Ves al contingut principal

[-304] Quan t'insulten per posar-se al mig (#procés)

Diari de Setge del 8 de gener de 1714 (dia 168).

El Perelló
Si han complert amb el seu compromís, a les hores de mitjanit a les quals, com és costum es publicarà aquest apunt, els socialistes espanyols residents a Catalunya i Espanya ja deuen haver fet pública la concreció de la seva proposta de reforma constitucional. Friso perquè així hagi estat. Cal que deixem quan abans de parlar de fum federal i concretem. Parlem menys d'esperits i més de propostes específiques. Què reformaran i amb qui. Que l'estafa quedi despullada el més aviat possible. En l'actitud d'aquest sector del nacionalisme espanyol i del dependentisme català hi ha uns quants elements que m'enerven profundament, als quals dedicaré unes quantes línies en els propers dies. Un que considero altament immoral, indecent: la persistent voluntat de posar en el mateix raser els qui volen votar i els qui volen impedir que es voti.

Pretenen que els qui defensem la Consulta som iguals que els qui volen prohibir-la per terra, mar i aire. Hi topo gairebé a diari, a les tertúlies dels mitjans i a les xarxes socials. De l'opinador al polític socialista que vulgueu. Desitjosos d'evitar caure en el mateix sac incòmode de la dreta espanyolista (amb la qual, vulguin o no, comparteixen el sagrat objectiu de preservar la unitat d'Espanya), l'esquerra nacionalista espanyola i dependentista catalana t'insulta cada dia comparant la suposada intransigència d'uns i altres. Aquesta actitud es manifesta amb tota cruesa quan, de manera delirant, s'intenta afirmar que les culpes estan repartides en la responsabilitat per la qual no s'aplica a Catalunya els models d'Escòcia i el Quebec. És un mantra que va repetint la direcció socialista i els seus opinadors als mitjans: si al nostre país no s'ha autoritzat una consulta o referèndum no és només perquè el govern espanyol no vol, sinó sobretot perquè nosaltres no ho demanem bé. Cal ser intel·lectualment molt indecent per sostenir una sentència com aquesta. Continuaré demà.

Comentaris

  1. Aquesta gent també em posa nerviós. Sobretot, perquè són dormilegues per conveniència. No es volen despertar. Estic totalment d'acord amb en Granollacs, com sempre. M'irriten perquè si s'haguessin despertat a la primera de canvi, quan en F. González va crear la LOAPA, i s'haguessin rebel·lat davant d'aquell "café para todos"; s'haguessin apressat a fer entendre el què representa ser demòcrates i no pas prolongadors de la política continuista del franquisme amb el recolzament d'aquest reietó, potser ara encara els seguiria votant. Sí, vaig començar amb un primer vot cap el PSC, després cap CiU. A la tercera votació ja vaig anar cap el bojos d'ERC. El temps ens ha donat la raó.

    ResponElimina
  2. A l'arrecera del Montsec8 de gener de 2014 a les 12:57

    El PSC fa molt i molt anys que és un partit de "professionals", gent dedicada a la política única i exclusivament per a viure del mòmio i de la política.
    Llavors modulen el discurs a conveniència del PSOE, que és la base d'on treuen els vots, a les àrees metropolitanes, i diran el que convingui, i de la manera que convingui, sense posar-se vermells, ni que els hi caigui la cara de vergonya.
    És un partit dissenyat per a aconseguir parcel.les de poder com sigui i al preu que sigui

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…