[-287] Sacsar-nos el passaport (#Europa)

Diari de Setge del 25 de gener de 1714 (dia 185).

Carmelo Paniagua
Estan sembrats. La darrera aportació del diari de capçalera de l'espanyolisme d'esquerra, d'en Josep Maria Colomer, que es defineix com a membre per elecció de l'Acadèmia Europea. Cal dir-ho, una mica més seriosa que les anteriors perles de César Molinas i Laura Freixas. Diu que el concepte de sobirania és el més obsolet en la política europea actual i que moltes de les antigues funcions dels Estats ja són a mans dels òrgans de la UE. Quan sento aquesta mena d'afirmacions d'algú tan i tan ben informat sempre se m'activa la mateixa neurona: la que em porta de dret a Carmelo Paniagua, president de la Federació Espanyola de Patinatge, blandint el passaport per dir-nos en una de les assemblees de la Internacional que no teníem dret a ser membres com a país esportiu. Em sorprenen doblement les afirmacions d'en Josep Maria Colomer, bàsicament, per dos motius: el primer, perquè la deficientíssima reacció de la Unió Europea al repte de la crisi econòmica que ens afecta de manera tan brutal, ha posat de relleu precisament la manca d'eficiència de la transferència de sobirania dels Estats membres a la Unió Europea: n'hi ha, clar que sí, però cap als mercats, cap als creditors d'uns Estats en fallida econòmica.

En el context de la crisi, doncs, parlar de sobirania no només no és obsolet, sinó absolutament necessari: cal reflexionar sobre la manera de compartir-la amb les institucions de la UE i de descompartir-la amb els mercats que sotmeten governs legítimament constituïts als dictats d'uns quants privilegiats que continuen fent créixer les seves fortunes i creen més desigualtat. Però hi ha una segon element difícil d'entendre en l'article d'en Colomer: l'estadi actual de lluita per la plena sobirania no ha estat planificadament escollit per la majoria dels catalans que avui el recolzen. Actituds com la de Carmelo Paniagua, al llarg dels darrers trenta-cinc anys, ens han convençut que no tenim altra sortida. La nostra lluita per l'Estat propi no és altra cosa que el resultat d'un encalçament històric, trajectòria que ens diferencia profundament de Massachussets. Certament, Europa podria haver construït una estructura interna que no pivotés sobre els Estats. De moment, francament, no sembla que sigui així. I mentre les coses no canviïn, voler ser com els altres no es cap delicte, sinó aparentment el més raonable.

Comentaris

  1. I aquest Colomer em pot explicar com fer-ho per poder evitar que ens envaeixin els PP's a casa nostra a insultar-nos i dient-nos el què pensava Tarradellas i altres? Em pot dir com evitar que en Montoro no amagui el forat fiscal i hagi de dir la veritat? Doncs, jo no sé pas cap altra manera de poder-me'n escabullir d'aquesta gent com no sigui fugint del seu Estat repressor. Diran que votant amb unes altres eleccions altres candidatures. Ja ho faig! Però, el resultat és que les dues predominants no tenen diferències de color, són el mateix amb una lleugera pàtina de tint per dissimular només una mica. Quina misèria haver de viure dins d'aquesta Espanya que amaga la veritat, menteix i se'n enorgulleix!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)