Ves al contingut principal

[-296] No, el PSC ja no és necessari (#dependentisme)

Diari de Setge del 16 de gener de 1714 (dia 176).

Valls











Hi ha un acord massiu, generalitzat, entre els opinadors als mitjans de comunicació nostrats, un autèntic cor ben intencionat que se sent reiteradament, cada vegada que se'ls posa a la cruïlla: Catalunya i el procés necessiten el PSC. Doncs, no. No hi estic d'acord. No m'hi compteu. No, pel que es veu, Catalunya ja no necessita el PSC. No hi pot haver cap dubte, els socialistes catalans han estat fonamentals en la construcció del país actual. Naturalment, encara que sigui amb llums i ombres (que us he d'explicar de Sabadell estant) des dels ajuntaments han fet una tasca de transformació sovint espectacular. Però el nostre país fa mudança a una velocitat espaterrant. El panorama dels partits polítics, d'aquí cinc anys serà probablement molt diferent. L'esquerra catalana disposa d'altres tres opcions, si no totes directament compromeses, si almenys correctament alineades amb el futur d'un país independent, i que recullen tot el ventall ideològic que va des de la socialdemocràcia a l'anticapitalisme. No hi ha, doncs, cap buit ideològic.

Avui, al Parlament de Catalunya, el PSC farà un pas més cap a la seva marginalització. Ha apostat de forma decidida perquè Catalunya mai no assolirà la independència i portarà la seva predicció fins a les seves darreres conseqüències: morir amb les botes posades. Al llarg del proper cicle electoral, esmicolat, trinxat, a l'interior del país perdrà efectius massivament a favor d'Esquerra Republicana, a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona els veurà volar cap a Ciutadans (amb qui no pot competir en autenticitat espanyolista ni en aparent regeneració democràtica) i arreu del país a favor d'Iniciativa. El PSC ho aposta tot al fracàs de Catalunya i demostra clarament que, en el context actual d'alliberament, desconnectat de l'anhel majoritari del poble a canvi de donar suport al PSOE, ja no és necessari. La seva gent sí que ho és, naturalment, amb ella construirem el nou país i les seves sigles restaran als llibres d'història com la de tants i tants partits desapareguts que van gaudir del poder just fins al moment en el qual no van saber administrar-lo al servei del projecte col·lectiu de la seva gent.

Comentaris

  1. Sí, és un bon anàlisi, sí. Tota l'esquerra a Catalunya és molt variada. Els militants del PSC hi tenen cabuda amb comoditat en cada una de les tres variants. N'hi ha per tots els gustos. Senzillament, a mi em sap greu la desaparició del PSC pel què simbolitzen els seves sigles. CDC, UDC, ERC, ICV, PSC. Tots els trobo entranyables pels temps que han cobert. Si anem a cercar personalitats que ens han dedicat el seu temps, doncs ens sortiran uns quants de molt bons. Ara mateix, abans i en el futur, segur.
    Però, vaja, tal com dius, els canvis polítics actuals estan fent estralls dins la societat i amb els polítics. De fet, podríem dir que és una guerra política la què estem lliurant. I, amb les guerres civilitzades, almenys aquesta i fins ara, els canvis sempre són evidents.
    Adéu PSC!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…