Ves al contingut principal

[-285] Arribaran molt a prop de Barcelona, però no hi entraran (#Montjuïc1641)

Diari de Setge del 27 de gener de 1714 (dia 187).

El Comte-duc d'Olivares
L'autor de la crònica Exemplaria de la Catedral de Barcelona assenyalà com, un cop iniciat el combat, en l'angoixa pròpia del moment, se sabé a la ciutat que una religiosa del monestir de les caputxines, "dona de exemplar vida i abstinèntia", que moriria "ab gran fama de santedat", havia "muntat al terrat" per veure la batalla i vist sobre la muntanya de Montjuïc la Mare de Déu, acompanyada de santa Eulàlia, santa Madrona i sant Sever, conformant-se amb el que una altra monja famosa a la ciutat havia profetitzat feia dies: "tinga bon ánimo, siam bons, que Déu nos ajudarà: ells arribaran molt serca de Barcelona, però no i entraran ja u veurà." Però tornem del cel a la terra. Llançades les millors unitats del marquès de los Vélez contra les febles defenses de Montjuïc, "arribà socorro de Barcelona", "axí per terra com per la mar, aquest de la gent de la Ribera [la que perdria les seves cases algunes dècades més tard, per construir la Ciutadella] i aquell de la mosqueteria de les muralles". El governador de la plaça, mantenint la tensió dels seus, deixà que els esquadrons castellans s'atansessin al castell fins a posar-se a tir: obrí foc amb tota la mosqueteria i dos canons pedrers carregats de bales de mosquet "i asertà tant bé lo artiller los tirs que féu en lo enemich gran destrossa".

Els invasors dubtaren en constatar la inesperada resistència i alguns d'ells iniciaren la retirada: davant d'aquest canvi de fortuna, "isqueren molts mosqueters del fortín, que units ab los altres que estaven per la muntanya, acometeren a l'enemich matant i degollant molt a son vàluo [a voluntat], ja per son valor, com per estar acovardat lo enemich posat en fuga, i fou de manera que los que escaparen vius o degueren als brassos cathalans, cansats de matar, restant en la montanya infinitat de cossos morts i per despojos i triumphos de la victòria quinse banderas castellanas i moltes armes de totes sorts". Mentre el més valuós de la infanteria castellana era esclafat a Montjuïc, davant la muralla de Barcelona es lliurava un altre enfrontament decisiu. El marquès de los Vélez disposava la seva cavalleria en vint esquadrons als Molins de Vent, "als quals la cavalleria catalana i francesa feren frente no passant tota ella de número de 500". El combat, amb suport d'infanteria, fou duríssim a les diferents parts davant la muralla, lliurat a cops d'espasa i a tirs de pistola i carrabina. Després d'hores de combat "retirà lo enemich ses tropes, avent-se tanbé retirats los que éren muntats a Monjuïch." Demà, el final.

Comentaris

  1. Em fio més dels filòsofs que dels profetes... En fi, en vista de que sí que van entrar dins de Barcelona per quedar-s'hi durant una temporada almenys, potser per això aquest cap de setmana hi han tornat a fer-ne representació de la seva ocupació. Ho han fet per fer-nos-ho recordar i donar fe del seu nivell intemperant i d'ignorància supina.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…