[-307] Fidels a la història, Catalunya primer (#noupaís)

Diari de Setge del 5 de gener de 1714 (dia 165).

Pont Vell (Montblanc)











Segons com algú podria arribar a la conclusió que, al llarg de la història, el patriotisme català d'Antic Règim primer i el catalanisme contemporani després han gaudit d'un fil conductor que el nou sobiranisme ha trencat amb força als inicis del segle XXI, en esdevenir obertament independentista. Si mirem la història del nostre país amb la mirada endins, però, descobrirem que aquesta vella continuïtat enllaça a la perfecció amb el que estem vivint ara. L'element determinant de l'equació és aquest: la majoria dels catalans sempre, al llarg d'almenys vuit segles, han concebut junts el seu país com una comunitat política els interessos de la qual havien d'orientar en lloc preferent la seva acció política. Això vol dir que aquesta prioritat per Catalunya permetia relligar la comunitat, d'acord amb les circumstàncies de la història, amb altres entitats, però sempre mantenint en primer terme la defensa de la sobirania pròpia. Sembla obvi però cal recordar-ho: els catalans sempre han tingut en primer lloc un projecte per Catalunya. Només la constatació al llarg de gairebé un segle, des dels anys seixanta del XVI als anys quaranta del segle següent, que la Monarquia hispànica es construïa sense respectar els interessos socials i polítics de la pròpia comunitat política va portar a la Revolució catalana de 1640 i a l'efímera primera República Catalana de Pau Claris.

Els texts de la Guerra de Successió ens aproximen també una vegada i una altra, en bans i proclames, a la insistència que les autoritats del nostre país defensen, amb la seva lluita a ultrança, les Constitucions i les llibertats de Catalunya i que en fer-ho creuen (en un país que també aleshores acull milers de refugiats hispànics) col·laborar a preservar la de tota Espanya del nou autoritarisme borbònic. Aquesta referència hispànica és utilitzada sovint pels qui defensen una lectura espanyolista de la nostra història com la prova d'un permanent afany d'intervencionisme català en els afers veïns, d'una suposada vocació espanyola. En realitat, en posar negre sobre blanc la dissociació dels dos objectius, demostra empíricament el caràcter instrumental d'aquesta vinculació externa: és acceptada també al llarg de l'època contemporània només en la mesura que la transformació d'una Espanya liberal contribueixi a garantir el desenvolupament o, almenys, la supervivència de la comunitat política catalana. I així ho han percebut també ara la majoria dels catalans: només la independència garanteix en aquest moment el progrés de la històrica comunitat política catalana i per això ens hem posat de forma determinada en el camí d'aconseguir-la. A mi em sembla del tot coherent.

Comentaris

  1. Una nova entrega de lliçó d'història! Benvinguda!!
    Amb el primer intent de recuperar les nostres llibertats, em tingut en Pau Claris, després en Prat de la Riba, a continuació en Macià i Companys, i finalment els actuals Presidents, amb tot el seguit de sabotatges permanents. Molt bé. I s'estranyen de que vulguem recuperar definitivament la nostra independència?!! Realment, els hem rendit molts bons beneficis, amb la participació traïdora d'uns quants dels de casa nostra. Esclar, tampoc no era qüestió de quedar-nos de braços plegats.
    Ara que ens estem espavilant definitivament, ara que comencem a ser matèria d'atenció mundial pel bé dels interessos comuns, ara ja comencen a aparèixer els voltors que també en volen treure profit d'aquest esforç de llibertat. Em refereixo als qui ahir van fer seva la declaració manllevada de nosaltres exigint el seu dret a decidir. Jo vull demanar que s'abstinguin de voler-se equiparar amb nosaltres i que ningú d'aquí no hi caigui amb adhesions barroeres. No. La nostra lluita és neta i lliurament decidida per una enorme majoria de ciutadans de Catalunya. No ens cal ningú de fora que vingui a voler-se enganxar amb pegament amb nosaltres. Tindrem els nostres pecats que vulgueu, però aquesta lluita és molt neta i la fem amb la cara molt alta. Aquesta és la meva reflexió.
    No cal dir dels partits parlamentaris, però m'agradaria molt que l'ANC-Òmnium, etc. també s'en volguessin desmarcar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas