[-257] Sobre el col·laboracionisme i l'amnèsia del nacionalisme espanyol (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 24 de febrer de 1714 (dia 215).

Seu de Telefònica (Barcelona)
Dos fets fortament evocadors, casualment el mateix dia. A les xarxes socials esclata un nou exabrupte del diputat Jordi Cañas, un home, ara mateix (per emprar un acudit que no és meu), amb problemes amb la societat en general i amb l'Impost de Societats en particular. Acusa els independentistes d'estar preparant una mena de progrom contra els dependentistes com ell si guanyem l'Estat propi. Ho fa ensenyant fotos de col·laboracionistes exhibits públicament com a tals a la França de 1945, a la caiguda del règim de Vichy que havia estat titella dels nazis. Tot plegat després que Toni Soler hagi emprat aquest terme (col·laboracionisme) en un brillant article seu al Diari Ara, per definir els qui, sense defensar-la formalment, estan facilitant amb el seu escapisme la política rància de recentralització del govern espanyol. L'altre moment del dia, a la feina, una companya em parla de la documentació que treballa sobre el funcionament intern del Col·legi de farmacèutics de Barcelona a la postguerra.

Manifesta el seu escàndol pel grau de control ideològic que encara s'exerceix a finals dels cinquanta sobre els professionals que volen obrir un establiment: es comproven els expedients de depuració confegits a partir de l'any 1939 que els puguin afectar més directament a ells o els seus familiars i es bloqueja qualsevol sol·licitud sospitosa de "rojo-separatisme". Un exercici sistemàtic d'autèntica exclusió laboral, econòmica i social dels perdedors. El contrast entre aquests dos inputs del dia no pot ser més bèstia: un factòtum de l'immobilisme de l'Espanya actual, un representant dels hereus dels qui van transaccionar amb les romanalles del franquisme la Constitució del 1978 (naturalment, sense demanar cap mena de responsabilitat pel dany comès durant quaranta anys), un falcó dels partidaris de mirar cap a una altra banda, ens acusa, a l'avançada, preventivament, als successors de les víctimes de voler imposar l'odi contra els futurs vençuts en un procés que proposem escrupolosament democràtic. L'espanyolisme continua profundament amnèsic. I sense memòria i, per tant, sense acceptació dels errors del passat, és impossible reformar-se.

Comentaris

  1. D'aquest titella de Jordi Cañas (no crec que estigui catalanitzat) el posaria en una gàbia a que m'entretingués els dies de mal-humor. Per què no? El trobo tan repel·lent que no li dirigiria mai la paraula per més que em volgués parlar.

    Ara, d'això altra del control exercit durant el franquisme, vaig descobrir fent la "mili", i dit per un tinent de carrera, que tothom estava fitxat, tothom. De mi em va dir, i que no li contradigués, que sabia que jo coneixia tots els camins transfronterers del Pirineu. Quan va veure la meva sorpresa, em va etzibar un: "i pues, qué te crees!".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)