Ves al contingut principal

[-306] No fem servir prou la llengua (#procés)

Diari de Setge del 6 de gener de 1714 (dia 166).

Barcelona











La batalla diplomàtica que ha aflorat aquests dies demostra que, passen els dies, avança el procés... i guanyem la guerra. Tres folis del president contra 210 de García-Margallo. La raó és molt senzilla: defensar el principi democràtic és enormement senzill: reprimir-lo té unes dificultats argumentatives descomunals. Entre les reaccions a la premsa mundial, sembla que, a banda d'aquest raonament, fonamental, en defensa de la Consulta, quan apel·lem directament a la justificació de la independència, s'entén poc que ho fem bàsicament en termes de greuge econòmic. L'espoli fiscal i l'agressió constant d'Espanya a la competitivitat de la nostra economia és un fet punyent, però crec que hem de donar més pes a les qüestions estrictament culturals i lingüístiques. No pot semblar, el nostre, un problema de rics enfadats. Afortunadament, també en això, els espanyols ens ho posen fàcil. Ens regalen el millor argument. Una gran cultura europea, de tradició mil·lenària, una llengua parlada per deu (repeteixo deu) milions de ciutadans de la Unió Europea, no té pràcticament cap mena de reconeixement a les institucions europees. Cap.

És la demostració empírica que necessitem un estat propi, perquè l'estat on som no la protegeix: és més, porta vint-i-set anys bloquejant el seu reconeixement. El que tenen reconegut llengües d'estat com el maltès o el gaèlic. Aquesta llengua i cultura específica potentíssimes que tenim, a més, ens serveix per distingir-nos d'altres minories a les quals els nostres adversaris volen assimilar-nos. Un argument més per aprofundir-hi. Des d'Espanya se'ns diu que, per exemple, Alemanya, França o Itàlia no ens reconeixeran mai perquè obririen una bretxa de sortida a territoris propis com Baviera, la Bretanya o la Padània. Explicant la potència de la nostra llengua i cultura, demostrem que juguem una lliga diferent a la de tots aquests respectables territoris amb trets lingüístics i culturals molt més febles que el nostre país. Reforcem l'excepcionalitat del nostre cas i, per tant, el fem més viable. Les nostres institucions de l'àmbit cultural haurien de jugar més fort, molt més fort del que ho estan fent, en la projecció d'aquesta idea davant del món.

Comentaris

  1. Amb tots els rspectes cap a sòrabs, lusacis, frisons, ladins i demés pobles minoritzats, em sembla evident que juguem una altra lliga. I, insisteixo, amb tots els respectes cap a aquests pobles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…