Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2013

Junta de Braços, 30 de juny de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui fa just tres-cents anys. I ha passat incomprensiblement desapercebut, em sembla, per al gruix de l'opinió pública catalana. Fins i tot, als ulls del sobiranisme il·lustrat. Poca broma. Avui commemorem tres segles justos de l'inici de la reunió a Barcelona del darrer Parlament o Junta General de Braços sobirà de la història de Catalunya. Tot i que mancava menys d'un mes per al definitiu tancament del setge de la capital catalana, encara hi van poder assistir delegats o síndics de moltes viles i ciutats del país, molts dels quals no tenien entrada habitual a la Cort General. Tal dia com avui, tal i com els va apuntar el notari o secretari en el llibre d'actes de la reunió del Braç Reial, hi acudien des de Barcelona, de Moià, de Vilanova i la Geltrú, de Cervera, de Pineda, de Cambrils i de Constantí, de Sant Hipòlit, de Gallifa, de l'Arboç, del Vendrell i de Cubelles, de Terrassa i de Prats de Rei, de Montbrió i de Granollers, de Cardedeu i de l'Alforja, de …

L'hegemonia de les paraules (#llibertat)

He discrepat els darrers dies a twitter d'una part de l'independentisme exprés, del qual, però, no renuncio a formar part. Tinc tanta pressa com el que més. Crec que hem de ser exigents amb els compromisos dels qui manen amb el poble de Catalunya, adquirits a través de la tria que en van fer els electors el passat 25 de novembre. Això, però, no vol dir que, els qui voldríem córrer més, haguem de dedicar hores i hores, per terra mar i aire, a desprestigiar tot allò que no ens agrada de l'independentisme que vol anar més lent. Em refereixo, sobretot, als errors que detecto en la gestió del que m'agrada denominar la batalla de les paraules. Hi ha qui m'ha recriminat que utilitzi el concepte sobiranisme (que va més enllà dels qui volen la independència). Com hi ha qui pensa que és un error parlar de Concert per la Llibertat, per referir-se a l'històric esdeveniment que l'Òmnium ha organitzat al Camp Nou avui. No estic gens d'acord. Hem de fer nostres els c…

Privacitats públiques (#TengounFiscaldeConfianza)

Un dels trets característics dels arxius personals dels qui han ocupat responsabilitats públiques és la dificultat de dirimir què correspon a la seva funció pública i què a la seva vida privada. De fet, la major part dels polítics (no parlem ja dels temps del franquisme) han tendit a arrambar amb la major part de la documentació dels seus despatxos privatitzant-la descaradament. Només en alguns casos comptats aquests papers han tornat a un arxiu públic i poden ser consultats avui en dia pels investigadors. Difícil frontera. D'actualitat, pel que fa a la senyora Alicia Sánchez Camacho. Són 3 minuts i 49 segons que aclareixen conceptes. Certament, sentir la veu de la protagonista és sempre molt més eloqüent que cent transcripcions. Confirma la impressió que fa molts anys que acompanya el capteniment públic de la interessada. Immoralitat total. És exactament el món a l'inrevès. Diuen que, possiblement, perquè així ho ha establert un Jutjat de Barcelona a petició de la interessad…

Un Pacte Democràtic (#anembé)

Fa molt temps, des de l'esbudellament de l'Estatutet, que el nou consens del catalanisme es diu Dret de decidir. Ras i curt, és diu democràcia. Per disgust de gent com el meu estimadíssim i mel·liflu Antoni Puigverd, ahir es va escenificar al Parlament de Catalunya, de manera plàstica i magnífica, l'amplíssim consens de la immensa majoria dels catalans demòcrates: volem votar el nostre futur polític lliurement. Per disgust d'en Puigverd, dic, i dels qui de dins i de fora ens ho neguen: inclusió, inclusió, inclusió, mentre el seu PSc es fa més i més petit cada dia. El procés és, com més va, més potent, i per això precisament, més irreversible. Arriba a més i més gent. Fins i tot en Maurici Lucena (quin màster en pedanteria el seu, mare de Déu), diu, en nota l'alè a les seves pròpies trobades familiars. Són els aires de la independència d'en Corbacho (el Celestino), que afecten ja de ple els seus propis militants, mentre la direcció continua encegada en la defen…

