Ves al contingut principal

[-254] Catedràtics de la lleugeresa (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 27 de febrer de 1714 (dia 218).

Vilac (Vall d'Aran)
Tantes vegades com puc em queixo del lamentable recurs a la història per part de persones profundament indocumentades. La mecànica és gairebé sempre la mateixa. Primer es disposa d'un prejudici i després es torça la realitat del passat tot el que calgui per acomodar-la a allò que ja s'havia decidit defensar d'antuvi. Aquest ús absusiu i compulsiu s'ha desfermat amb motiu del procés i afecta especialment economistes i periodistes. No són aliens, però, fins i tot respectables catedràtics universitaris d'altres matèries. Un exemple punyent d'aquests dies el trobareu a l'article El tercio de Flandes, publicat al diari comtal pel catedràtic emèrit de dret constitucional i expresident del Consell d'Estat Francisco Rubio Llorente. Compte amb la contundència de la cita del seu escrit que ve a continuació: "Catalunya es también bilingüe; no que lo sea ahora, como consecuencia de la inmigración; lo ha sido desde hace siglos". Espaterrant. Hom esperaria de la sapiència d'un eminent acadèmic que semblant afirmació anés acompanyada de les cites i les proves documentals pertinents. Però no. Llegiu, llegiu i descobrireu amb quina profunditat es ventila quilos i quilos d'historiografia sobre la matèria.

Només trobareu que aquesta suposada "realitat" es dedueix del fet que les justes poètiques publicades a Barcelona amb motiu de la canonització de Sant Raimon de Penyafort (1607) contenien textos a parts iguals en català i castellà! Cap referència a les desenes d'historiadors, des de Jordi Ventura a Max Cahner, passant per Albert Rossich o Mila Segarra (disculpeu que em deixi una llista inacabable) que han analitzat les característiques del contacte amb el castellà a la literatura i la societat catalana d'època moderna. En castellà i de fa ja uns quants anys caldria recomanar-li l'obra de Manuel Peña Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Lleida: Milenio, 1996, 372 p.). Descobriria que l'ús literari del castellà, llengua de prestigi en ple Segle d'Or, ben poc té a veure amb el seu ús social al carrer. Talment com la del llatí a la baixa edat mitjana. Que segons es dedueix dels treballs del geògraf Pere Gil, a principis del Sis-cents, molt probablement, només un vint per cent de la població catalana devia tenir un contacte més o menys habitual amb la llengua castellana. En definitiva, que afirmar que Catalunya era bilingüe al segle XVII seria tant com afirmar que la d'avui és trilingüe perquè es força generalitzat el coneixement de l'anglès.

Comentaris

  1. En hem d'espolsar la prevenció i respecte amb què admetem les opinions que persones amb títols i reconeixcement social puguin proferir. Tothom té prejudicis ideològics, fílies i fòbies i el tal Rubio Llorente no n'està exempt -jo tampoc. No podem empassar-nos el que algú així pugui dir sense més ni més. Pot mentir deliberadament o inconscient a fi d'afavorir els seus interessos.

    ResponElimina
  2. Em deia un important sociolingüista que és molt difícil trobar persones autènticament bilingües. L'enorme majoria, deia, són persones amb bons coneixements d'altres llengües a més de la seva pròpia, el català. Per tant el que desprenc d'aquest eminent Francisco Rubio Llorente és que abans i ara hi ha i hi ha hagut molts catalans que saben bastants més idiomes que els castellans, que només en saben -i amb prou feines!- el castellà natiu.
    De la ignorància se'n fa doctorat i del curt de gambals president.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…