[-254] Catedràtics de la lleugeresa (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 27 de febrer de 1714 (dia 218).

Vilac (Vall d'Aran)
Tantes vegades com puc em queixo del lamentable recurs a la història per part de persones profundament indocumentades. La mecànica és gairebé sempre la mateixa. Primer es disposa d'un prejudici i després es torça la realitat del passat tot el que calgui per acomodar-la a allò que ja s'havia decidit defensar d'antuvi. Aquest ús absusiu i compulsiu s'ha desfermat amb motiu del procés i afecta especialment economistes i periodistes. No són aliens, però, fins i tot respectables catedràtics universitaris d'altres matèries. Un exemple punyent d'aquests dies el trobareu a l'article El tercio de Flandes, publicat al diari comtal pel catedràtic emèrit de dret constitucional i expresident del Consell d'Estat Francisco Rubio Llorente. Compte amb la contundència de la cita del seu escrit que ve a continuació: "Catalunya es también bilingüe; no que lo sea ahora, como consecuencia de la inmigración; lo ha sido desde hace siglos". Espaterrant. Hom esperaria de la sapiència d'un eminent acadèmic que semblant afirmació anés acompanyada de les cites i les proves documentals pertinents. Però no. Llegiu, llegiu i descobrireu amb quina profunditat es ventila quilos i quilos d'historiografia sobre la matèria.

Només trobareu que aquesta suposada "realitat" es dedueix del fet que les justes poètiques publicades a Barcelona amb motiu de la canonització de Sant Raimon de Penyafort (1607) contenien textos a parts iguals en català i castellà! Cap referència a les desenes d'historiadors, des de Jordi Ventura a Max Cahner, passant per Albert Rossich o Mila Segarra (disculpeu que em deixi una llista inacabable) que han analitzat les característiques del contacte amb el castellà a la literatura i la societat catalana d'època moderna. En castellà i de fa ja uns quants anys caldria recomanar-li l'obra de Manuel Peña Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Lleida: Milenio, 1996, 372 p.). Descobriria que l'ús literari del castellà, llengua de prestigi en ple Segle d'Or, ben poc té a veure amb el seu ús social al carrer. Talment com la del llatí a la baixa edat mitjana. Que segons es dedueix dels treballs del geògraf Pere Gil, a principis del Sis-cents, molt probablement, només un vint per cent de la població catalana devia tenir un contacte més o menys habitual amb la llengua castellana. En definitiva, que afirmar que Catalunya era bilingüe al segle XVII seria tant com afirmar que la d'avui és trilingüe perquè es força generalitzat el coneixement de l'anglès.

Comentaris

  1. En hem d'espolsar la prevenció i respecte amb què admetem les opinions que persones amb títols i reconeixcement social puguin proferir. Tothom té prejudicis ideològics, fílies i fòbies i el tal Rubio Llorente no n'està exempt -jo tampoc. No podem empassar-nos el que algú així pugui dir sense més ni més. Pot mentir deliberadament o inconscient a fi d'afavorir els seus interessos.

    ResponElimina
  2. Em deia un important sociolingüista que és molt difícil trobar persones autènticament bilingües. L'enorme majoria, deia, són persones amb bons coneixements d'altres llengües a més de la seva pròpia, el català. Per tant el que desprenc d'aquest eminent Francisco Rubio Llorente és que abans i ara hi ha i hi ha hagut molts catalans que saben bastants més idiomes que els castellans, que només en saben -i amb prou feines!- el castellà natiu.
    De la ignorància se'n fa doctorat i del curt de gambals president.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)