Efectes retardats (#Duranfotelcamp)

Em vaig prometre que no tornaria a dedicar-li cap apunt a un cadàver polític com el seu, però la temptació se m'ha fet molt, però molt irresistible. L'àudio del míting, ple de moderació, educació i responsabilitat, del cerillo a Girona és absolutament insuperable. Apoteòsic el moment en el qual afirma que el soci parlamentari que suporta el seu propi Govern no té "ni puta idea" (sic) del que és la responsabilitat. O quan afirma prou directament que el projecte de legislatura del seu propi govern, la Transició Nacional, és una estafa. Impressionant. Josep Antoni Duran i Lleida, el gran aplanador (ell sí, de veritat, a fons), al servei d'Esquerra, s'apropa cada vegada més a aquelles senyores vestides i maquillades fora d'edat: que podrien resultar molt elegants i fins i tot atractives si s'adaptessin a la seva condició, però que posades a competir amb les de trenta anys menys apareixen, simplement, ridícules. Indefectiblement, el franjolí va quedant ta…

Acabar amb la nació sencera (#memòria històrica)

Han passat 300 anys i estem en guerra total, encara que algus vulguin mirar cap a una altra banda, brandant diàlegs, pactes federals i altres escenaris tan irreals que fan vergonya. Encara que alguns s'entestin en què no hem de commemorar el Tricentenari perquè els molesta admetre que ells, per contra, l'haurien no pas de recordar, sinó de celebrar, com a causant de l'Espanya de matriu castellana constitucional i borbònica actual. Però el projecte històric de Castella és el que és i no puc estar-me de transcriure-us unes molt savies i eloqüents paraules de la Gaceta de Barcelona / Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona, en concret, del número 4, publicat el 25 d'agost de 1713. Es tracta de la menció al saqueig de Manresa, que va provocar la destrucció de 800 cases. Diu el diari barceloní (la negreta és meva):

"Y no les bastó para saciar su apetito lo mucho que saquearon, pues se trujeron 50 personas, y entre ellas, algunos eclesiàsticos, atados …

El diàleg espanyol en l'àmbit cultural (#Wert)

L'establishment català mes Pere Navarro porten mesos intentant convèncer-nos que això té solució. Farem algunes reformes a la casa i a córrer, que fer les maletes és massa arriscat. La realitat, però, amb un Partit Popular entestat a aprofitar la crisi per a la la regressió i la recentralització en tots els àmbits (del Servei  Català de Metereologia als continguts educatius, passant per la permanent estafa en les infraestructures), no fa sinó clavar-los una cleca cada dia. Francament, no sé si els funcionarà, però resulta prou difícil creure que algun ciutadà de Catalunya no sigui conscient que el suposat diàleg és, en realitat, una eutanàsia tendent més aviat al suïcidi. En el front cultural les novetats van, naturalment, en el mateix sentit. Ja us n'he parlat alguna vegada. En tot cas, amb aquest apunt us torno a recomenar el bloc de la sectorial de bibliotecaris-documentalistes de l'Assemblea Nacional Catalana. Fan una excel·lent tasca de denúncia de les actuacions com…

1939-2013: l'Espanya persistent (II)

