Ves al contingut principal

[-260] A estones, no estic segur que sigui una bona estratègia (#procés)

Diari de Setge del 21 de febrer de 1714 (dia 212).

Sant Pol de Mar










L'apunt d'avui potser us semblarà una mica oportunista a la vista dels resultats, per sota del que semblava que calia esperar, assolits a les eleccions regionals per part dels sobiranistes sards. Des de Vilaweb se n'ha prestat una considerable atenció darrerament, ateses les seves bones expectatives. Reconec que aquesta tradicional pulsió dels nacionalistes catalans per assimilar la nostra causa a la de totes les petites nacions d'Europa (de la qual, reconec, he participat sempre), ara que ens atansem al moment decisiu de guanyar l'acceptació dels estats europeus, comença a esberlar-se. Pateixo un agre duel moral entre la conveniència de defensar les causes justes dels febles, és a dir, de totes les petites nacions del continent davant dels Estats que malden (més o menys descaradament, més o menys implícitament, més o menys banalment) per esborrar-les del mapa, i la conveniència (expressada aquí més d'una vegada) de desmarcar el cas català, ateses la densa història, el volum únic i la magnitud social de la nostra reivindicació nacional, incomparable en aquests tres aspectes a la de qualsevol altre territori europeu.

Fa pocs dies, en un debat celebrat a Brusel·les sota els auspicis del gran think tank francès sobre política internacional, amb Catalunya en la recambra i la presència de Ramon Tramosa, el diputat al Parlament europeu del SNP Alyn Smith afirmava taxativament, s'esforçava titànicament, recolzat en l'acord assolit amb Londres, per deixat ben clar que el cas escocès era únic i incomparable amb cap altre. Sí amics, els escocesos semblen tenir clar que els interessa desmarcar-se de qualsevol comparança amb ningú. Fer-hi la seva, directes a barraca. Nosaltres, en canvi, tendim a inserir la nostra causa al bell mig d'una transformació general de la construcció europea, que volem més propera a la gent i a les petites comunitats on s'organitza. I, francament, de cara a triomfar en el nostre objectiu, no sé si fem bé. Perquè l'assoliment de la independència de Catalunya constitueix un repte de primer nivell, al qual ens haurem de lliurar amb totes les nostres energies. Però, a més, pretendre que la mentalitat dels estats europeus envers les seves pròpies minories nacionals internes també es transformi radicalment, potser és demanar massa. Em debato, doncs, entre la consciència i el pragmatisme. I reconec que a estones guanya una i a voltes l'altre.

Comentaris

  1. Sí, noto aquest dubte per tot arreu. Si no ho he entès malament, reflecteixes en escrit que aquest esforç ens fa por a molts, i cerquem complicitats per no sentir-nos sols.
    La veritat sempre és crua i cal acceptar que la passa definitiva sempre la hem de fer en solitari, des del primer pas de nàixer fins l'últim que fem en aquest món material. Costa i molt. Els bascos ens menystenen en general per ser uns "caguetes", diuen. Ens fa por de perdre-ho tot. Jo sempre ho vull justificar pensant amb la memòria col·lectiva dels qui van patir la genuflexió davant del prepotent guanyador ignorant de set-soles.
    Però, aquest gest actual dit "procés" de carregar-nos de raons exaustivament, té molt valor pel què implica: tenir el cap fred i no defallir sota cap concepte. Aquest potser és el nostre millor valor actualment. Per tant, no hem de dubtar tant. Hem de persistir tossudament. Actualment, tenim dos grans persones a Catalunya: Una, en Junqueras, el cap; la segona, en Mas, l'executor. Entre sí, els dos es complementen a la perfecció. Res, però, no podrien fer si no hi tinguessin darrere i arreu milers de persones en diversos àmbits populars treballant-hi cada dia. No és cosa de dos sols, no. Siguem doncs, íntegres i deixem-nos de voler-nos establir comparacions i de demanar juts.
    Som el David davant de Goliat. I, qui va guanyar va ser David. No ens ha de fer por ser els David's. De tota manera, aquest Goliat és de fang perquè quan el tinguem caigut es desfarà sol al no tenir-nos a nosaltres per explotar-nos. Per això brama com un desesperat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…