Ves al contingut principal

[-289] L'art meritori de refutar-se a un mateix (#procés)

Diari de Setge del 23 de gener de 1714 (dia 183).

Aldover (Baix Ebre)
Darrerament, el diari El País està excel·lint en la publicació d'articles sobre els catalans considerats històricament. Déu n'hi do. Després de la peça estel·lar del matemàtic i economista César Molinas, ahir arribava la de l'escriptora Laura Freixas, a mig camí, per cert, de la crònica familiar, com el famós article de Borja García-Nieto al diari comtal. Gens original, la veritat. Una descripció més o menys feliç i sentimental del fet que als dos bàndols de la Guerra Civil hi va haver catalans implicats més o menys de gust. Talment com a la Guerra de Successió. I l'afirmació severa, contundent i... falsa, de què la visió de la història oficial que es fa des de Catalunya no ho té en compte. Falsa, perquè tota la bibliografia existent que analitza amb rigor el conflicte tracta aquesta qüestió. Des de la recerca universitària a la crònica històrica de caire més periodístic. Des de Borja de Riquer a Ignasi Riera, passant per Hilari Raguer. Ara bé, el que sí és impossible evitar és l'afirmació (amb tantes diferències de context com vulgueu) que la majoria dels catalans, especialment els sectors populars, van adoptar les causes austriacista i republicana. Que una i altra representaven valors de modernitat, molt especialment en contrast amb les que se'ls oposaven.

I encara una qüestió no menor: que eren les opcions de les institucions que representaven la majoria del país. Però, el més destacable de l'article de Laura Freixas és la seva capacitat per desmentir-se a ella mateixa. Contrària a la visió de la història oficial (inventada, com dic, per ella mateixa) d'un passat unànim, l'escriptora ens avisa que, quan es trenqui el miratge, haurem de prendre decisions solemnes i abordar tots els nostres conflictes interns, que, arribat el moment, no podrem triar Catalunya (com en la cèlebre sentència camboniana), sinó que haurem d'escollir un model de país, d'escola, de sanitat, de serveis públics, d'infraestructures i de defensa, entre tantes altres coses. Que ja no tindrem l'excusa de Madrid, a qui atribuir tots els mals. Justa la fusta! És exactament això el que volem i que la pervivència de la dependència ara no ens permet! Poder abandonar per sempre més l'actitud resistencialista en defensa dels valors més bàsics i els interessos generals del país. Tenir el nostre propi Estat i discutir-nos només per les coses per les quals es barallen totes les nacions del món. És justament per poder fer-ho sense cap altre condicionant que enteli el debat, que molts volem la independència. De fet, serà l'única manera d'aconseguir-ho.

Comentaris

  1. Justa la fusta, no!?
    A mi no m'espanta el guirigall que es pot produir a l'hora de decidir models d'Estat pel nostre futur. És evident que n'hi haurà. Però, serà decisió nostra; no pas imposició forana! Ara, a sobre desitjo poder-ho fer perquè estic veient que els models ja estan gairebé tancats, els models del nostre futur Estat. Sembla, i n'estic gairebé segur, que hi ha unanimitat en tot. Al final, ens guanya la necessitat d'Estat per davant del de partit. Sortiran uns dient que tot plegat serà una estafa, altres que pitjor, però jo diria que la feina ja està feta i espera rere la cuina.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.