Aquests dies l'espanyolisme d'esquerres i de dretes va molt calent contra qualsevol intent de presentar la història de les relacions entre Catalunya i Espanya com el que és: la d'un procés d'imposició del centre peninsular sobre totes les realitats polítiques de la perifèria, des dels Irmandiños gallecs al segle XV als territoris de la Corona d'Aragó a les primeries del Set-cents. Els hi sap gravíssim, però no semblen estar disposats a fer absolutament res per revertir aquesta història de dominació. I és que la continuïtat d'aquesta mentalitat de conquesta entre les seves classes dirigents i les nostres mediàtiques és esfereïdor. Avanço en el llibre del qual us en parlava fa uns dies (Francesc Vilanova, Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Barcelona: Editorial Empúries, 2010, 251 p). Revisitem la crònica del diari comtal, publicada l'1 de maig de 1940, farcida d'autodi i menyspreu, sobre la visita del "ministro de Educaci…

Conservadors radicals d'extrema esquerra (#dependentisme)

Hi ha alguns d'especialment descol·locats en aquest nou panorama que s'obre. El país canvia de dalt a baix. I, en aquest context de canvi d'època, el partidisme dels vells partits fa molta pena. La majoria que es consolida a favor de l'estat propi, especialment al cantó esquerre del país, els fa venir un mal de panxa agut. Ancorats com estan en una versió prehistòrica de l'anàlisi sobre la relació entre progrés social i nacional. D'entre la tribu d'opinadors en nòmina de la nostra ràdio nacional (els ERO als mitjans públics podrien començar sense dubte per aquesta mena de perceptors), el professor Andreu Mayayo en seria un exemple paradigmàtic. En ell tot és un mar de dubtes que en realitat són certeses no sempre amagades. Fins al punt que resulta especialment patètic escoltar-lo defensar amb un ungles i dents l'statu quo. En Quim Torra va descriure amb autèntica mestria els moderats d'extrem centre que dominen el panorama mediàtic. En el cas de Ma…

Mantenim velocitat de creuer (#CEO)

La primera onada de 2013 ja va merèixer un apunt en la mateixa línia, però reconec que des d'aleshores no les tenia totes. Aguantaríem la ventada d'intoxicació i de por? Considerades les dades del Baròmetre d'Opinió Pública del CEO fetes públiques ahir (i ja sabeu que de les expectatives dels partits al respecte no en parlo gaire), és impossible no elevar-se a un optimisme desfermat. Resistir és vèncer. I Déu n'hi do com estem aguantant l'empenta del dependentisme. Des de fa mesos, fa tot l'efecte que els mitjans que posa directament l'Estat espanyol i els que forneix a la causa l'establishment, el Pont Aeri, La Caixa, Planeta i el Grup Godó, han estat descomunals. No escatimen recursos. La sensació és que els diners per comprar espais i opinadors corren com mai. I tot i així, els resultats, pel que fa a aturar el Procés són tendents a zero. Quan el CEO va començar a preguntar directament per la preferència pel sí o el no en un hipotètic referèndum (ju…

El Diari de Setge pren cos (#DiarideSetge)

"Els avantpassats ens van llegar les nostres Constitucions a preu de sang. Un país d’homes i dones lliures regit per la llei pactada entre el rei i la terra. Nosaltres les defensarem fins al darrer alè. Encara que sigui contra tota esperança. Abandonats de les grans potències de l’Europa del nostre temps. A partir del 25 de juliol, en aquest quadern us donaré notícia cada dia de l’epopeia de la nostra resistència per la llibertat. I quan mori defensant-la, un altre agafarà el testimoni per reprendre’n l’escriptura; i després un altre, i un altre. I si cal, encara algú més d’aquí tres segles."

Aquestes són les paraules de presentació del meu projecte per als propers mesos: fer memòria jornada a jornada dels 414 dies que van canviar la història de Catalunya dels darrers 300 anys. Ni un més, esperem. Crec que val la pena que els lectors puguin fer-se una idea, més o menys ajustada i respectuosa envers les fonts originals, del dia a dia d'un dels setges més cruels de la hi…

La Via Verda de l'AVE (#Spainispain)

