Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2013

Disparar contra el Tricentenari amb armes rovellades (@JaumeReixach)

Diari de Setge del 31 de juliol de 1713 (dia 7).













L'article-diatriba contra el Tricentenari publicat fa uns dies per Jaume Reixach a El Trianglemereix sense dubte un comentari. Donaria per molt (ja hi tornarem, si cal), perquè és un veritable prodigi de sectarisme indocumentat ple de tòpics arnats. El senyor Jaume Reixach, s'autodefineix com a "periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d'El Triangle des de 1990". Afegeix, a més, que és (no com tu i jo, estimat lector, que som uns piltrafilles) "Militant de la causa per un Món millor", així, amb majúscules. Per començar, doncs, una premisa essencial. Si vol construir un món millor caldria potser que comencés pel que té més a l'abast, que són els seus articles d'opinió. I millor, en aquest cas, voldria dir amb un mínim de coneixement històric solvent. Sobta l'extraordinària lleugeresa amb la qual un senyor que es defineix com a periodista emet judicis sobre el passat sense matí…

Controlar els recaptadors (#HisendaCatalana)

Diari de Setge del 30 de juliol de 1713 (dia 6).

Si no vaig errat, gairebé tothom coincideix en el fet que el dia D, el de la Declaració Unilateral d'Independència (que tots sabem que és on començarà tot de veritat), caldrà bàsicament assegurar dues coses en el dia després per començar a construir la República Catalana: controlar el carrer i disposar immediatament dels recursos fiscals dels catalans. Afortunadament, diversos grups fa mesos, anys, que treballen en la conscienciació de la necessitat de dir prou a l'espoli per la via de fet. És a dir, de pagar els nostres tributs directament a l'Agència Tributària Catalana. Es tracta de què l'ens, reforçat de mitjans, vagi aplegant el màxim d'informació d'institucions i persones físiques i jurídiques del país per preparar el dia de l'enlairament definitiu. Està molt bé com a entrenament. I, insisteixo, com a manera de denunciar internament l'espoli i de què aquí hi ha uns quants que no s'hi conformen, …

Amb el frac en mig de la batalla (#símbols)

Diari de Setge del 29 de juliol de 1713 (dia 5).

Des de l'Antoni Bassas al Director General de Relacions Exteriors de la Generalitat de dalt, l'unionista Francesc Gambús, ens han recordat aquests dies que xiular himnes d'altri és de mala educació. Francament, amb tot el respecte del món, em sembla que plantejar-ho en aquests termes és anar de selecte, just al bell mig d'una lluita de fang. Som a l'inici d'un procés de secessió. Repeteixo, secessió. Ens en volem desfer de l'estaca. I això comporta actuar d'una manera el més adequada possible al moment en què vivim. No parlem d'un himne qualsevol en un moment més, sinó del de l'Espanya que ara, en aquests moments, encetada la batalla final, ha posat la proa a acomplir el seu objectiu secular d'eliminar-nos del mapa per sempre. En aquestes condicions, resulta d'un llirisme (de lliri) extraordinari parlar de mala i bona educació. Podríem argumentar la necessitat de no xiular els símbols espa…

Diplomàcia contra revoltats (#1640)

Diari de Setge del 28 de juliol de 1713 (dia 4).

Segons Thomas J. Dandelet (La Roma española, 1500-1700, Crítica, Barcelona, 2002), la base oculta del poder castellà a Roma, és a dir, la capacitat real d'intervenció militar directa als Estats Pontificis, havia estat seriosament desgastada el 1625 i era ja gairebé inimaginable el 1640. L'any següent, el Comte-Duc d'Olivares va donar instruccions al nou ambaixador de la Monarquia hispànica a Roma, el marquès de los Vélez (el mateix que els catalans havien derrotat mesos abans a la gloriosa batalla de Montjuïc) confiant-li una tasca fonamental: guanyar-se el favor del papa contra els portuguesos, feliçment revoltats des del desembre de 1640, alhora que es feia portar des de Nàpols un bon nombre de soldats amb la finalitat de protegir-se a ell i a la reputació del rei. En realitat, el papa Urbà VIII estava encantat de l'afebliment del poder espanyol que suposava el triomf de la revolta portuguesa. Restà prou clar quan rebé…

Espectacular acollida del "Diari de Setge" (#Tricentenari)

Diari de Setge del 27 de juliol de 1713 (dia 3).

