Ves al contingut principal

[-281] Exclosos de la realitat de la majoria (#dependentisme)

Diagonal (Barcelona)
Diari de Setge del 31 de gener de 1714 (dia 191).

Fa més d'un any, pocs dies després de les darreres eleccions autonòmiques. Per motius professionals em toca visitar una casa al nord de l'Avinguda Diagonal de la Barcelona. Upper que en diuen. Casa senyorial. El porter, uniformat, ens obre la porta. L'immoble s'ho val. Pasta gansa. Hi viuen hereus d'una família de bona nissaga. Catalans, catalans, encara que ara parlen normalment en castellà. L'avantpassat, abans de la Guerra Civil, havia dominat com a bon cacic de la Lliga la comarca on la família tenia l'històric mas. Després, naturalment, com tocava per mantenir-ne l'estatus, havien abraçat el franquisme. Tot i que no ve a compte i no té ni idea de com pensem els qui la visitem, no s'està de fer-nos notar que ella ha votat a aquell noi jove tan prometedor. En efecte, Ciutadans ha fet un excel·lent resultat als barris alts (vull dir socialment, alts) de la capital catalana i ha obert la primera fuita seriosa de vot en l'espai de la dreta espanyolista al Principat. Aquella tendència s'ha engruixit i refermat i a hores d'ara el partit impulsat pels taxidermistes és a un pas d'esdevenir el pal de paller del dependentisme a Catalunya. En parlarem amb més calma.

És per això que cal reaccionar de manera urgent en defensa del partit i les cadires i alguns perden els papers. Enric Millo llança el lament: "em sento exclòs socialment perquè no sóc independentista". El número dos del Partido Popular a Catalunya (a qui no em canso de preguntar, sempre que puc, a les xarxes socials, com porta la demanda que va anunciar contra Vilaweb per haver informat del seu fracassat intent d'entrar Esquerra quan va marxar d'Unió per surar) demostra, una vegada més, la seva profunda baixesa personal. En el marc de la pitjor crisi econòmica de la Catalunya contemporània, amb més de sis-cents mil aturats i una depauperació general que ens ha fet retrocedir vint anys (als que vivim a la part baixa de la Diagonal), amb milers de nens i famílies en risc de pobresa, amb uns serveis públics agafats amb pinces i en procés de degradació diari. Amb tots aquests elements, el senyor Millo, que decideix lliurement (i que viu com un rei) gràcies a la seva activitat política al servei de la dependència, té els sants pebrots de parlar-nos d'exclusió social. I de presentar-se ell com un exclòs. Una autèntica vergonya pròpia d'algú que viu completament desconnectat del món real. Exclòs de la realitat.

Comentaris

  1. Justa la fusta! (Sort que alguna vegada n'he portat la contrària amb en Granollacs, sinó encara semblaria una fotocòpia de 4a. divisió regional).
    Justa la fusta perquè sempre he pensat que el PP està format per oportunistes, ignorants de pes i de falangistes. Aquesta vessant del botifler que avui ens descrius, n'és un exemple de la ductilitat d'alguns que, sense cap mena de vergonya salten la barrera i s'instal·len a casa del veí falangista. En conec i m'horroritzen. No hi puc conviure. Se m'encén la sang.
    En Millo es queixa de la marginació que pateix ell i de molts dels seus. Home! Ell no deu notar la pudor que fan, però els qui estan al seu voltant sí que ho noten. Alguns se n'aparten; altres ja ni es coneixen. I parla de que els marginem, quan són ells els qui van descarrilats.
    Esclar que la dona "estropajosa" que es posa quatre tones de pintura cada dia tampoc no s'ho nota...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.