Ves al contingut principal

[-295] La fractura social(ista) (#PSc)

Diari de Setge del 17 de gener de 1714 (dia 177).

Canet de Mar











Consumatus est. Em parlen d'un important alcalde socialista d'una població de l'àrea metropolitana que aquestes dies, preocupadíssim, ha cridat a capítol tots els comandaments alts i mitjans del seu Ajuntament per mirar d'aplicar mesures urgents de redreç. Cal reaccionar urgentment perquè només resten quinze mesos per salvar els mobles. Es tracta de revertir la caiguda en barrina de les expectatives que els albiren les enquestes locals davant les eleccions municipals de maig de 2015. El PSC passaria allà de la folgada majoria absoluta actual a perdre, com a mínim, un terç dels seus vots de fa tres anys. Segons la demoscòpia, a banda d'altres moviments menors de vot entre partits, el gran beneficiari de l'ensulsiada seria Ciudadanos, dotat a la població d'un perfil directament falangista.

Em parlen també d'un poble de menys de mil habitants on el PSC de comarques gaudeix de fa anys de la majoria absoluta. Dels quatre regidors, dos semblen fidels a l'actual direcció del partit. Els altres, van participar a la Via Catalana, com va fer més d'un 15% dels habitants de la vila en un nivell de mobilització mai vist. Una antiga regidora del grup socialista fa onejar una estelada a la façana de casa. A la petita població de la Catalunya rural, la majoria absoluta socialista es materialitza en menys regidors que els que les enquestes pronostiquen que el PSC perdrà a la ciutat de l'àrea metropolitana. Números canten. Són només dues pinzellades breus que expliquen perquè la continuïtat del projecte socialista, en els termes organitzatius en els quals fou bastit fa trenta-cinc anys, és impossible a dia d'avui a Catalunya.

Comentaris

  1. S'està dient i repetint això de que els socialistes es poden passar a C's. No ho entenc de cap manera. M'hi esforço per entendre-ho i no em quadra de cap manera. D'un moviment socialista passar a un de falangista és no tenir cap criteri gens clar.
    Ara, que després del què va passar ahir al Parlament, hi ha d'haver una reacció contundent, això està tan clar com l'aigua del Pirineu. Per a mi, aquest moment és la culminació del què ja va predir en Pallach. Si hi feu tractes se us menjaran. Va i uns quants nois benestants i benpensants de Pedralbes de Barcelona, fent un càlcul de rendiment de vots, acaben concloent que serà més rendible incloure's al Club PSOE que no ser un partit nacional català només, en lloc d'un d'estatal potent. Així els ha anat. El gra ja ha rebentat. Ara, què? Si més de 120 militants destacats socialistes del PSC ja han signat un manifest per un referèndum per la independència, ara ja no hi falta res per l'escissió que mai hauria volgut ningú i que ja va predir en Pallach llavores.

    Tots aquests problemes crec que rauen en problemes de cultures i incultures.

    ResponElimina
  2. Bon dia...mare meva...quin vertigen!!!i quin privilegi ser particips d'aquests moments que es viuen a Catalunya....no sé vosaltres però jo ahir vaig veure clar que ja podem donar per acabada la gran estafa de la transició....sí gran estafa per continuar tenint a Catalunya sotmesa...."atado i bien atado"...i en aquesta estafa han estat imprescindibles l'actuació dels socialistes...així que el camí s'està aclarint molt!!!
    Un comentarista s'estranya molt que els vots traspassin a Ciutadans....té una explicació molt lògica...aquest vots són nacionalistes espanyols...i actuen en conseqüencia...2antes fatxa que rota....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.