Ves al contingut principal

[-286] Fer onejar la bandera castellana a Montjuïc (#Montjuïc1641)

Diari de Setge del 26 de gener de 1714 (dia 186).

Efemèrides importants avui. Fa setanta-cinc anys, l'entrada de l'exèrcit franquista a Barcelona. Vés per on, els seus fills i néts han decidit commemorar-ho ancorats allà mateix, a la Diagonal. Però, segles abans, el 26 de gener de 1641, tenia lloc la batalla de Montjuïc, moment clau en la consolidació de la Revolució Catalana que havia esclat la primavera anterior. Alguns patriotes es trobaran avui per commemorar-ho. Repasso la narració que en fa, plena de vivesa, la denominada crònica Exemplaria de la Catedral de Barcelona, publicada per Antoni Simon Tarrés (Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Curial, 2003, p. 191-234). Digueu-me presentista, però en tornar als fets d'aleshores, els punts de connexió amb l'actualitat del procés de Catalunya cap a la plena sobirania suren amb enorme força. El títol de les pàgines que el seu autor dedica al fet resulta ben significatiu: "Batalla de Montjuïc i victòria del Principat contra tot lo poder de Espanya. 1641". Comença així: "Disapte, a 26 de jener 1641, dia de san Policarpo, memorable a Cathalunya i al món, dues hores antes del dia, tocà a marchar lo enemich i al descubrir-se lo dia tanbé se descubrí lo exèrcit, posat en orde per a acometre".

A les set del matí, l'artilleria castellana prengué posicions entre la Creu Coberta i Montjuïc i la plaça començà a disparar les seves peces, principalment, des del portal de Sant Antoni. Segons la crònica, els barcelonins s'abraonaren en massa a la defensa: "en lo instant, se comensaren a guarnir les muralles de gent, ab tanta porfia, que parexia no era menester forquilla per als mosqueters, podent-se servir en lloch de ella dels muscles dels que los estaven devant". Per sorpresa, el gruix de l'exèrcit del marquès de los Vélez (la part "major i més lusida") es dirigí a Montjuïc, "la qual factió entenia dit marquès consistia tot lo ser de la victòria i conquista de Barcelona". El marquès arengà les seves tropes fent-los veure la importància de l'acció, alhora que "enpenyava la paraula real que al primer que enarbolara a una bandera castellana en la cima de Monjuïch se'l donarían sis mil ducats de renda i un àbit" dels ordes militars. L'autor de l'Exemplaria considera, doncs, que es llançà sobre Montjuïc "com uns lleons", "lo millor de la milícia, capitans, sergentos majors, mestres de camp, reformats i cavallers". Però aquella senzilla acció, d'un exèrcit numèricament superior, es complicaria ben aviat. Continuarà.

Comentaris

  1. Sembla, doncs, que aquests dies de gener també ens són fatídics.
    Però, per fatídics són els fets d'ahir volent els del PP fer una representació del túnel de les bruixes, voler representar el paper del poder permanent d'ocupació que tenim permanentment sobre de nosaltres.
    Home, per voler fer veure que ens dominen, no calia tanta escenificació. I si volien demostrar-nos que els hem de seguir tenint por, doncs que sàpiguen que amb això també els superem: només veient les demostracions del desgavell econòmic que patim, ja n'hi ha prou.

    ResponElimina
  2. A Hostafrancs hi ha un carrer que s'anomena 26 de gener de 1641, per recordar aquesta victòria catalana. Es diu que Franco podia haver entrat uns dies abans a Barcelona, però esperà el 26 de gener per treure's l'espina.
    I durant el feixisme, aquest carrer fou dedicat al 26 de gener del 1939.
    Fita

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…