[-253] Entre la gelosia i el sectarisme (#procés)

Diari de Setge del 28 de febrer de 1714 (dia 219).

Canet de Mar











Em disculpareu que insisteixi, un dia més: som en un país de contrasts, darrerament. En aquest bloc només hi ha una mica de prudent autocensura en dos camps: el professional i el de la crítica als agents implicats en suport del procés sobiranista. Com la majoria dels qui remem a favor del camí cap a la plena llibertat, sóc dels convençuts que només des de la generositat i l'alçada de mires podem consolidar i encara acréixer aquesta gran majoria que necessitem per fer ben aviat realitat el nostre somni. L'acord històric del 12 de desembre de 2013 per a una data i una pregunta (doble) per a la Consulta sobre la Independència és una demostració empírica de la importància de remarcar allò que ens uneix per sobre de tot. Tota norma té la seva excepció, però. Per això, avui em permetreu que la trenqui. La CUP i ICV-EUiA es van desmarcar en menys de 2,3 segons davant la idea de conformar una candidatura conjunta al Parlament europea. Bé, això, puc entendre-ho força bé. Fins i tot un servidor té dubtes de la seva conveniència com a estratègia per fer augmentar el volum total del vot sobiranista.

Ara, però, el duet Camats-Herrera ha fet una passa més. Davant la insistència de representats conspicus de la societat civil, encapçalats per l'Assemblea Nacional Catalana, ICV-EUiA ha dit que no vol acordar un punt del programa sobre la reivindicació del Dret a Decidir que puguin compartir totes les llistes electorals del bloc sobiranista. El contrast amb l'actitud del Gran Timoner no pot ser més bèstia: si això saltava al carrer a la nit, al matí, en seu parlamentària, el president Mas havia afirmat que no convocaria plebiscitàries (contra les quals els ecosocialistes s'han pronunciat reiteradament), tot i tractar-se del seu àmbit de competències exclusiu, sense parlar-ne prèviament amb totes les forces que estan pel dret a decidir. El contrast entre l'actitud d'uns i dels altres no pot ser més bèstia. La causa, desgraciadament, em temo, a cavall entre el sectarisme i la gelosia. Perquè és molt dur que el PSC vagi a la seva desaparició del panorama polític català (probablement perdrà la meitat dels vots el 25 de maig) i alguns que aspiraven a substituir-lo assoleixin exactament el mateix percentatge de vots que abans. Un error greu, perquè, en els temps que corren guanyar la revolta requerirà abandonar quan abans les actituds ràncies del partidisme vell.

Comentaris

  1. El més lamentable d'en Joan Herrera és que quan té reunió amb els caps dels altres partits diu una cosa; i quan ha de parlar i votar al Parlament en fa una altra. No és gens fiable. A sobre, es fa molt emprenyador el seu nivell d'autosuficiència permanent. És culte, intel·ligent, etc. Però s'ho té massa cregut. Jo l'arribo a trobar pedant. El doctrinisme i el joc d'estratègies el perden. D'aquesta manera, no tens company fiable en aquest viatge que estem fent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas