Ves al contingut principal

[-257] Sobre el col·laboracionisme i l'amnèsia del nacionalisme espanyol (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 24 de febrer de 1714 (dia 215).

Seu de Telefònica (Barcelona)
Dos fets fortament evocadors, casualment el mateix dia. A les xarxes socials esclata un nou exabrupte del diputat Jordi Cañas, un home, ara mateix (per emprar un acudit que no és meu), amb problemes amb la societat en general i amb l'Impost de Societats en particular. Acusa els independentistes d'estar preparant una mena de progrom contra els dependentistes com ell si guanyem l'Estat propi. Ho fa ensenyant fotos de col·laboracionistes exhibits públicament com a tals a la França de 1945, a la caiguda del règim de Vichy que havia estat titella dels nazis. Tot plegat després que Toni Soler hagi emprat aquest terme (col·laboracionisme) en un brillant article seu al Diari Ara, per definir els qui, sense defensar-la formalment, estan facilitant amb el seu escapisme la política rància de recentralització del govern espanyol. L'altre moment del dia, a la feina, una companya em parla de la documentació que treballa sobre el funcionament intern del Col·legi de farmacèutics de Barcelona a la postguerra.

Manifesta el seu escàndol pel grau de control ideològic que encara s'exerceix a finals dels cinquanta sobre els professionals que volen obrir un establiment: es comproven els expedients de depuració confegits a partir de l'any 1939 que els puguin afectar més directament a ells o els seus familiars i es bloqueja qualsevol sol·licitud sospitosa de "rojo-separatisme". Un exercici sistemàtic d'autèntica exclusió laboral, econòmica i social dels perdedors. El contrast entre aquests dos inputs del dia no pot ser més bèstia: un factòtum de l'immobilisme de l'Espanya actual, un representant dels hereus dels qui van transaccionar amb les romanalles del franquisme la Constitució del 1978 (naturalment, sense demanar cap mena de responsabilitat pel dany comès durant quaranta anys), un falcó dels partidaris de mirar cap a una altra banda, ens acusa, a l'avançada, preventivament, als successors de les víctimes de voler imposar l'odi contra els futurs vençuts en un procés que proposem escrupolosament democràtic. L'espanyolisme continua profundament amnèsic. I sense memòria i, per tant, sense acceptació dels errors del passat, és impossible reformar-se.

Comentaris

  1. D'aquest titella de Jordi Cañas (no crec que estigui catalanitzat) el posaria en una gàbia a que m'entretingués els dies de mal-humor. Per què no? El trobo tan repel·lent que no li dirigiria mai la paraula per més que em volgués parlar.

    Ara, d'això altra del control exercit durant el franquisme, vaig descobrir fent la "mili", i dit per un tinent de carrera, que tothom estava fitxat, tothom. De mi em va dir, i que no li contradigués, que sabia que jo coneixia tots els camins transfronterers del Pirineu. Quan va veure la meva sorpresa, em va etzibar un: "i pues, qué te crees!".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…