Any 2040. Amb els néts hem anat a passar les vacances a l'Espanya profunda. És igual el lloc. Un servidor ja no està per gaires alegries. Els joves de la família, però, han dedicat hores i hores a transitar per les monòtones i enormes vies verdes (hi cabrien tres carrils d'autopista) que transiten el país veí de nord a sud i d'est a oest. Només el ferrocarril Barcelona-Madrid es manté en funcionament. L'estat, incapaç de mantenir-les, ha anat abandonant totes les línies construïdes en l'època de la febre de l'or: aquells temps en els quals, gràcies als fons europeus i a munyir la vaca dels Països Catalans, el Regne d'Espanya es vantava arreu del món de ser el que més quilòmetres d'Alta Velocitat havia construït, mentre gaudia d'un 27% d'atur. Més que no els qui podien mantenir els pobres Estats Units d'Amèrica.

Tornem al present. Em direu que esteu cansats del tema. Que ja li hem donat totes les voltes possibles. I és veritat. Això és insof…

Sense data ni pregunta, credibilitat en erosió (#Consulta2014)

Fa poc escoltava (amb successives desconnexions) la clàssica tertúlia matinal a la ràdio comtal. Era poc després de la famosa enquesta de GESOP que ha remogut l'escenari polític (tot s'ha de dir, potser massa més d'allò que hauria estat raonable). Un dels convocats, Francesc-Marc Álvaro defensava amb contundència que havia estat un error incloure en el pacte d'estabilitat parlamentària, subscrit amb Esquerra Republicana tot just després de les eleccions del 25-N, el compromís de no celebrar el referèndum més enllà de 2014 (recordareu que el programa electoral de CiU es donava per fer-ho tota la legislatura). La decisió del Gran Timoner d'insistir aquests dies en la durada de la legislatura fins el 2016, em temo, ha reintroduït un cert element de distorsió en el seu discurs de Transició Nacional. Fins ara, les contínues intervencions d'en Duran eren l'únic element de pertorbadora confusió. Ara, amb aquesta insistència en la voluntat de mostrar estabilitat (…

El discurs d'en Junqueras (#lideratges)

L'anàlisi del sorpasso d'Esquerra en les enquestes ha deixat una mica en segon terme el paper personal del seu líder. Crec que, en tot plegat, la seva figura potent hi juga. I molt. Fa pocs dies llegia un apunt al Dies de Glòria sobre una intervenció del president d'ERC en un acte al Baix Llobregat. Reflectia amb plasticitat una constatació que visc des de fa mesos, en les escasses oportunitats en les quals he tingut l'oportunitat de seguir en viu i en directe alguna intervenció del líder d'Esquerra. L'alçada intel·lectual i política, en el millor sentit de la paraula, del lideratge de l'Oriol Junqueras diria que no té precedent a Catalunya, potser, des de la del president Pujol dels vuitanta, la inèrcia (o les bases) de la qual el va impulsar a governar durant més de vint anys. És una bèstia. Un autèntic animal polític. Però no us quedeu en les formes. No és que parli bé. Que sigui erudit. Que sigui divertit o ocurrent. Que emocioni. Que ofereixi un discu…

1939-2013: l'Espanya persistent (I)

"Medio siglo así, de envenenamiento criminal, permitido por gobiernos de una inconsciencia e insensatez que espanta. Gobiernos que dejaban irse formando una patria minúscula (con todo lo misterioso, profundo y trágico que implica) dentro de otra Patria, de la grande, de la de todos los españoles. Sin pensar aquellos vesánicos, que problemas tan enraizados en la entraña del hombre, tarde o temprano, con unas u otras apariencias, bajo uno u otro disfraz, terminan en enconada lucha de hermanos. Ya lo hemos visto, ya lo hemos padecido. Se empezó con juegos florales, y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver" (Luys Santa Marina, "España y Cataluña", Solidaridad Nacional, 9 de juliol de 1939). Haureu de reconèixer que les primeres línies d'avui us han fet dubtar. Que heu trigat una miqueta a estar segurs que la cita no era de Pedro J. Ramírez o Hermann Tersch. Tot torna. I entre 1939 i 2013 trobem repetides les idees força…

