Ves al contingut principal

[-309] Catalans que caminen cap a la gran cruïlla (#9n2014)

Diari de Setge del 3 de gener de 1714 (dia 163).

Bordegassos de Vilanova









Els qui volem, des de sempre o de fa poc, és igual, una Catalunya independent tenim una gran força moral. Gaudim dels rèdits d'una proposta sòlida i transversal. Guanyadora. No experimentem cap gran contradicció entre els valors generals que defensem i la nostra aposta per construir un Estat nou. Al contrari, de fet, molts creiem que aquest nou instrument ens aportarà un marc molt més ajustat a les nostres necessitats i on serà més fàcil construir un país de qualitat. Però hi ha gairebé un de cada dos ciutadans residents a Catalunya que es veu igual de català que d'espanyol; fins i tot, més espanyol que cap altra cosa. En aquest segment, l'any que comença anirà desvetllant cada dia amb més cruesa una disjuntiva desagradable, punyent, un repte sentimental i racional. No és l'elecció entre un país i un altre, tria sobre la qual es planyia pel seu fill la ínclita Carme Chacón. Aquest dubte es resoldrà fàcilment agafant una papereta on digui sí o no.

No, no. A mesura que avancin els mesos, que el Parlament de Catalunya faci les passes necessàries i que el govern espanyol i el Tribunal Constitucional barrin el pas a l'exercici democràtic dels catalans, aquest segment de catalans haurà de triar entre prioritzar per davant de tot la seva espanyolitat o la defensa de la democràcia. Hauran de decidir si s'alineen amb els seus connacionals en plena campanya embogida de boicot des de Madrid i Barcelona, o si, en canvi, s'encaminen definitivament a les urnes per manifestar la seva opinió, encara que amb la seva participació per votar no, implícitament, estiguin col·laborant a la victòria definitiva del sí. És un repte sobre el qual ja vaig conscienciant els espanyols del meu entorn immediat. Em diuen que no s'ho havien plantejat. Ho hauran de fer, serà la seva gran cruïlla per a aquest 2014: què volen ser abans de res, espanyols o demòcrates.

Comentaris

  1. A hores d'ara crec que tothom ja sap què votar: O la via del xanxullo permanent, o la via d'una esperada, desitjada vida endreçada i correcte. No vull dir que tot anirà sobre rodes, no. Però millor, sí. Caldrà vèncer moltes inèrcies, moltes reticències. Però, si fem una Constitució catalana seriosa de la línia de l'Europa del Nord, si tothom es veu obligat a pagar els impostos deguts i si som respectuosos amb les polítiques de cooperació amb els països del sud d'Àfrica, en lloc de voler prioritzar negocis ràpids i especuladors en països asiàtics -per dir-ho ràpidament-, llavores potser sí que podrem dir que ens acostarem a la felicitat.

    ResponElimina
  2. Els temps de clarificació nacional què vivim posaran molts que ni s'ho havien plantejat en una disjuntiva personal. La turpitud dels espanyols facilita que molts que no havien estat mai independentistes s'hi converteixin per una qüestió d'higinene democràtica, quan molts s'hi han convertit ja fa un temps per raons d'eficiència econòmica. Veritablement, els espanyols són uns sapastres!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…