Avui, disculpeu-me una mica més d'autobombo. Em ve de gust explicar-vos com ha anat el primer dia. He de reconèixer que no m'esparava un impacte com el que ha aconseguit el Diari de Setge. He treballat ja durant uns quants mesos, sense una constatació del valor de la feina. Com sempre en aquestes aventures arriscades a la xarxa, amb el dubte de si l'esforç valdria la pena. Afortunadament, sense cap contacte previ, concertació ni coneixença, la bona gent de Vilaweb n'ha fet notícia de l'inici. També a BTV notícies. Resultat: més de 3.500 visualitzacions de pàgina en les primeres 24 hores d'activitat del bloc. Senzillament espectacular, si teniu en compte que aquest bloc poques vegades arriba a les 500 diàries. El perfil a Twitter @DiarideSetge també ha fet amics a una velocitat espectacular, en un amplíssim ventall ideològic (transversalitat!) que abraça des del cap de premsa i comunicació del president de la Gene…

El motiu més determinant per córrer (#tenimpressa)

Diari de Setge del 26 de juliol de 1713 (dia 2)



















Aquests dies passats, l'afer de l'ERO de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la convocatòria de vaga, ha posat de relleu els pitjors vicis del nostre sistema polític. També, el motiu fonamental pel qual no podem esperar indefinidament el moment ideal per fer el pas de trencar la dependència d'Espanya. Sí, amics i amigues, continuo, continuem tenint pressa, molta pressa. Aquí hi ha molta gent patint. I tots sabem que l'única manera d'acabar-ho és disposar dels nostres propis recursos d'una punyetera vegada i escapar per sempre del xantatge espanyol. És cert que en aquest cas es barregen també molts altres elements relacionats amb el nivell d'eficiència dels recursos esmerçats als mitjans públics, sobre el mantra de la suposada bondat de la gestió privada envers la pública, de l'existència o no de pessebres, de si cal que la crisi acabi amb els privilegis dels de dalt primer o han de pagar els d…

No us el perdeu: avui comença el "Diari de Setge" (#Tricentenari)

Després d'unes quantes hores de recerca de fonts, de treball intens i de síntesi (i les que encara falten!) ha arribat el dia D. Avui comença el meu altre bloc, Diari de Setge. Aquí trobareu l'apunt corresponent al primer dia. Necessàriament, la priorització d'esforços i la voluntat de portar-lo fins al final farà difícil que mantingui la regularitat assolida fins al dia d'avui en aquest bloc. Aquest és el quart any de vida de Per a bons patricis, que s'apropa ja amb pas ferm als 1.300 apunts ininterromputs. Dia a dia. És clar, però, que vivim moments extraordinaris que ens atansen amb passes de gegant al gran dia de la llibertat que tantes generacions des d'aquella infausta tarda de l'11 de setembre de 1714 han treballat per aconseguir. Així que molts dies continuaré escrivint sobre el país i sobre altres moments de la seva història. Paga la pena. I, si més no, us faré un enllaç des d'aquí mateix a l'apunt del dia corresponent dins el Diari de Set…

L'afer Jordi Casas, un fet que trobo molt greu (#Consulta2014)

