Ves al contingut principal

[-287] Sacsar-nos el passaport (#Europa)

Diari de Setge del 25 de gener de 1714 (dia 185).

Carmelo Paniagua
Estan sembrats. La darrera aportació del diari de capçalera de l'espanyolisme d'esquerra, d'en Josep Maria Colomer, que es defineix com a membre per elecció de l'Acadèmia Europea. Cal dir-ho, una mica més seriosa que les anteriors perles de César Molinas i Laura Freixas. Diu que el concepte de sobirania és el més obsolet en la política europea actual i que moltes de les antigues funcions dels Estats ja són a mans dels òrgans de la UE. Quan sento aquesta mena d'afirmacions d'algú tan i tan ben informat sempre se m'activa la mateixa neurona: la que em porta de dret a Carmelo Paniagua, president de la Federació Espanyola de Patinatge, blandint el passaport per dir-nos en una de les assemblees de la Internacional que no teníem dret a ser membres com a país esportiu. Em sorprenen doblement les afirmacions d'en Josep Maria Colomer, bàsicament, per dos motius: el primer, perquè la deficientíssima reacció de la Unió Europea al repte de la crisi econòmica que ens afecta de manera tan brutal, ha posat de relleu precisament la manca d'eficiència de la transferència de sobirania dels Estats membres a la Unió Europea: n'hi ha, clar que sí, però cap als mercats, cap als creditors d'uns Estats en fallida econòmica.

En el context de la crisi, doncs, parlar de sobirania no només no és obsolet, sinó absolutament necessari: cal reflexionar sobre la manera de compartir-la amb les institucions de la UE i de descompartir-la amb els mercats que sotmeten governs legítimament constituïts als dictats d'uns quants privilegiats que continuen fent créixer les seves fortunes i creen més desigualtat. Però hi ha una segon element difícil d'entendre en l'article d'en Colomer: l'estadi actual de lluita per la plena sobirania no ha estat planificadament escollit per la majoria dels catalans que avui el recolzen. Actituds com la de Carmelo Paniagua, al llarg dels darrers trenta-cinc anys, ens han convençut que no tenim altra sortida. La nostra lluita per l'Estat propi no és altra cosa que el resultat d'un encalçament històric, trajectòria que ens diferencia profundament de Massachussets. Certament, Europa podria haver construït una estructura interna que no pivotés sobre els Estats. De moment, francament, no sembla que sigui així. I mentre les coses no canviïn, voler ser com els altres no es cap delicte, sinó aparentment el més raonable.

Comentaris

  1. I aquest Colomer em pot explicar com fer-ho per poder evitar que ens envaeixin els PP's a casa nostra a insultar-nos i dient-nos el què pensava Tarradellas i altres? Em pot dir com evitar que en Montoro no amagui el forat fiscal i hagi de dir la veritat? Doncs, jo no sé pas cap altra manera de poder-me'n escabullir d'aquesta gent com no sigui fugint del seu Estat repressor. Diran que votant amb unes altres eleccions altres candidatures. Ja ho faig! Però, el resultat és que les dues predominants no tenen diferències de color, són el mateix amb una lleugera pàtina de tint per dissimular només una mica. Quina misèria haver de viure dins d'aquesta Espanya que amaga la veritat, menteix i se'n enorgulleix!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…