Ves al contingut principal

[-256] Recurs previ d'eternitat (#marxemja)

Diari de Setge del 25 de febrer de 1714 (dia 216).

Monestir de Sant Cugat del Vallès
Què dir de l'acord entre el Partido Popular i el PSOE per reintroduir el recurs previ d'inconstitucionalitat en el mecanisme de reforma dels estatuts d'autonomia. No volen que es repeteixi el cas de la reforma catalana. Enmig d'una allau recentralitzadora potentíssima, que abasta tots els àmbits de la realitat política, social, econòmica i cutural, aquesta és l'única mesura que els dos grans partits espanyols han consensuat per respondre al profund descontetament (caldria més aviat dir, estat de revolta) que es viu a Catalunya. Boníssim. De riure. Sí, sí, Pere, és la solució. Brutal. Seria com discutir amb un assassinat sobre el gruix del calibre emprat per matar-lo. Per sort, els catalans no farem cap més Estatut, perquè, fixeu-vos: ara PP i PSOE han deixat a mans del Tribunal Constitucional la possibilitat de diferir l'entrada en vigor d'un nou Estatut d'autonomia pel temps que els passi pels nassos, mentre contemplen els braus des de la barrera. Si l'estatutet català el van segrestar quatre anys, imagineu-vos el que podrien arribar a fer ara!

Però encara potser aquest no sigui el fet més remarcable. Els grans partits espanyols semblen entestats a ignorar un altre element importantíssim de tot plegat. El segon perquè de la revolta contra la famosa sentència de l'estiu de 2010: l'immens desprestigi actual del Tribunal Constitucional com a institució arbitral. Per a tots els actors, es tracta d'un jutge comprat. És evident (cal que ho tinguem molt en compte!) que la nostra República Catalana no pot caure en els mateixos vicis. El Consell Assessor per a la Transició Nacional hi està treballant. Hem de crear un òrgan de control constitucional petit i amb membres escollits entre els professionals juristes i/o directament pels ciutadans, no pas triats pels partits polítics i les seves xarxes d'interessos. Una reforma com aquesta és al nostre abast si construïm un nou país; al Regne d'Espanya sembla evident que resulta a hores d'ara i un futur proper absolutament impossible. Tant de bo ho sigui després de la catarsi que es descabdellarà amb la definitiva secessió de Catalunya.

Comentaris

  1. El que em fa pensar una estona és la capacitat de la memòria històrica del nostre país. Potser aquest fenomen és universal. Però, aquí a Catalunya, és evident. D'on ens vindria, sinó, aquesta dèria de voler manifestar la nostra opinió en coses d'Estat?. És una tema de dignitat, sí, però que té un llegat de segles enrere. Dieu que el Rei no tenia potestat absoluta. Que ho havia de pactar tot amb el poble. ...i tornem a ressorgir de nou amb aquestes. Si que som pesadets, deu dir el rei d'Espanya!

    ResponElimina
  2. Darrerament dec estar una mica depre, i potser ho veig més negre del compte però no veig el país convençut de anar-se´n enlloc. Fixeu-vos, sempre pendents de l´ultim tret centralitzador de Madrid, sempre seguint el seu guió, en lloc de marcar nosaltres l´estrategia. Cal plantar-se, dir amb contundencia, com que el novembre ens n´anem, amb la vostra merda d´estat feu el que us vingui de gust. Segur que ens prendrien més seriosament.
    I la gent, educadament esperant el novembre, i si no passa res ?doncs l´any que ve. Ningú ens regalarà res, caldrà sortir al carrer a les places i fer-se sentir, com a Ucraïna, causar problemes, i també patir-ne.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…