Com la Direcció General de Relacions Exteriors, una de les parceles que controla Josep Antoni Duran i Lleida al govern de la Gestoria és la relacionada amb la Delegació del Govern de la Generalitat a Madrid. A la vista de la continuada i indissimulada deslleialtat del cerillo, cal plantejar-se molt de veritat si (si és que anem seriosament com se suposa que hi anem) és sostenible mantenir aquesta àrea de poder tan i tan sensible sota el seu control un sol dia més. L'ara dimissionari polític sabadellenc Jordi Casas i Bedós no ha estat mai un home discret. Al respecte, fa més de dos anys, quan el van nomenar, vaig fer un apunt (modèstia a part) certament premonitori. Fa unes setmanes va plegar com a delegat i (en la tradició de la lleialtat dels seus) un digital espanyol no ha trigat gaire a publicar una rajada descomunal seva contra la línia política que segueix el Govern de Catalunya. Pocs dies abans, croat del diàleg, ja havia apuntat maneres en la presentació del llibre Cataluny…

Acollonits, superats, incapaços de comparèixer davant dels catalans (#bcn2013)

A més de l'afer Gafo, la inauguració dels Mundials de Natació de Barcelona 2013 ens va deixar altres constatacions que potser no han estat prou comentades. S'ha parlat moltíssim de l'espectacular xiulada a la "Marcha Real". El mix dels himnes, posant els fragments consecutivament de l'espanyol i el català va ser una excel·lent oportunitat, deliciosament plàstica, que el món contemplés quina és l'actitud del públic assistent, envers un i altre país. El prestigi de la metròpoli no guadeix de gaire bona salut a la colònia. Si veieu les imatges, en els diversos moments en els quals s'enfoca la tribuna d'autoritats sembla com si (apreciació personal, si voleu) estiguessin comentant precisament això, amb una expressió de sorpresa certament marcada. No es deuen trobar a gaires llocs del món on la gent xiuli i passi de posar-se dret quan sona l'himne del seu suposat país. Certament, els mitjans n'han parlat molt, d'això. Sorprenentment, potse…

Tota una vida per tocar el cel amb les mans (#Llibertat)

No acabem de ser conscients (potser és impossible, en mig del dolor que ens provoca Espanya amb les seves retallades) del moment històric que vivim, afortunadíssims. Ens ho diem a nosaltres mateixos moltes vegades, però hi ha oportunitats concretes, moments fugissers, durant els quals hi veiem clar. Moments en què traiem el cap per l'abisme del temps. Després d'uns quants dies treballant a casa seva, l'activitat professional m'acaba portant a parlar "del tema" amb ella. És la vídua d'un dels màxims responsables del PSUC durant els anys de l'oposició antifraquista, la transició i la implantació de l'autonomia política. Tot i l'edat, conserva una mobilitat envejable, una lucidesa extraordinària, una espurna als ulls que d'aguna manera difícil d'explicar la fa propera. Fins gairebé el darrer minut ens hem limitat a parlar de la feina. M'he passat unes quantes hores al despatx del seu marit, imbuït dels documents que testimonien tants…

Candidatura unitària? (#JuntsaEuropa)

Des d'aquest bloc sempre he defensat la transversalitat, la pluralitat que suma, del nostre moviment independentista. És encara, ha estat sobretot, la seva força. A molts els costa assumir-ho, però només perquè abasta un amplíssim espectre ideològic, des d'una part d'Unió a la CUP, el sobiranisme que vol un Estat propi per a Catalunya pot reeixir. És majoritari. Compte amb empetitir-lo si l'objectiu real que busquem és que mantingui l'hegemonia política i la majoria social que ens ha costat tants i tants anys guanyar-nos a pols, tot s'ha de dir, més per demèrit de l'adversari que per virtut nostra. Cal doncs que l'independentisme continuï expressant-se en tota la seva pluralitat de matisos. I cal també que sigui capaç d'acordar algunes coses, només unes poques, en el camí conjunt cap a la llibertat. Un grup plural, en el qual destaquen des de l'Ernest Maragall a en Salvador Cardús, ha defensat aquests dies la constitució d'una candidatura u…

Pocs, però victimitzats (#dependentisme)

El pas dels mesos i la solidesa social (amb els consegüents marcadors demoscòpics) de l'aposta massiva del nostre país pel Dret de Decidir i clarament majoritària per constituir un nou Estat comencen a provocar efectes greus en la moral dels nostres adversaris. Se saben, cada dia més, minoria. La comprovació que les campanyes de la por i la mentida sobre les conseqüències del procés no funcionen, els porta a assajar noves vies de resposta a la desesperada. Fa setmanes que hem entrat en la fase de la victimització. Es tracta d'aprofitar qualsevol anècdota per convertir-la en categoria i escenificar públicament una suposada persecució violenta a Catalunya contra els dependentistes. Només cal llegir subproductes periodístics com aquest article a l'Abc de fa uns dies, muntant estrictament sobre el fum, per observar-ne els detalls altament intoxicadors de la campanya, que repeteixen tots els mitjans escrits i televisius de la Caverna a raig.

