Ves al contingut principal

[-292] Fins els pebrots que l'Albert Sáez em tracti d'imbècil (i II) (#Brigada)

Diari de Setge del 20 de gener de 1714 (dia 180).

Masia Freixa (Terrassa)











Sí, senyor Sáez, alguns tenim pressa. Molta pressa. Perquè, equivocadament o no, estem convençuts que és el canvi profund més eficient que podem endegar per atendre la crisi més bestial que pateix aquest país des de fa moltes dècades. Perquè el patiment dels nostres conciutadans ens és punyent. Per cert, a banda d'enfotre-se'n, estaria bé que en algun moment ens expliqués quina és la reforma de caràcter estructural que vostè proposa per subvenir les necessitats tan greus de tanta gent. Espero que en el seu canvi, per cert, vostè tingui molta pressa i sigui un hiperventilat, perquè hi ha qui ho necessita molt de debò i quan abans. Però, a més a més, li agrairia que deixés de caricaturitzar permanentment els partidaris de la plena sobirania presentant-nos com a friquis i inconscients. Entre els independentistes hi ha friquis i insconscients. Bastants, perquè som majoria. Però també entre els dependentistes i els sense-pressa-al-servei-de-l'statu-quo. Fins i tot entre els periodistes i és possible que també entre els qui cobren nòmina d'El Periódico. Generalitzar-ho per desqualificar, per comptes de plantejar alternatives és un recurs dialèctic patètic.

Prou si us plau d'agafar els arguments dels altres i deformar-los a plaer. Dir que una Catalunya independent és viable econòmicament i possible a l'Europa del segle XXI, especialment, com alternativa a una dependència que ens porta a la desaparició com a comunitat i a l'empobriment i la precarització com a societat, no vol dir, en cap cas, que es consideri un objectiu fàcil d'assolir. Reiterar sistemàticament que molts independentistes pensem que això es farà en cinc minuts com a instrument per ridiculitzar-nos és lamentable. No conec ningú, però ningú, que ho digui. Ni que ho pensi. Hi ha il·lusió a cabassos entre molta gent, però també una immensa consciència de la gravetat del moment. Sabem que ens enfrontem a un adversari molt poderós, però també que només tenim una sortida. Jugar cada dia a desfigurar les percepcions i els anhels de la gent és un atemptat a la veritat que un periodista solvent no hauria de practicar. A no ser que allò que es vulgui no sigui descriure el que passa sinó intentar aturar-ho al preu que sigui, mentida inclosa.

Comentaris

  1. Sí, Albert Saez, Albert Saez, em sona, em sona. Com una cosa emprenyadora... Però no el situo prou bé. Sí, diuen que fa periodisme, però potser no el situo prou bé perquè és dels que ballen com aquella mosca collonera que mai acaba de situar-se definidament ni definitivament. Em diuen que és col·laborador. Ja, no és gaire més. Ah!, és professor de periodisme de la Blanquerna i altres més. Sí, però té gaire mèrit ser "periodista" actualment? Jo diria que pel nivell que demostren entre periodistes i molts polítics -no tots!- el món se'ns pot anar a la merda en no-res.
    Jo, de tu, Granollacs, no en faria ni "puto" cas. Riu qui al final demostra que té raó. Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Sáez: un que esgarrapa com gat panxa enlaire, per 2 principals raons:
    1-el seu món políticoideològic ha entrat en un procés irreversible de lil·liputització. pels que s'havien pensat que eren l'alfa i l'omega del país ha de ser dur, aquesta minorització.
    2-el mitjà on treballa, el seu grup empresarial i, per extensió, el món de la comunicació han entrat en una espiral descendent que està deixant molts professionals sense feina -o sense els sous d'abans.I també és irreversible.
    El que dic, gat panxa enlaire.

    ResponElimina
  3. El que és realment memorable és una dada que molta gent ignora: Va ser el que va dirigir la tesi Doctoral al bo de Toni Aira (!!).
    Sortosament el deixeble ha sabut alliberrar-se ideològicament del seu mestre...

    ResponElimina
  4. El Sáez és un dels exemples més brutals de cm la Llei de Murphy fot patades amunt fins la màxima rellevància al més incompetent. Algú coneix una obra rellevant d'aquest personatge a part de saber-se manegar bé per les redaccions per sobreviure a tot quisqui

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…