Una altra raó per la qual guanyarem (#independentistes)

La nit que començava a filtrar-se el primer lliurament de la darrera enquesta publicada a El Periódico, la que donava a Esquerra Republicana, per primera vegada des de feia vuitanta anys, la primera posició a unes hipotètiques eleccions catalanes, vaig tenir la fortuna de sopar de costat del líder del partit, l'Oriol Junqueras. Lliuravem aquella nit, des l'associació Catalunya 1640, la VII Medalla Pau Claris a l'Assemblea Nacional Catalana. Naturalment, estava emocionat, però la reacció, gairebé inicial, adreçada al seu entorn més còmplice, es resumia en tres paraules: humilitat, humilitat, humilitat. I tot seguit la necessitat d'anar construint un escut per a aturar les castanyes que li començarien a ploure des de l'establishment mediàtic, tan poderós, d'aquest/aquell país. La reacció em va fer pensar en el contrast (han après) amb el pecat de supèrbia que ERC havia patit després dels grans resultats, aquells 23 escons, de Josep Lluís Carod-Rovira en 2003. Ju…

Patada defensiva cap a l'autogol (#PSc)

Més enllà de les periòdiques propostes/paiasada del seu líder, ha estat certament delirant contemplar aquests dies com alts càrrecs i opinadors al servei del Partit dels Socialistes es dedicaven a rabejar-se en les expectatives electorals de Convergència i Unió. Sobretot, perquè són (com ara Miquel Iceta o Joan Ferran) exactament els mateixos que han portat aquests darrers anys el partit de Maragall dels 52 a uns possibles (segons enquesta) 16-17 escons. Llegir-los donant consells als convergents sobre com remuntar m'ha semblat realment de traca i mocador. Es mereixen ben bé la residualització que les enquestes els estan anunciant. Al Baròmetre de Primavera d'El Periódico només un 34% dels votants del PSc estarien disposats ara, amb total seguretat, a votar-los novament. Una xifra superior, d'un 41%, es mouria entre el dubte, el vot en blanc i l'abstenció. La resta, transitaria cap a d'altres partits. I no precisament cap a Ciutadans, com ens fan veure per justifi…

Després de l'octubre va venir el febrer (#anirabé)

Avui farem una mica de prospectiva de futur. Contrafactualisme. Darrerament sura a l'ambient la idea que, trigarà més o menys, però que s'apropa un 6 d'octubre de 1934. Sobretot, ens ho recorden des dels rengles del dependentisme. Alejo Vidal-Quadras, de precampanya per a les europees del proper maig, ens ha explicat el procés amb péls i senyals. I no només són els ultres. L'advocat de l'Estat, en el seu escrit per ordre del Govern espanyol justificant la suspensió de la Declaració de Sobirania, no dubtava a avançar que caldria actuar també contra la possibilitat d'unes eleccions plebiscitàries. Sigui d'una manera o d'una altra, una part d'Espanya (la que mana al govern i als mitjans de comunicació) es prepara per a la suspensió de l'autonomia de Catalunya. Naturalment, aquest escenari faria encara més irreversible el procés, si bé, cal reconèixer que també podria diferir-lo en el temps, enquistar-lo, que és a l'únic que, a hores d'ara,…

Anem a pams: exhaurim la Consulta (#democràcia)

Naturalment, un servidor seria partidari d'una declaració unilateral d'independència (DUI) aquesta mateixa tarda. Sobretot, perquè hi ha milions de catalans que viuen en carn pròpia els estralls de la crisi i quant abans posem en marxa el nostre propi estat abans començarem a crear les condicions necessàries per sortir del forat on ens ha posat Espanya. Però una cosa és el que ens demana el cos i una altra el que veig amb més possibilitats de reeixir (dins i fora del país, que és el que compta). D'aquí uns dies, sembla ser, abans o pocs dies més tard del 30 de juny, en compliment del Pacte per la Llibertat, el Govern català demanarà finalment de manera formal a l'espanyol el permis per a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, en aplicació de la vigent Llei de Consultes per via de Referèndum. Naturalment, viurem la primera i solemne tancada de porta als morros. Cal escenificar-ho bé perquè fins a l'útim català pactista (dels pocs hone…

