Ves al contingut principal

[-293] Fins els pebrots que l'Albert Sáez em tracti d'imbècil (I) (#Brigada)

Diari de Setge del 19 de gener de 1714 (dia 179).

Cambrils
Perdoneu que el títol sigui tan gràfic. Direu que massa. Però és que defineix exactament els meus sentiments. Suposo que ell, si no m'erro, director adjunt d'El Periódico, es creu molt graciós. Com diria el president Pujol, molt del hi-hi-hi, ha-ha-ha, però qui s'ha cregut que som. De la seva ploma, crec, va néixer fa temps aquesta denominació tan profundament despectiva d'hiperventilats, que vol descriure pel boc gros, amb el traç més gruixut possible, tots els independentistes que tenim pressa: aquells que pensem que la nostra comunitat nacional necessita els instruments i els recursos d'un estat per tirar endavant i que com el que tenim ara ens va sistemàticament a la contra (de fet, treballa cada dia per eliminar-nos del mapa), ens cal disposar urgentment d'un de propi. Suposo que ell discrepa frontalment d'aquesta anàlisi. Desconec si vol o no un estat i en tot cas el deu considerar una mena de caprici de diletants que trempen amb una bandera. Eh, tranquils, en tot cas, si en tenim ganes, ens hi posem quan a tothom li vagi bé.

La meva capacitat de resistència, d'encaix, l'ha superat definitivament després d'escoltar-lo a la tertúlia matinal de la Terribas. Diu que hi ha tres Catalunyes: Barcelona, on hi ha un debat ampli de persones civilitzades i cultes com ell sobre el procés cap a la plena sobirania; una suposada corona metropolitana sense definir, de la púrria, on diu que la cosa no interessa el més mínim, ans el contrari, fa nosa; i, finalment, la resta del país, farcida de troglodites, on (segons el senyor Sáez) la gent creu que la independència tindrà lloc en els propers cinc minuts. El simplisme no pot ser més bèstia. Però, sobretot, aquest to foteta de menyspreu, mirant d'insultar sense matís els sobiranistes que creiem que 600.000 aturats i un 26% de persones en risc de pobresa és un bon motiu per córrer. També, aquest to impostat de superioritat barcelonina, que considera que fora del cap i casal i del seu perímetre metropolità, només viuen aborígens amb barretina curts de gambals. Senyor Sáez, els sobiranistes que volem assolir quan abans l'estat propi també mereixem un respecte. I si vostè em diu imbècil, després no es queixi que li diguin els altres.

Comentaris

  1. Segons les definicions de'n Sáez jo soc un troglodita. I resulta que jo mai he cregut que la independència era qüestió de cinc minuts.

    El Sr. Sáez és un d'aquest dependentistes servidors dels seus amos i que ens venen unes motos de l'alçada d'un campanar. A ell se n'hi enfot 3 pebrots els catalans i catalanes mentre ell tingui els seus privilegis i pugui viure a cos de rei. N'hi ha uns quants com ell. Algun com ell fa temps va aconseguir enganyar-me, però mai més.

    Quant més tardem en sortir-nos del regne fallit d'Espanya de més fons haurem de sortir. Només espero que els nostres negociadors, negociin de veritat pensant en els ciutadans de Catalunya i s'oblidin de l'habitual submissió catalana (són molts anys ja ho sé) i no es deixin comprar (com de ben segur ene el moment adeqüat intentarà Espanya.

    ResponElimina
  2. Aquest país te pesocitis o alguna cosa així , ja que quatre xitxarelos, la tinta i les pagines que se´ls dedica enlloc d´anar a l´important que es fer via cap a l´independencia i deixar-se de voler redimir la purria sociata i els seus teorics.

    ResponElimina
  3. Gràcies a tots pel vostre respecte. Mai vaig pronunciar ni la paraula troglodita ni vaig parlar de diàleg civilitzat. Critiqueu el q dic no el que em feu dir. Gràcies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.