Ves al contingut principal

[-309] Catalans que caminen cap a la gran cruïlla (#9n2014)

Diari de Setge del 3 de gener de 1714 (dia 163).

Bordegassos de Vilanova









Els qui volem, des de sempre o de fa poc, és igual, una Catalunya independent tenim una gran força moral. Gaudim dels rèdits d'una proposta sòlida i transversal. Guanyadora. No experimentem cap gran contradicció entre els valors generals que defensem i la nostra aposta per construir un Estat nou. Al contrari, de fet, molts creiem que aquest nou instrument ens aportarà un marc molt més ajustat a les nostres necessitats i on serà més fàcil construir un país de qualitat. Però hi ha gairebé un de cada dos ciutadans residents a Catalunya que es veu igual de català que d'espanyol; fins i tot, més espanyol que cap altra cosa. En aquest segment, l'any que comença anirà desvetllant cada dia amb més cruesa una disjuntiva desagradable, punyent, un repte sentimental i racional. No és l'elecció entre un país i un altre, tria sobre la qual es planyia pel seu fill la ínclita Carme Chacón. Aquest dubte es resoldrà fàcilment agafant una papereta on digui sí o no.

No, no. A mesura que avancin els mesos, que el Parlament de Catalunya faci les passes necessàries i que el govern espanyol i el Tribunal Constitucional barrin el pas a l'exercici democràtic dels catalans, aquest segment de catalans haurà de triar entre prioritzar per davant de tot la seva espanyolitat o la defensa de la democràcia. Hauran de decidir si s'alineen amb els seus connacionals en plena campanya embogida de boicot des de Madrid i Barcelona, o si, en canvi, s'encaminen definitivament a les urnes per manifestar la seva opinió, encara que amb la seva participació per votar no, implícitament, estiguin col·laborant a la victòria definitiva del sí. És un repte sobre el qual ja vaig conscienciant els espanyols del meu entorn immediat. Em diuen que no s'ho havien plantejat. Ho hauran de fer, serà la seva gran cruïlla per a aquest 2014: què volen ser abans de res, espanyols o demòcrates.

Comentaris

  1. A hores d'ara crec que tothom ja sap què votar: O la via del xanxullo permanent, o la via d'una esperada, desitjada vida endreçada i correcte. No vull dir que tot anirà sobre rodes, no. Però millor, sí. Caldrà vèncer moltes inèrcies, moltes reticències. Però, si fem una Constitució catalana seriosa de la línia de l'Europa del Nord, si tothom es veu obligat a pagar els impostos deguts i si som respectuosos amb les polítiques de cooperació amb els països del sud d'Àfrica, en lloc de voler prioritzar negocis ràpids i especuladors en països asiàtics -per dir-ho ràpidament-, llavores potser sí que podrem dir que ens acostarem a la felicitat.

    ResponElimina
  2. Els temps de clarificació nacional què vivim posaran molts que ni s'ho havien plantejat en una disjuntiva personal. La turpitud dels espanyols facilita que molts que no havien estat mai independentistes s'hi converteixin per una qüestió d'higinene democràtica, quan molts s'hi han convertit ja fa un temps per raons d'eficiència econòmica. Veritablement, els espanyols són uns sapastres!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.