Ves al contingut principal

[-300] En cercles, des de dalt del cavall (II) (#CírculoEcuestre)

Diari de Setge del 12 de gener de 1714 (dia 172).

Batalla d'Almansa (1707)
La capacitat del senyor Borja García-Nieto per barrejar naps amb cols no té preu. A continuació de les reflexions inicials que us relatava en l'apunt d'ahir, el seu article aborda la següent disjuntiva: "¿Eran unos mejores catalanes que los otros? No, sin duda no. Eran dos formas de ver una realidad social y dos proyectos de sociedad alternativos." I tot seguit ens presenta els seus dos il·lustres ascendents nobles, adscrits a un i altre bàndol, Galceran de Pinós i el magistrat borbònic Antonio de Alòs. En efecte, les causes que portaren d'origen els privilegiats a integrar-se en el camp borbònic o austriacista foren, com sempre, en totes les grans cruïlles, enormement diverses. Però tampoc no cal ni dir que, en el moment de la batalla final, uns van lluitar, a la pràctica, per la supervivència de la seva comunitat política i els altres no. L'aposta d'uns portava adherits certs valors polítics (com ara, control del poder, subjecció a les normes, participació o representativitat), la dels altres, contra-valors situats a les seves antípodes (jerarquia i discrecionalitat, per exemple).

Fossin o no conscients (alguns dels borbònics, com passaria dos segles més tard amb els franquistes catalans, segurament s'auto-enganyaren sobre les conseqüències reals del seu posicionament i l'abast del que representaria la victòria del seu bàndol), els catalans de 1714 triaven entre dos models socials i polítics, sí, però, la diferència entre un i altre no era gens menor, ni venia mancada de diferències en l'àmbit de les llibertats i la sobirania: repeteixo, un d'ells contemplava la pervivència del seu país com a comunitat política i l'altre la seva liquidació a mans d'un model absolutista. Ara, tres-cents anys més tard, ens trobem exactament en la mateixa disjuntiva esborronadora. Tots els catalans, amb el senyor García-Nieto inclòs, hem de triar entre desaparèixer sota la pressió del neocentralisme desbocat que ens imposa i ens imposarà Espanya (Castella en la seva accelerada final) o ocupar el nostre lloc propi en el món. És una aposta arriscada, però aleshores com ara, com el 1936, té un component moral que, encara que per a alguns resulti incòmode d'acceptar, no es pot negligir, una altra vegada, fent-nos trampes nosaltres mateixos.

Comentaris

  1. Seria com si els qui ens traïen no poguessin sospitar el nivell de la seva maldat que els era imposat. És allò de pensar que bé has de poder-ne viure encara que perdis la teva personalitat. Però, ni abans ni ara aquests no volen o volien creure's el nivell d'arroneament cultural i mental que suposa.
    Personalitats dèbils i acomodatícies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…