Però aquest paper dels mitjans ve r…

L'ensorrament del tanquem els ulls (#Espanya)

Sóc dels impacients. Conscient que cada minut que passa sense un Estat propi i la gestió dels nostres recursos provoquem un patiment ingent i profundament injust a milers i milers dels nostres conciutadans. Per això, cal que els polítics del país posin fil a a l'agulla d'una vegada. De moment, la notícia que la nova Llei de Consultes no referendàries accelera el pas i es tramitarà per via d'urgència al Parlament del Principat és una dada indubtablement positiva. Sembla que la del 14 de setembre de 2014, més que no pas la de la primavera, es va configurant com "la data". Els efectes polítics sobre el procés del pas dels temps provoquen molts dubtes entre els independentistes. Sóc dels qui pensa que, insisteixo, a pesar de l'immens patiment que provoca socialment, de fet, l'està solidificant i vigoritzant. La teoria del soufflé s'ensorra. Si persistim, guanyem. I això es manifesta no només en el nivell de provocació i d'insult que ens ofereixen cad…

Bojos per informar-nos a TV3 (#adoctrinament)

El dependentisme, a la desesperada, utilitza cada vegada termes més forts. Descaradament, ara van al vocabulari de traç gruixut. A traure de mare qualsevol anècdota. Es tracta d'un procés d'autovictimització que els ve directament del subsconscient i que delata el seu sentiment d'inferioritat. A aquestes alçades ja se saben clarament perdedors. Perquè passen els dies, les setmanes, els mesos i no defallim. Al contrari, cada passa que fa la societat civil catalana és més ferma, més multitudinària, més massiva que l'anterior. I el buit de l'oferta espanyola, en contrast, és esfereïdor. En aquest context, darrerament, una de les paraules que més agrada al dependentisme és adoctrinament. Se suposa que el país, que la gent som ramat que es pot conduir per allà on vulguin els qui s'han inventat aquest procés. Que la Televisió nacional catalana està dirigida com a caixa de ressonància pel Govern que ho controla tot. L'argument, fredament considerat, és del tot de…

En les dures rampes del nostre Tour particular (#Procés)

Com cada any el Tour de França ens assalta les tardes de juliol, a l'hora de la migdiada. És sense dubte un dels grans esdeveniments esportius de l'any, particularment en un estiu com el present, sense Mundial de futbol ni Jocs Olímpics. En aquesta edició no hi estic gaire al cas. Però perdoneu que, aprofitant-ho, torni amb un símil d'un apunt publicat fa uns dies: em vaig agradar a mi mateix i volia aprofundir-hi. Recordar les etapes mítiques d'alta muntanya al Tour (per cert, grandíssima tasca de les assemblees locals de l'ANC, omplint d'estelades el pas de la ronda gal·la pels Pirineus!) m'ha portat al cap una imatge que em sembla molt aplicable al moment actual del procés sobiranista. En els ports de categoria especial, quan arriba el moment decisiu, l'aspirant que troba prou força a les cames ataca amb totes les seves energies, sigui per guanyar aquella etapa de prestigi, sigui per atacar la classificació general.

