Ves al contingut principal

[-301] En cercles, des de dalt del cavall (I) (#CírculoEcuestre)

Diari de Setge del 11 de gener de 1714 (dia 171).

El duc de Berwick
Han passat ja uns quants dies, però no em resisteixo a escriure sobre l'article famós, publicat al diari comtal, perpetrat pel president del Círculo Ecuestre el senyor Borja García-Nieto. Tots el recordareu. El seu il·lustre autor, membre destacat de l'establishment català, té estudis de dret i economia, però, tot i així, es postula com a historiador. Perfecte. Revisem, els conceptes clau. Primera constatació. La seva interpretació de la Guerra de Successió pel que fa a Catalunya és de traca i mocador. Moderna, mooolt moderna. D'entrada, afirma que va ser un mal negoci perquè les conseqüències del Tractat d'Utrecht van establir l'endarreriment futur d'Espanya. Confondre l'extensió d'un imperi amb les causes per les quals s'afavoreix o es camina en sentit contrari a la modernitat crida l'atenció. A continuació, la lectura social de l'alineament dels catalans en els dos bàndols enfrontats durant la guerra no pot ser més delirant. Citació literal: "Por un lado, la nobleza urbana y la burguesía más progresista, ilustrada y deseosa de los cambios que venían de Francia, abrazó al pretendiente Borbón. Por otro, la nobleza rural, buena parte del clero y los comerciantes y artesanos que veían con recelo las nuevas ideas del reformismo borbónico, y preferían conservar sus privilegios heredados del régimen anterior, vieron con buenos ojos al archiduque Carlos."

Identificar l'adscripció amb els borbònics com a signe de modernitat ("progresista", en diu), oposada al conservadorisme dels "privilegios heredados" del "régimen anterior" (atenció! que aquí s'infereix fins i tot un paral·lel entre austriacisme i franquisme!) és realment bestial. El senyor García-Nieto mereix un premi a la gosadia intel·lectual propi d'un honoris causa: es ventila en només cinc línies cinquanta anys d'historiografia catalana. Sí, amics i amigues, Pierre Vilar i la Companyia Nova de Gibraltar a pastar fang. No parlem d'en Josep Fontana o Joaquim Albareda. Ara resulta que, arribats al 1700, els Borbons representaven el progrés! Robespierre i Danton no van saber captar-ho ben bé en el seu moment. Lluís XIV, el rei que probablement va matar més francesos, era un autèntic model. El militarisme, l'autoritarisme i l'aristocratització, els principals trets característics que Joan Mercader va atribuir fa sis dècades al nou règim borbònic implantat a Catalunya a partir de 1714 eren d'una modernitat espaterrant. La concertació i el parlamentarisme, l'alternativa dels aliats que triomfaria a mans d'Anglaterra a l'Europa i el món del segle XVIII (amb aquell Rule, rule, Britannia!), la virtut principal del sistema polític que els catalans havien pogut defensar històricament, en canvi, constituïa un "régimen anterior".

Comentaris

  1. Molt bona la cita, molt bona. Ara resulta que el centralisme a ultrança, a caigui qui i peti qui peti, això és modernisme polític. Lo, ase que sóc, en deia dictadura de la més dura.
    Esclar, aquesta es fan la seva història particular i alguns fins i tot se l'arriben a creure, fanàtics que són de les orgies franquistes...

    ResponElimina
  2. Jo, com a professor d'història a un institut prenc nota d'aquesta llumbrera de president de cercle de pijos i a partir d'ara exlicaré als meus alumnes que la revolucio francesa de 1789 va ser una involució en la història de la humanitat....quins coll...ns.

    ResponElimina
  3. Les divagacions del tal Borja deixen en molt bon lloc les capacitats de l'alta burgesia barcelonina. És evident que són una casta que pel bé del país han d'ésser arraconats.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…