Ves al contingut principal

[-253] Entre la gelosia i el sectarisme (#procés)

Diari de Setge del 28 de febrer de 1714 (dia 219).

Canet de Mar











Em disculpareu que insisteixi, un dia més: som en un país de contrasts, darrerament. En aquest bloc només hi ha una mica de prudent autocensura en dos camps: el professional i el de la crítica als agents implicats en suport del procés sobiranista. Com la majoria dels qui remem a favor del camí cap a la plena llibertat, sóc dels convençuts que només des de la generositat i l'alçada de mires podem consolidar i encara acréixer aquesta gran majoria que necessitem per fer ben aviat realitat el nostre somni. L'acord històric del 12 de desembre de 2013 per a una data i una pregunta (doble) per a la Consulta sobre la Independència és una demostració empírica de la importància de remarcar allò que ens uneix per sobre de tot. Tota norma té la seva excepció, però. Per això, avui em permetreu que la trenqui. La CUP i ICV-EUiA es van desmarcar en menys de 2,3 segons davant la idea de conformar una candidatura conjunta al Parlament europea. Bé, això, puc entendre-ho força bé. Fins i tot un servidor té dubtes de la seva conveniència com a estratègia per fer augmentar el volum total del vot sobiranista.

Ara, però, el duet Camats-Herrera ha fet una passa més. Davant la insistència de representats conspicus de la societat civil, encapçalats per l'Assemblea Nacional Catalana, ICV-EUiA ha dit que no vol acordar un punt del programa sobre la reivindicació del Dret a Decidir que puguin compartir totes les llistes electorals del bloc sobiranista. El contrast amb l'actitud del Gran Timoner no pot ser més bèstia: si això saltava al carrer a la nit, al matí, en seu parlamentària, el president Mas havia afirmat que no convocaria plebiscitàries (contra les quals els ecosocialistes s'han pronunciat reiteradament), tot i tractar-se del seu àmbit de competències exclusiu, sense parlar-ne prèviament amb totes les forces que estan pel dret a decidir. El contrast entre l'actitud d'uns i dels altres no pot ser més bèstia. La causa, desgraciadament, em temo, a cavall entre el sectarisme i la gelosia. Perquè és molt dur que el PSC vagi a la seva desaparició del panorama polític català (probablement perdrà la meitat dels vots el 25 de maig) i alguns que aspiraven a substituir-lo assoleixin exactament el mateix percentatge de vots que abans. Un error greu, perquè, en els temps que corren guanyar la revolta requerirà abandonar quan abans les actituds ràncies del partidisme vell.

Comentaris

  1. El més lamentable d'en Joan Herrera és que quan té reunió amb els caps dels altres partits diu una cosa; i quan ha de parlar i votar al Parlament en fa una altra. No és gens fiable. A sobre, es fa molt emprenyador el seu nivell d'autosuficiència permanent. És culte, intel·ligent, etc. Però s'ho té massa cregut. Jo l'arribo a trobar pedant. El doctrinisme i el joc d'estratègies el perden. D'aquesta manera, no tens company fiable en aquest viatge que estem fent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…