Ves al contingut principal

[-288] Sobre l'onanisme anti-independentista (#Brigada)

Diari de Setge del 24 de gener de 1714 (dia 183).

Sabadell
Els mitjans que els espanyols anomenen d'àmbit nacional, és a dir, els publicats o emesos des de Madrid, han enfollit a mesura que constaten la nostra persistència. Segueixen una estratègia, des del meu punt de vista, realment kafkiana. Estan convençuts de la necessitat de convèncer els seus lectors i oïdors que cal evitar la independència de Catalunya. No cal. Els espanyols tenen claríssim que estan en contra. Semblaria lògic dissenyar una estratègia per seduir els catalans, que som els que estem a favor, però no. Nosaltres, en realitat, per a ells, no existim. Ni com a subjecte polític ni com a ciutadans amb dret a decidir, ni com a consumidors de mitjans. Aquest capteniment provoca situacions realment esperpèntiques, com ara quan, diumenge passat, El País titulava a quatre columnes en portada sobre l'existència d'un "mur de silenci internacional" contra el qual s'havia estavellat el "desafiament de Mas". Espectacular. Mentre els exemplars calents del diari espanyolista d'esquerres s'apilaven als quioscos, els lectors de La Repubblica (el principal diari italià) encara podien llegir un article del Gran Timoner i els espectadors britànics es disposaven a sentir per ràdio i televisió, mitjançant la primera cadena pública, una entrevista amb el president.

Al dia següent, Lluís Bassets semblava posseït, especialment rabiós, amb motiu d'una entrevista al portaveu Francesc Homs al Canal 24 hores de TVE. No m'estranya. Mare meva quin ridícul. Els exemples d'aquesta actitud tan intel·ligent adreçada a convèncer només els propis i a repel·lir qualsevol nova adhesió a Catalunya són incomptables. Dissabte passat, per exemple, la cadena del senyor Lara, La Sexta, oferia en el seu habitual debat nocturn una tertúlia amb vuit opinadors en la qual tots, absolutament tots, es manifestaven en contra de la Consulta, de permetre'ns votar. A Espanya pensen que la seducció passa perquè un 100% dels mitjans es manifesten permanentment en contra del que vol el 70/80% dels catalans? Manicomial. Així, doncs, mentre el Govern català treballa en una estratègia d'explicació internacional del nostre projecte, acomboiat per una societat civil activada ja molt abans en la mateixa direcció (des del Col·lectiu Emma a Help Catalonia), els espanyols es dediquen només a convèncer-se ells mateixos. A emetre permanentment missatges per al consum intern. La feinada que tindran quan despertin.

Comentaris

  1. Aquesta auto-satisfacció del missatge polític que argumentes avui, el trobo també molt encertat. És més, a partir de demà desembarquen tota la plana major del PP a fer-se una auto-exhibició de la seva sexualitat monogàmica política.
    Esclar que si només s'arriba a fer aquest numeret i prou, ja m'estaria bé. Em temo, però, que posaran d'exhibició sexual sobre de la taula, lleis que ens limitaran les nostres llibertats encara més.

    ResponElimina
  2. És que els espanyols el tema de l'opinió pública els interessa ben poc; tenen raó i prou. He dit i redit que Espanya té serveis d'informació acreditats però que no té gabinets d'anàlisi. La seva anàlisi és el que diuen els seus mitjans cada matí. I creient-se'ls, estan topant amb la realitat del que passa aquí.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…