Prou d'autoflagel·lar-nos. Darrerament s'ha posat de moda, davant la descomunal crisi que ens asfixia, la voluntat de molts de nosaltres mateixos de desmuntar-ho tot. He d'admetre que aquesta postura m'indigna una mica. Seria molt recomanable que, en oposició a la campanya desfermada per l'Estat espanyol i el dependentisme català no els fem nosaltres mateixos la feina d'autodestruir-nos. Aquell servei no el podem mantenir, aquella institució tampoc. I bla, bla, bla. Sé que significa anar contracorrent, però no hi estic gens d'acord. Catalunya és un país potent. Històricament, situat per sobre de la mitjana de renda i contribuent net a la Unió Europea. Generem prou riquesa per disposar d'uns serveis públics de qualitat. Fins i tot en aquests temps en els quals cada any que passa ens empobrim una miqueta (i tot plegat ja ens situa potser un 20%, diuen, per sota del que havíem arribat a assolir falsament en plena bombolla).

Més enllà d'una necessitat …

Estafadors professionals (#Consultaacordada)

Cal reconèixer que existeix en ells un fil de coherència innegable. En les seves posicions a favor del manteniment de l'statu quo. A diferència de l'immobilisme honest del Partit Popular i de Ciutadans (dels que no se n'amaguen), el PSc i el seu entorn ideològic, agafat del bracet de Josep Antoni Duran i Lleida i la seva cort, han evolucionat en el seu discurs de suport encobert als interessos de l'establishment, ben emparats pels grans grups mediàtics i financers del país. Fins el seu definitiu ensorrament (detectable a les enquestes fa una bona temporada) parlaven a tota hora de l'Espanya federal. Un artefacte completament inviable, impossible de fer real, però que tranquil·litzava la seva consciència amb un vernís reformista que en realitat amagava la seva opció perquè les coses continuessin exactament igual. El millor exemple d'aquesta actitud el va donar el gran Miquel Iceta, quan va afirmar que ell era federalista igual que socialista: que no per això es…

Li diuen convivència (#memòriahistòrica)

Dia sí, dia també, els partidaris del #mejorhundidos ens acusen de voler trencar la convivència. Això és es colmo, que diria aquell. És un mantra que repeteixen dia i nit, convençuts que ven entre els qui dubten. Entre els partidaris xupi-guais de la fraternitat universal. Al llarg dels darrers cinc segles aquest país ha estat objecte de contínues agressions per part de la Castella expansiva que s'ha apropiat d'Espanya. Sempre, sempre, sempre, les víctimes han caigut del mateix costat. Sempre s'ha combatut sobre el mateix terreny, el nostre. Com a resultat del dret de conquesta s'han assegurat la nostra submissió política i cultural, alhora que ens permetien una escletxa, que hem sabut fer potent només per mèrits propis, de desenvolupament econòmic. Bàsicament, per dos motius: perquè Castella la despreciava i no creia que l'activitat econòmica fos cosa seva (per nodrir-se ja organitzava una gegantina depredació de nivell mundial) i per conrear unes classes dirigen…

L'altra etimologia de botifler (#establishment)

El Gran Timoner explicava el dia de Sant Jordi en una molt interessant i recomanable entrevista a El Punt/Avui que percep una clara majoria a favor de l'estat propi en l'àmbit de les forces socioeconòmiques, amb l'excepció dels peixos grossos que ostenten les principals quotes de poder. No són gaires, però concentren una bona part dels mitjans i l'economia del país i no estan disposats a perdre fàcilment la seva condició de privilegiats del dependentisme. Pocs dies més tard, el President rebia una reiterada i sonora escridassada durant el lliurament de premis del Trofeu Comte de Godó de tennis, l'escenari cortesà més florit del calendari dependentista a Catalunya. Per a un català conseqüent amb els interessos de la majoria del seu país, que la gent d'aquella alçada de la ciutat de Barcelona et xiuli és un veritable honor: de gust, de gust, el que es diu de gust, la majoria no aplaudeixen dels del gener del 1939 i a no gaire distància.

A mi em va recordar els t…