L'arrencada és brutal. I ales…

Acordar ara que debatrem sempre (#independentistes)

És cert que definir el màxim dels elements que configuraran d'aquí no gaire temps el nostre nou Estat és un element imprescindible per fer atractiva l'oferta. I que la transversalitat d'aquest procés té la gràcia d'oferir tota mena d'alternatives, des d'una pluralitat de prismes ideològics. Sí, i tant, hem de ser madurs per discutir els elements bàsics de l'oferta de la nova República Catalana. Però, des del meu modest punt de vista, hem de fer-ho només fins al punt exacte en el qual aconseguim seduir. Ni un pas més. Un punt d'equilibri difícil. Perquè del contrari pot esdevenir-se que comencem també a deixar gent ferida pel camí. No cal decidir-ho tot en una entel·lèquia de cap de setmana. Perfecte, sí, que cadascú plantegi el seu posicionament personal o de grup. I que tots en poguem prendre nota des d'ara mateix. Però no cal discutir-ho tot com si estiguessim redactant ara la nova constitució. Com si fos el moment de prendre la decisió definitiv…

Un sopar qualsevol amb la meva família aragonesa (#noentendreres)

Com cada any, des de fa ja uns quants, a casa hem celebrat un cap de setmana amb la família aragonesa. El passem al Sobrarbe, la terra (preciosa, espectacular) d'una part dels avis. És la manera de trobar-nos tots plegats, atès que la distància ho dificulta. Els tres fills dels meus avis, com tants altaragonesos, van passar per Barcelona als anys seixanta del segle passat, però només la meva mare en va fer el seu destí final. La discussió política, poc o molt, sempre ha format part de l'escenari de les nostres trobades. Així que "el tema" va planar a cada àpat fins a la traca final de dissabte a la nit. I, aleshores, patapam. No recordo exactament com va esclatar, però hi vam acabar dedicant una bona estona. No val la pena entrar en gaires detalls, com ara quan et diuen que no et deixaran entrar a Espanya i et culpabilitzen a tu, un mecanisme mental francament estrany, que sempre m'ha costat d'entendre. A diferència d'altres anys, quan anava a la defensi…

2015, o més (#establishment)

Abocat de fa mesos, desesperadament, a guanyar temps com sigui, una part de l'establishment, aquell que va més de col·lega responsable, marca una nova data: 2015. Se suposa que hem de tolerar dos anys més d'espoli, 60 MEUR que marxen cada dia, l'equivalent a pagar vint celebracions del Tricentenari a diari. La teoria és que, entretant, la crisi s'endurà per davant el govern del Partit Popular i de les eleccions generals espanyoles que es celebraran aleshores en sortirà un altre en minoria, amb el qual serà molt més fàcil negociar una Consulta. La meva percepció és exactament la contrària. La convocatòria d'un referèndum a Catalunya mai serà autoritzada per un govern espanyol: el consens a Madrid és tan general que és impensable que es doni una altra circumstància. Però en l'hipotètic cas en què això fos possible, només podria fer-ho un govern de dreta amb majoria absoluta (és a dir, el d'ara). Senzillament, perquè, en cas contrari, la reacció de la Caverna…

Una "intel·ligent" manera d'encabronar-nos (#dependentisme)

Encara que alguns ho troben elitista a mi m'agrada repetir-ho sovint en clau d'assegurança de futur per a la nostra causa: totes, absolutament totes les enquestes constaten com, a més nivell de formació, més independentistes, i que el dependentisme només es troba frec a frec amb el sobiranisme al nostre país entre els segments de persones sense estudis. Contra els qui parlen d'improvisació després de col·laborar durant anys en l'espoli del seu propi país, si alguna cosa caracteriza el procés és precisament la seva cocció a foc lent. Una majoria àmplia dels catalans ha volgut donar unes quantes oportunitats a Espanya. Moltes, moltíssimes. De fet, el 20 de novembre de 1975 molts van decidir que, després de la mort del dictador, és mereixia una nova oportunitat. I tots i cadascun dels intents de diàleg esmerçats des d'aleshores han quedat sistemàticament diluïts en el copet a l'esquena fins al moment en el qual l'Espanya aznariana, cofoia, es va convèncer que…

El privilegi d'una confiscació (#PapersSalamanca)