Convèncer com a actitud moral (#Consulta)

Les tres darreres tongades d'enquestes de l'empresa demoscòpica GESOP per a El Periódico (novembre de 2012, gener i juny de 2013) manifesten una espectacular continuïtat en les dades sobre el resultat d'un hipotètic referèndum d'independència, clavat entre uns percentatges de 57 a 35 i 58 a 36, naturalment, sempre a favor del sí. Les respostes a d'altres preguntes incloses en l'enquesta han anat canviant, fet que no permet fer altres comparacions amb massa profit. En tot cas, fa tot l'efecte que les forces estan prou estabilitzades. I això, certament, és una gran notícia per a nosaltres. Un dels arguments del dependentisme mediàtic de fa mesos era que el no encara no s'havia mobilitzat i que quan ho fes avançaria ràpidament posicions. A hores d'ara i a l'espera del segon lliurament o onada de 2013 del Baròmetre d'Opinió Política del CEO, d'aquí pocs dies, sembla clar que això no ha succeït. I no només els partidaris del no, de la depend…

Els enmascarats del no (#Brigada)

Se'ls veu francament fotuts. Emprant arguments certament delirants. L'Antoni Puigverd (us en parlava fa poc) fa hores extres. Ja sabeu que tinc debilitat pel seu espanyolisme meliflu. És un enorme, un graaan brigadista. Narcòtic en vena. L'altre dia reclamava, exigia desesperat, que el nostre projecte per la sobirania només el podem portar endavant si els independentistes convençuts som un 80% del país. Un argument senzillament espectacular. Magnífic. Que, de fet, però, aplicat estrictament portaria l'escriptor gironí, si el traslladem no pas al moment de la lluita antifranquista sinó fins i tot al 1978, a alinear-se amb el franquisme. Sí, sí. No penseu que exagero. Que m'estic passant. No, no. M'explico. Resulta que la Constitució espanyola vigent va ser votada afirmativament per un 58,97% del cens electoral espanyol, és a dir, un 21,02% menys del que Puigverd considera necessari per emprendre grans canvis polítics com el que tenim ara entre mans els catalans…

Parlar català és de sobiranistes (i II) (#espanyolisme)

L'ADN és l'ADN i ells van a rebentar-ho tot. Si no heu tingut l'oportunitat us recomano una visió de com Dyango es tractat per la púrria de 13TV per atrevir-se a participar al Concert per la Llibertat del proper 29 de juny al Camp Nou. Se sorprenen que una persona com ell, que fins ara semblava normal i tot, triï el mateix camí que expressen (tot i l'acció constant de l'establishment) la majoria dels catalans. Ni un bri d'anàlisi de les responsabilitats d'Espanya al respecte. Tots som una mena d'alienats als quals se'ns ha anat la pinça tipus sectaris de Waco. Són incapaços d'entendre la pluralitat i la lliure adhesió als projectes col·lectius. L'ADN és l'ADN i ells ja van a rebentar-ho tot. Per això, en les converses de cafè sempre tranquil·litzo els amics i contertulis preocupats pel fet que una possible cessió d'Espanya pugui fer que una majoria dels catalans caigui en el parany i torni a la ratera. Que no. Tranquils. Que són com…

Parlar català és de sobiranistes (I) (#dependència)

