Ves al contingut principal

[-253] Entre la gelosia i el sectarisme (#procés)

Diari de Setge del 28 de febrer de 1714 (dia 219).

Canet de Mar











Em disculpareu que insisteixi, un dia més: som en un país de contrasts, darrerament. En aquest bloc només hi ha una mica de prudent autocensura en dos camps: el professional i el de la crítica als agents implicats en suport del procés sobiranista. Com la majoria dels qui remem a favor del camí cap a la plena llibertat, sóc dels convençuts que només des de la generositat i l'alçada de mires podem consolidar i encara acréixer aquesta gran majoria que necessitem per fer ben aviat realitat el nostre somni. L'acord històric del 12 de desembre de 2013 per a una data i una pregunta (doble) per a la Consulta sobre la Independència és una demostració empírica de la importància de remarcar allò que ens uneix per sobre de tot. Tota norma té la seva excepció, però. Per això, avui em permetreu que la trenqui. La CUP i ICV-EUiA es van desmarcar en menys de 2,3 segons davant la idea de conformar una candidatura conjunta al Parlament europea. Bé, això, puc entendre-ho força bé. Fins i tot un servidor té dubtes de la seva conveniència com a estratègia per fer augmentar el volum total del vot sobiranista.

Ara, però, el duet Camats-Herrera ha fet una passa més. Davant la insistència de representats conspicus de la societat civil, encapçalats per l'Assemblea Nacional Catalana, ICV-EUiA ha dit que no vol acordar un punt del programa sobre la reivindicació del Dret a Decidir que puguin compartir totes les llistes electorals del bloc sobiranista. El contrast amb l'actitud del Gran Timoner no pot ser més bèstia: si això saltava al carrer a la nit, al matí, en seu parlamentària, el president Mas havia afirmat que no convocaria plebiscitàries (contra les quals els ecosocialistes s'han pronunciat reiteradament), tot i tractar-se del seu àmbit de competències exclusiu, sense parlar-ne prèviament amb totes les forces que estan pel dret a decidir. El contrast entre l'actitud d'uns i dels altres no pot ser més bèstia. La causa, desgraciadament, em temo, a cavall entre el sectarisme i la gelosia. Perquè és molt dur que el PSC vagi a la seva desaparició del panorama polític català (probablement perdrà la meitat dels vots el 25 de maig) i alguns que aspiraven a substituir-lo assoleixin exactament el mateix percentatge de vots que abans. Un error greu, perquè, en els temps que corren guanyar la revolta requerirà abandonar quan abans les actituds ràncies del partidisme vell.

Comentaris

  1. El més lamentable d'en Joan Herrera és que quan té reunió amb els caps dels altres partits diu una cosa; i quan ha de parlar i votar al Parlament en fa una altra. No és gens fiable. A sobre, es fa molt emprenyador el seu nivell d'autosuficiència permanent. És culte, intel·ligent, etc. Però s'ho té massa cregut. Jo l'arribo a trobar pedant. El doctrinisme i el joc d'estratègies el perden. D'aquesta manera, no tens company fiable en aquest viatge que estem fent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.