Només els catalans, amb un desgast en el qual no cal insistir, ens hem trencat la cara des de fa trenta anys per recuperar la documetació que els escamots de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD) va confiscar en el moment de l'ocupació dels territoris desafectes el 1939. Fa pocs dies el nét d'un dels afectats per aquelles confiscacions documentals, un senyor que viu a Madrid, va agafar l'AVE per desplaçar-se al nostre país i recuperar, vuitanta-quatre anys més tard, alguns documents identificatius i correspondència personal del seu avi. Emocionat, la va rebre i va tornar a la tarda cap a la capital d'Espanya. El seu avi havia participat, em penso que destinat per una de les organitzacions de la reraguarda, en l'atenció als nombrosos refugiats a Catalunya, procedents d'Espanya, durant els darrers mesos del conflicte civil. Abandonà el país per la frontera dels Pirineus, deixant els seus efectes personals a l'abast de la confisca…

Una pulsió centrípeta creadora (#independentisme)

Em trobo als Ferrocarrils Catalans (el Metro del Vallès, que en diuen ara) en Salvador Garcia-Ruiz, enorme blocaire i màxim responsable del Col·lectiu Emma. Ep, i darrerament, també autor mediàtic, amb Catalunya, Last Call. Fins ara només ens teníem coneixença virtual. Ha estat un plaer saludar-lo i intercanviar breument algunes impressions. L'agafo enfeinat. Un punt, només un punt, ensorrat en la butaca. Són més de les nou de la nit i se'l veu cansat. M'explica que darrerament s'ha comprat un ipad per poder treballar al tren. Parlem un instant de l'Emma. M'ensenya els 32 correus que ha rebut en un sol dia d'un sol col·laborador. Feinada ingent al servei del país. Com no ha de triomfar l'independentisme, penso i li dic, si hi ha centenars, milers de bojos com aquell, com nosaltres, dedicant hores i esforços cada dia, entestats en fer realitat el nostre somni davant tots els obstacles que vulgueu.
És així. Representem la il·lusió. Som molts i molts treb…

Jáuregui encerta el bell mig de la diana (#marxemja)

Escric aquest apunt pocs dies abans de la celebració de la cimera territorial socialista a Granada. Aquests darrers dies, amb l'objectiu de donar compte diari de les actuacions de la Junta de Braços de primers de juliol de 1713, d'ara fa tres-cents anys, he hagut de diferir-ne la publicació. Suposo, pels indicis que s'apuntaven ja clarament en els dies anteriors, que l'estafa federal, a desgrat dels esforços de Pere Navarro i el seu equip per dissimular-ho, haurà rebut un autèntic tir de gràcia. La negativa oberta i radical del PSOE a acceptar el dret dels catalans a decidir lliurement el seu futur polític (combinada amb la predicació d'un model federal que ningú sabrà què vol dir exactament i un de finançament sense garanties que no sigui l'enèssima ensarronada) farà inviable l'acceptació per part de Catalunya de la nova proposta dels federalistes utòpics. I és que, d'entrada, la posició prèvia del redactor de la ponència sobre el model d'estat, R…

Junta de Braços, 9 de juliol de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui fa just tres-cents anys. A les sis del matí, al so de vuit trompetes i vuit tambors, sortiren en forma solemne de la Casa de la Diputació del General a publicar el pregó de resistència a ultrança als llocs acostumats de la ciutat de Barcelona. Entre les set i les vuit fou publicat a la platja del port, mentre encara s'embarcaven les tropes imperials que abandonaven la ciutat a la seva sort. Diuen que Starhemberg afirmà, en saber les intencions dels catalans: "temerària empresa, però acció coratjosa si la sostenen". Segons Castellví, el pregó fou rebut amb immensa satisfacció popular i crits de "Privilegis o morir". Els Braços Militar i Reial no es dissolgueren oficialment fins a rebre els certificats fefaents de la publicació del ban de guerra. Arribaven avisos que els borbònics havien entrat a Móra d'Ebre i es disposaven a ocupar Tarragona. Els Braços ordenaren la mobilització immediata del general Nebot amb el seu regiment. El ciutadà honrat Jaume A…