Interessantíssima portada del gran Marhuenda fa uns dies a La Razón. Ja sabeu que titulant, darrerament, mai decep en el seu nivell de deliri. Aquesta té, certament, molt de ganxo: "Montoro bloquea la financiación del plan soberanista de Mas". Òndia tu, anem a mirar-la que això promet. Carmen Morodo signa en pàgines interiors un article realment demencial. Es refereix al fet, testimoni de fins a quin punt s'ha acabat la mínima (però molt mínima) llibertat de moviment permesa fins ara a la Gestoria, que el famós Fons de Liquiditat amb que l'Estat administra els nostres impostos decideix quines factures que li presenta la Generalitat paga i quines no. És a dir, que té a les seves mans practicar una política de priorització de la despesa que la majoria del Partit Popular vulgui (tot i ser amplíssimament minoritària a Catalunya). Aquest fet ve a arrodonir una situació de fallida tècnica massiva de les entitats socials catalanes relacionades amb el Tercer Sector, la Cult…

Som a anys llum (#Borbons)

Disculpeu que vagi amb dies de retard, però és que hi ha notícies que paga molt la pena comentar. El seu és un error de lectura de la realitat voluntari i persistent. Entestats dia i nit en adaptar la realitat a la seva visió esbiaixada del món. Aquests dies hem tingut dues noves mostres. Primer, l'ínclit i insuperable Alfonso Guerra va anar a una ràdio catalana per insistir en que tot plegat, això nostre, és un invent de la classe dirigent que la gent no vol. Fracassats radicalment en l'intent de representar de veritat els interessos de les classes populars, homes com Guerra es demostren incapaços de reconèixer les aspiracions polítiques, farcides de legitimitat moral, social i política, que es construeixen de baix a dalt. Del carrer a les institucions. El cas dels xiulets al príncep al Liceu ens ha ofert recaccions en la mateixa línia. La senyora vicepresidenta ha optat per parlar de "falta de respecte institucional". Més enllà d'una valoració sobre el que rep…

Una causa també moral (#dependentisme)

Ja ho sé. Em direu que a tot arreu hi ha golfos. Que nosaltres també tenim el Cas Palau. I uns quants més (molts, massa, ben punyents) de corrupció. D'acord. Però des de que els dependentistes van començar a mobilitzar-se a favor del no, no deixa d'assaltar-me la impressió que la nostra victòria és també una causa moral. Perquè ells, amb les seves actituds i els valors que desprenen, ens ho confirmen cada dia. No és només que el PSc faci front comú a l'Hospitalet amb un partit racista per boicotejar una consulta democràtica. No, no. Passa del pla de la misèria política directament a la personal. Varem tenir un primer tast en l'operació dissenyada per la vicepresidenta del Govern espanyol en col·laboració amb el seu ministre de l'Interior, utilitzant els recursos de l'Estat per alterar el resultat de les eleccions catalanes. Un fet sobre el qual (perquè alguns dels nostres, encara malalts de partidisme, de seguida pensen que s'afavoreix els qui manen) no s&…

Explicar el món exactament a l'inrevès (#Brigada)

Fa uns dies, encara no havia tingut temps de comentar-lo, em va cridar especialment l'atenció l'acritud d'aquest article de l'Antoni Puigverd al diari comtal contra el món independentista majoritari, al qual va seguir aquest altre ben poc després, amb l'afirmació taxativa que el sobiranisme català no és inclusiu. Justament al mateix temps que el també gironí Joaquim Nadal anunciava el seu vot afirmatiu a la independència. Si una cosa distingeix la Brigada de narcòtics és la seva capacitat per explicar les coses exactament al contrari de la realitat. La tesi central dels darrers textos d'en Puigverd és que l'independentisme no busca sumar forces en el conjunt de la societat catalana, sinó que resta. D'entrada, resulta una afirmació com a mínim curiosa, perquè la primera constatació empírica que podem fer al respecte és que a diferència de les propostes de Catalunya regional, autonòmica i federal, la que defensa un estat propi per al nostre país és l'…

Sobre l'administració pública (i III): externalitza com puguis (#noupaís)

