Ves al contingut principal

[-261] El concepte de Generalitat, pioner a Europa (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 20 de febrer de 1714 (dia 211).

Sant Jordi al Palau de la Generalitat
És impressionant la quantitat d'historiadors aficionats que ha desvetllat la defensa a ultrança de la dependència de Catalunya. Economistes, advocats i periodistes s'han abraonat massivament a "explicar-nos" la història del nostre país (que, tot sigui dit, fins ara els importava un carall). Que si mai hem estat independents, que si no som una nació, que si patatín, que si patatan. Espanya, en canvi, diuen saberuts, és la nació més antiga del món. El nivell del debat és francament patètic, però no m'estic avui d'expressar-vos una idea, de la qual, per cert, hauríem d'estar francament orgullosos. No sé si heu reflexionat alguna vegada sobre el fet que la nostra institució de govern polític s'anomeni Generalitat. El General o Generalitat expressen gràficament, perduts en la nit de l'edat mitjana, l'antigor de l'existència real de la nostra comunitat política, naturalment, prèvia a qualsevol concreció institucional de l'Espanya que avui ens tenalla. La institució que representava aquesta comunitat nacional s'anomenava en realitat Diputació del General. Podríem dir, delegació de la col·lectivitat, del comú. Representació de tots.

Naturalment, aquesta representació s'exercia dins els límits, profundament imperfectes, d'un món (el de l'anomenat Antic Règim) marcadament desigual del punt de vista polític i social. Però la noció comunitària de base hi era. I aquest General tenia dos grans poders a exercir a través dels seus representants institucionals: el control de l'observança de la llei acordada amb el monarca (les Constitucions, la llei de tots per sobre de la voluntat sola del rei) i la constitució d'una hisenda pública propietat de la Generalitat, del comú, de la comunitat. L'erari públic dels nous estats en construcció no apareix a Catalunya, doncs, com gairebé a tot arreu d'Europa en els seus orígens, a partir del patrimoni personal, del llinatge del propi monarca, el primer senyor feudal de tots, que demana contribucions als seus vassalls per guerrejar, sinó que ho fa de manera independent. És el fisc de tots, de la Generalitat. La fixació de les taules o oficines de recaptació d'aquests impostos a les duanes exteriors delimita fins i tot les fronteres del Principat durant quatre-cents anys. Justament, fins a la gran despossessió que va suposar l'ocupació borbònica de la qual aquest any en celebrem el tricentenari. Generalitat, idea de comunitat pionera a Europa.

Comentaris

  1. Molt bona lliçó d'un saberut com Granollacs, sí senyor.
    És allò que tothom pensa que sap -només els interessats mínimament- i que pocs gosarien a afirmar-ho amb tanta claredat com amb aquest article d'avui.
    Em sembla que a Andorra encara perdura el Comú d'Andorra. Quina casualitat, oi?!

    ResponElimina
  2. Encara que hi hagi totes les evidències històriques en contra, l'espanyolisme seguirà "erre que erre". Tampoc s'adrecen a un públic massa llegit...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…