Junta de Braços, 8 de juliol de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui fa just tres-cents anys. La tensió a la ciutat anava in crescendo. Pocs dubtaven ja que el govern de la Generalitat estava intentant de totes totes desobeir la decisió majoritària de resistència a ultrança pressa a la Junta de Braços. Els diputats i oïdors no s'havien estat de consultar en secret diversos juristes per escatir fins a quin punt, trobant-se aplegats els estaments, conservaven o no les seves funcions pròpies i la capacitat d'ignorar les disposicions del Parlament. La legalitat, però, era ben clara al respecte: la Junta de Braços assumia tot el poder de la Generalitat en trobar-se reunida. Ateses les circumstàncies, els presidents dels Braços convocaren els estaments per a les deu del matí sota la fórmula "per negoci de la primera importància". Segons Francesc Castellví, des del moment de les votacions als Braços, els estaments ja havien fet sense èxit fins a cinc peticions formals al consistori de la Diputació del General ordenant la publicació de …

Junta de Braços, 7 de juliol de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui fa just tres-cents anys. Pressa la decisió de resistència, el matí de fa tres segles el consistori o govern de la Diputació del General, renuent encara a publicar-ne la crida arreu del país, va requerir a través del seu síndic els tres Braços perquè dispossessin amb urgència totes les mesures necessàries per evitar que "que las fronteras serian invadidas", que les places principals no fossin ocupades per l'enemic i que s'evités la desviació dels recursos obtinguts de les confiscacions als partidaris del Borbó, així com el pas d'armes i cavalls a l'enemic. Tal i com havia fet els dies anteriors, el Braç Eclesiàstic es negà a prendre resolució en matèria militar i demanà formalment que no se'l tornés a requerir en sentit semblant més endavant. El Braç Militar va acordar paral·lelament que, a través d'una carta circular urgent a totes les poblacions del país, s'ordenés impedir el lliurament de bagatges als borbònics, encarregant-ne el seguiment…

Junta de Braços, 6 de juliol de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui fa just tres-cents anys. La sessió decisiva del Braç Militar s'havia reprès a les cinc de la tarda del dia anterior tot coneixent la decisió de l'estament de les viles i ciutats del país. El debat, però, s'allargà fins a la matinada del dia d'avui fa tres segles i acabà amb una resolució molt semblant a la del Braç Reial. Diuen les fonts que, entretant, la gent, el poble, al carrer, demanava revoltat i amenaçador mantenir la resistència a ultrança. La majoria final a favor de començar a organitzar immediatament la resistència de Barcelona sembla que fou prou àmplia. Tot i així, fins a quaranta-un membres del Braç Militar van voler que constés en acta la seva discrepància davant la resolució acordada. Segons la valoració de Santiago Albertí, entre els signants no hi hagué posteriors botiflers de renom. Molts marxaren lluny de la capital catalana. D'entrada, una bona part eren d'edat avançada. N'hi hagué però, un nombre considerable que ens llegaren una…

Junta de Braços, 5 de juliol de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui fa just tres-cents anys. La sessió del Braç Militar s'inicià a les deu del matí. Els nou representants de l'estament a la comissió dels Vint-i-set van posar a votació un text que suposava a la pràctica l'acceptació de la submissió, encara que la petició de conservar les Constitucions del país fos rebutjada pels ocupants borbònics. Nicolau de Sant Joan obrí el seu discurs amb una frase definitòria de la situació desesperada del país: "Quan la força manca, és cosa natural considerar la impossibilitat moral de resistir-se al poder". A les onze, una hora després d'iniciat el debat, va prendre la paraula Manuel Ferrer i Sitges, el qual oferí als presents un eloqüent i extens discurs (que serà commemorat per bons patricis aquest diumenge), farcit de remembrances d'altres moments històrics en els quals el país havia acabat triomfant contra tota esperança. I en aquell moment, no podent esperar de cap manera clemència de l'adversari, proposà una defensa …

