Ves al contingut principal

[-259] Posar les cartes damunt la taula quan abans (#Europa)

Diari de Setge del 22 de febrer de 1714 (dia 213).

11 de Setembre de 2012 (Barcelona)











Mireu, entenc perfectament que hem d'aparèixer davant del món amb la legitimitat que ens dóna portar el principi democràtic per bandera. Sí, senyors. A hores d'ara, en el fons en el fons, la immensa majoria dels europeus il·lustrats, nord enllà, desvetllats i feliços, ja saben perfectament quina de les parts en conflicte en aquest racó de la Península Ibèrica gaudeix de superioritat moral. El grans principis són nostres. Perquè apel·lem als més bàsics i perquè, en contrast, la marca Espanya és dantesca: gairebé tot el que fan sembla abocar-los a la degradació de la seva imatge d'una manera radical, gairebé absoluta. Darrerament, sense anar més lluny i sota els ulls astorats de la Unió Europea, el comportament de la benemèrita a Ceuta. Però aquesta partida que juguem no només (ni tant sols preferentment) es disputa en el terreny dels grans principis. Per desgràcia, si ens deixem de llirismes, té un fort component d'interessos. En política internacional, tothom, arribat el moment de l'acció, fa saldo entre beneficis i pèrdues. Així, doncs, convé que el Gran Timoner, a més d'exposar davant del món els nostres principis de bon rotllo, comenci també a posar damunt la taula les nostres cartes. No ho anomenarem amenaces, sinó avisos a l'avançada a benefici de tothom.

Alex Salmond parla clar, nosaltres també ho hauríem de començar a fer quan abans: en ser advertit pel ministre de finances britànic sobre la impossibilitat que una Escòcia independent continuï utilitzant la lliura esterlina va ser prou clar: aleshores, ens desentendrem de les nostres obligacions envers el deute del Regne Unit. Trobo a faltar aquí, exactament el mateix avís a navegants. Eh, Europa, sí, volem fer-ho a través d'un gran acord, hi posarem tot de part de nostra, abans i després del 9 de novembre. Esperarem la vostra intervenció per obligar els espanyols a seure i acceptar el resultat de la democràcia. Però si, arribat el moment, no us digneu moure un dit, heu de tenir ben present que qualsevol exclusió de Catalunya comportarà automàticament, de retruc, l'assumpció de tot el deute espanyol per part del que quedi del Regne d'Espanya i els seus avaladors, i presumiblement, l'impagament als seus creditors europeus i mundials. Vosaltres mateixos. Ja direu que us interessa més: si deixar que una Espanya enfollida ens veti o acordar amb nosaltres el reconeixement i l'admissió a canvi de l'estabilitat de l'euro i l'assumpció per la nova República Catalana d'una part del deute espanyol. Diguem-ho clar. D'entrada. Ja, ara. Perquè això no és cap joc.

Comentaris

  1. Estimat Granollacs, això és així, ja fa temps què postulo amb el que avui publiques, de fet en un forum (catalanista i independentista) se'm van tirar al coll per dir, què amb bones paraules calia, entre cometes, amenaçar a la UE
    i continuo pensant que és el què cal fer, i no pas les declaracions d'en Mas-Colell, abaixant-nos els pantalons un cop més.

    I cal fer-ho també per una raó què considero de pes, ja què negociar amb la UE amb l’ansietat de la independència faria que els hi haguessim de dir si a tot i això tampoc ens convé.

    Ja fa gairabé dos anys, textualment deia això:
    a més aniría a Europa a dir-lis que volem sortir de la UE, només amb aquest plantejament faria que qualsevol negociació amb la UE ja no caldria dir si a tot i ens donaria una força negociadora, ja que crec que la UE no li faria gracia que volguesim sortir, encara que no hauria de ser un farol sino que crec que de veritat els primers anys de Catalunya independènt serien millor fora de la UE per no dependre de les limitacions europees, creixer, i trobar el nostre lloc al mon sense tutelacions, i al cap de 12-15 anys i no pas abans ja sabriem les nostres necesitat i les nostres fortalesses, i seria llavors quan podriem negociar de tu a tu amb la UE la nostra integració, això si sempre i quan ho creguesim necesari però ja tindriem una experiencia per poder discernir els nostres desitjos o necessitats.

    Paraules com les d'en Mas-Colell, no ens fan cap favor, ni pel nostre procés ni per la nostra dignitat

    Eliseu

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord. Cal parlar clar i català. Potser, fins i tot, i directament a la UE parlar-los del deute en català. Que sàpiguen que no ens encongim. Madrid es pot posar com vulgui, però ens hem d'emancipar d'aquell acolloniment permanent de si no l'estem massa grossa.
    I si la resposta de Madrid és la d'empresonar en Mas i tot el Parlament, etc., llavores ja és qüestió de crear unes llistes d'adhesió, tal com han fet els de Solidaritat.
    Patirem, sí; però també hi guanyarem i molt!

    ResponElimina
  3. tenim al nostre favor un atot insuperable, que és la posició geogràfica i un altre d'important que és el nostre PIB que ens portarà a ésser contribuents nets des d'un inici.
    Imaginem-nos un procés com el nostre a Galícia o Extremadura: arraconats al marge i receptors nets de fons per PIB.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…