Ves al contingut principal

[-308] Els de dalt i els de baix a la ciutat assetjada (#procés)

Diari de Setge del 4 de gener de 1714 (dia 164).

Carles III d'Àustria
El gener de 1714 la capital de Catalunya portava més de cent cinquanta dies de setge de les tropes borbòniques. S'havien succeït multitud d'escaramusses al Pla de Barcelona, però les posicions dels uns i dels altres eren pràcticament les mateixes del dia del tancament del setge, a finals de juliol de 1713. Els defensors no disposaven de forces suficients per emprendre un atac general que permetés obligar els assetjadors a aixecar el camp. Les notícies de revolta a l'interior de Catalunya feien pensar, més aviat, en la possibilitat que aquest gran atac es produís com a conseqüència de l'arribada de forces lleials a l'arxiduc a l'esquena de les tropes borbòniques de les Dues Corones. Existia, però, una tercera possibilitat, que els assetjats van contemplar i projectar: la de provocar un atac general per part dels assetjadors, nerviosos per la hipòtesi de ser agafats entre dos focs, que els provoqués tal nombre de baixes que els impedís de fet mantenir el setge.

Per provocar-ho, segons sembla, Antoni de Villarroel i Rafael Casanova van fer arribar al comandant general de les tropes assaltants, el duc de Pòpuli, missives teòricament reservades, suposadament redactades a esquenes de les institucions, en les quals, implícitament, semblaven convidar-lo a un atac al qual la ciutat, naturalment, no estaria en condicions de resistir. Es tractava d'una operació complexa de contrainformació. Tanmateix, la manca de confiança dels de baix en les seves pròpies autoritats van provocar durant aquells dies una situació de màxima tensió: dins Barcelona començaren a córrer rumors insistents que assenyalaven el comandant general i el conseller en cap com a traïdors a la causa, fet que va provocar la reunió d'urgència del comandament de la defensa per desmentir-los davant tothom. Les semblances de la Catalunya actual i la Barcelona assetjada de 1713-1714 són impressionants. Aquesta, la de la desconfiança popular amb els qui dirigeixen el procés (ara, afortunadament, conforme avança el procés, una mica més desactivada), n'és una altra.

Comentaris

  1. Aquests mals costen molt de desarrelar. Es fan forts en un moment justificat i a partir de llavores ja queda per sempre el dubte permanent. La desconfiança. Ara, sembla que tot això va canviant a poc a poc. L'aire d'honestedat indubtable del duo Junqueras-Mas empès pels moviments populars, fa que hagi renascut aquest nou ànim i confiança amb nosaltres mateixos.
    Ja és molt!!Això és el que no entenen els de Madrid. Volen tornar a sembrar la discòrdia, però han fet tard, afortunadament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…