Junta de Braços, 4 de juliol de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui fa just tres-cents anys. Els consistorials de la Diputació del General manifesten la urgència de decidir-se d'una vegada o no per la rendició. Sembla que les autoritats de Tarragona han començat a aplicar a contracor els termes de l'armistici general acordat per les potències internacionals a l'Hospitalet i que les tropes imperials es retiren també de Cervera, Olot i altres parts, mentre els borbònics continuen internant-se al país, prenent obediències. La comissió de la Vintisetena rep l'encàrrec d'elaborar un document sobre la resistència, encara massa indeterminat, que és aprovat per 17 vots a 10, ja de matinada. Abans, però, al Braç Reial, el conseller en cap defensa la necessitat de donar providència pel resguard de les places i fronteres tot i la retirada imperial i perquè els recursos obtinguts dels segrestaments de béns no es desviïn en cap cas de la causa de la defensa. Caldrà exhortar tots els pobles del Principat a què impedeixin el passatge d'…

Junta de Braços, 3 de juliol de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui va just tres-cents anys. Els debats avancen i les actes de les sessions dels Braços enregistren algunes noves decisions. L'eclesiàstic arriba a l'acord que l'arquebisbe de Tarragona, el Capítol i els síndics de la ciutat demanin al lloctinent Starhemberg llicència i passaport per entrevistar-se amb el duc de Populi sobre el destí de la seva ciutat (que caurà a mans borbòniques, finalment, uns dies després, el 14 de juliol), fins i tot, si cal, fins a Madrid. El clergat es manifesta també d'acord en demanar al comandant imperial que faci dilació en els efectes de l'armistici i el lliurament de la plaça tarragonina. Els consistorials de la Diputació del General i el Consell de Cent de Barcelona manifesten el mateix dia el desig d'afegir aquest memorial al comte Starhemberg, amb la intervenció de la Vintisetena dels Braços. La Generalitat posa a disposició de la Comissió la sala de la Casa de la Diputació on es reuneix habitualment el Tribunal de Contrafacci…

Junta de Braços, 2 de juliol de 1713 (#memòriahistòrica)

Avui fa just tres-cents anys. El Braç Reial obrí una sessió multitudinària a la cambra dita de la Visita dins la Casa de la Diputació del General (el que avui coneixem com a Palau de la Generalitat). Segons el testimoni de Francesc de Castellví, les sessions d'aquest dia de fa tres segles van posar de manifest la desorientació de la major part dels assistents respecte a la situació exacta del país. Com fos que l'avanç borbònic sobre el terreny era patent, les condicions canviaven d'hora en hora. La inexactitud i la demora en l'arribada de les notícies encara contribuïa a una sensació de desgavell i d'incertesa més gran. En els primers tràmits de la Junta de Braços cadascun designà nou reprensentants per constituir una Vintisetena que avalués la situació i proposés les mesures a prendre. Mentre la comissió conjunta anava estudiant i discutint, però, els Braços van prendre alguns acords. El principal, a fi de demanar al lloctinent i comandant imperial Guido de Starh…

"Que se van, que se van" (#ConcertLlibertat)

Aquelarrus est. Suposo que a aquestes alçades ja està gairebé tot dit. Han passat 24 hores d'un d'aquells moments que restaran fixats per sempre en la memòria d'uns quants milers de catalans. I atès que, en els quatre anys d'existència d'aquest bloc sempre ho he fet, en els grans esdeveniments del país, no m'estic de fer la meva valoració personal (brevíssima) del gran concert de dissabte al Camp Nou. Encara que sigui interrompent la commemoració de la Junta de Braços de 1713. L'he volgut titular amb aquella expressió mítica de les transmissions en castellà de les grans proves ciclistes, per descriure aquell moment en el qual el més fort (ara ho sabem, el més dopat) abandonava el grup en l'ascensió d'algun dels mítics ports que salpebraven la carrera i començava a guanyar terreny inexorablement. tot i l'intent d'evitar-ne el distanciament per part del grup perseguidor. Sí, senyors, marxem inevitablement. Com va dir en Peret (ahir una mica ba…