Un altre dels axiomes que circulen indefectiblement en totes i cadascuna de les propostes de modernització de la Funció Pública al nostre país és el de la bondat intrínseca de l'externalització dels serveis públics: la concessió a empreses privades de certes funcions que fins no fa gaire exercia directament l'administració. Suposo que en alguns àmbits, realment, deu haver donat peu a millores importants en la gestió i en l'eficiència del servei. Tanmateix, a parer meu, cal (o no) aplicar el sistema amb mesura. Amb molta mesura. Sospesant molt bé els avantatges i els inconvenients. Perquè sovint el traspàs de certes funcions públiques a terceres empreses ha suposat també una elevació dels costos a mitjà i llarg termini i ha comportat el desenvolupament de la mateixa feina per personal a preus d'autèntica explotació. Això, però, no ha estat el pitjor. Com en el cas de la persecució al funcionari, que pot acabar essent substituït per personal col·locat a dit, sense quali…

Més Assemblea que mai (#MedallaPauClaris)

Aquest any, l'Associació Catalunya1640 ha decidit atorgar la VII Medalla Pau Claris a l'Assemblea Nacional Catalana. Des de fa més d'una dècada, aquesta entitat, de la qual tinc l'honor de formar-ne part, treballa, seguint les petjades del vell Front Nacional de Catalunya (molts dels seus socis en són antics militants), per un independentisme unitari, transversal ideològicament i políticament. No cal dir que l'èxit de l'aposta unitària de les manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, el mig miler de Consultes organitzades amb el mateix esperit arreu del país per la Coordinadora Nacional de Consultes i el naixement de l'ANC van posar de relleu que anavem pel camí encertat. Només des de la unitat del sobiranisme podrem construir un país lliure. Fa molts anys (potser des de sempre) que no té gaire sentit una baralla partidària per ocupar el poder de la Gestoria: aplicant al nostre escenari nacional allò que va dir el Gran Timoner referint-se a l…

Optimisme en vena per a l'entretant (#CatalunyaLastCall)

La dependència ha provocat als catalans un mal difícil d'expressar en poques paraules. En tots els ordres. El moral i el material. Sense anar de dret a resoldre aquesta arrel dels nostres mals, difícilment ens en sortirem. En l'àmbit econòmic, tothom ho sap, que el país disposi dels propis mitjans per aplicar-los a les seves necessitats amb intel·ligència és una necessitat absolutament peremptòria, urgent. Milers i milers de catalans viuen en condicions duríssimes que no admeten espera. L'atur, la pobresa i l'exili econòmic han de ser combatuts amb eines eficients. Desgraciadament, ens constarà encara un temps (esperem que siguin mesos més que anys) trencar definitivament aquestes cadenes. Cal, doncs, per responsabilitat, vetllar també per l'entretant. I també dissenyar com volem el país nou, sense els vicis, les corrupteles i els errors de partida de la vella Espanya que se'ns ha fet insuportable. Com diu en Vicent Partal, ara no podem espanyolejar. En aquest…

L'establishment ha de fer el seu dol (#guanyarem)

Molts manifesten dubtes. Altres, seguretats. Em moc més aviat en el grup dels segons. El paper del Gran Timoner i del seu entorn, a rebuf de la mobilització popular del setembre, ha estat tan decisiu que el moviment de plaques tectòniques que va provocar ha modificat el panorama de forma definitiva. Nois, això no té marxa enrere. Els de sempre poden fer mans i mànigues (que les fan). Parlar tot el dia del miratge del viratge. Els directius de la Caixa poden vantar-se de la seva influència i capacitat per aturar el procés. Però el cert és que no els quedarà una altra que anar acceptant la realitat que vol la majoria. Ho entenc, necessiten un temps per pair-ho. Per pensar la manera de reacomodar els seus negocis. Per desistir d'una alternativa que veuran en poc temps que és senzillament impossible. Perquè no tenen cap lideratge ni cap base social majoritària que la recolzi. Són l'establishment nu. S'han quedat en pilotes. Tot i que encara no s'han adonat.

El Gran Viratg…