Ves al contingut principal

[-307] Fidels a la història, Catalunya primer (#noupaís)

Diari de Setge del 5 de gener de 1714 (dia 165).

Pont Vell (Montblanc)











Segons com algú podria arribar a la conclusió que, al llarg de la història, el patriotisme català d'Antic Règim primer i el catalanisme contemporani després han gaudit d'un fil conductor que el nou sobiranisme ha trencat amb força als inicis del segle XXI, en esdevenir obertament independentista. Si mirem la història del nostre país amb la mirada endins, però, descobrirem que aquesta vella continuïtat enllaça a la perfecció amb el que estem vivint ara. L'element determinant de l'equació és aquest: la majoria dels catalans sempre, al llarg d'almenys vuit segles, han concebut junts el seu país com una comunitat política els interessos de la qual havien d'orientar en lloc preferent la seva acció política. Això vol dir que aquesta prioritat per Catalunya permetia relligar la comunitat, d'acord amb les circumstàncies de la història, amb altres entitats, però sempre mantenint en primer terme la defensa de la sobirania pròpia. Sembla obvi però cal recordar-ho: els catalans sempre han tingut en primer lloc un projecte per Catalunya. Només la constatació al llarg de gairebé un segle, des dels anys seixanta del XVI als anys quaranta del segle següent, que la Monarquia hispànica es construïa sense respectar els interessos socials i polítics de la pròpia comunitat política va portar a la Revolució catalana de 1640 i a l'efímera primera República Catalana de Pau Claris.

Els texts de la Guerra de Successió ens aproximen també una vegada i una altra, en bans i proclames, a la insistència que les autoritats del nostre país defensen, amb la seva lluita a ultrança, les Constitucions i les llibertats de Catalunya i que en fer-ho creuen (en un país que també aleshores acull milers de refugiats hispànics) col·laborar a preservar la de tota Espanya del nou autoritarisme borbònic. Aquesta referència hispànica és utilitzada sovint pels qui defensen una lectura espanyolista de la nostra història com la prova d'un permanent afany d'intervencionisme català en els afers veïns, d'una suposada vocació espanyola. En realitat, en posar negre sobre blanc la dissociació dels dos objectius, demostra empíricament el caràcter instrumental d'aquesta vinculació externa: és acceptada també al llarg de l'època contemporània només en la mesura que la transformació d'una Espanya liberal contribueixi a garantir el desenvolupament o, almenys, la supervivència de la comunitat política catalana. I així ho han percebut també ara la majoria dels catalans: només la independència garanteix en aquest moment el progrés de la històrica comunitat política catalana i per això ens hem posat de forma determinada en el camí d'aconseguir-la. A mi em sembla del tot coherent.

Comentaris

  1. Una nova entrega de lliçó d'història! Benvinguda!!
    Amb el primer intent de recuperar les nostres llibertats, em tingut en Pau Claris, després en Prat de la Riba, a continuació en Macià i Companys, i finalment els actuals Presidents, amb tot el seguit de sabotatges permanents. Molt bé. I s'estranyen de que vulguem recuperar definitivament la nostra independència?!! Realment, els hem rendit molts bons beneficis, amb la participació traïdora d'uns quants dels de casa nostra. Esclar, tampoc no era qüestió de quedar-nos de braços plegats.
    Ara que ens estem espavilant definitivament, ara que comencem a ser matèria d'atenció mundial pel bé dels interessos comuns, ara ja comencen a aparèixer els voltors que també en volen treure profit d'aquest esforç de llibertat. Em refereixo als qui ahir van fer seva la declaració manllevada de nosaltres exigint el seu dret a decidir. Jo vull demanar que s'abstinguin de voler-se equiparar amb nosaltres i que ningú d'aquí no hi caigui amb adhesions barroeres. No. La nostra lluita és neta i lliurament decidida per una enorme majoria de ciutadans de Catalunya. No ens cal ningú de fora que vingui a voler-se enganxar amb pegament amb nosaltres. Tindrem els nostres pecats que vulgueu, però aquesta lluita és molt neta i la fem amb la cara molt alta. Aquesta és la meva reflexió.
    No cal dir dels partits parlamentaris, però m'agradaria molt que l'ANC-Òmnium, etc. també s'en volguessin desmarcar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.