Ves al contingut principal

[-266] Els impostos els paguen les persones, però... (#prouespoli)

Diari de Setge del 15 de febrer de 1714 (dia 206).

Xerta (Baix Ebre)
Quedi dit per davant que no sóc economista. Demano excuses a l'avançada, doncs, si cometo alguna inexactitud greu. Però, clar, després de tants anys de debat, alguna cosa s'enganxa. Només serà, com sempre en aquest bloc, una idea llançada al vent. Hi ha un element (entre tants altres!) del debat d'aquests dies de les balances fiscals que em sorprèn. No em refereixo al fet que es doni per bona una o altra metodologia de càlcul. Com diu en Sala i Martín, totes dues ho són perquè responen a preguntes diferents. Em refereixo més aviat a l'afirmació solemne de l'espanyolisme segons la qual "els impostos els paguen els ciutadans, no els territoris". No és només, com ja es respon habitualment des del nostre cantó de la trinxera, que la despesa pública s'executi sempre sobre un territori concret, principalment, a través de la inversió pública de l'estat central en infraestructures i serveis. Espais, per cert, amb nivells de preus diferents que cal ponderar a l'hora de valorar exactament el que significa a cada lloc un euro d'inversió pública. No és només això. És que tal formulació s'ha de posar en qüestió o, si més no, matisar, en la seva literalitat estricta.

Els impostos els paguen les persones, diuen. Noooo. No només. Els impostos els paguen les persones, des d'uns territoris que els condicionen de manera important. Els impostos els paguen els ciutadans des de territoris que tenen d'entrada diferents nivells impositius. Trams d'IRPF distints. Impostos de Successions i Patrimoni, en graus diferents o directament inexistents. Avantatges o no a l'Impost de Societats. Territoris amb impostos especials o no: amb recàrrecs, com ara cèntims sanitaris quan vas a la benzinera. Espais amb taxes i preus públics diferents, com sabem perfectament a Catalunya, atès que els darrers pressupostos (com a resultat de l'estratègia d'ofec sense pietat que ens aplica l'Estat espanyol) han esdevingut una autèntica orgia de la imposició indirecta per via del cobrament dels serveis públics. I, sorprenentment, en tots els dies que porto escoltant debats sobre el tema a la ràdio, encara no he sentit ningú abordant aquest punt. Si els impostos els paguen els ciutadans i punt, per què en alguns llocs vivim condicions fiscals tan marcadament diferents?

Comentaris

  1. És més pervers que això. A part de de tenir diferents pressions impositives segons l'àmbit territorial de cada administració, el segon factor de les balances fiscals són la despesa. A menys despesa estatal a Catalunya, que ha de suplir la Generalitat, major pressió impositiva d'aquesta per recaptar aquests recursos, etc. etc. I caldria tenir en compte el cost de la vida. Si a Catalunya és 20 punts per sobre que a extremadura (escric de memòria, em sembla que hi ha un estudi de Fundació Irla que en parlava) està clar que no es pot donar el mateix servei públic amb la mateix despesa, i amb menys despesa per habitant com en sanitat, educació, etc. imagina't.

    ResponElimina
  2. Bé, jo sóc totalment ignorant de l'economia. No en vull saber res. És la mare del diable. Pels diners tot-hom es mata. En fi.
    Però, hi ha una cosa que no m'agrada tampoc sobretot quan es parla de greuges: A mi no m'importa gens que aquí jo hagi de pagar un € pel pa i allà fora en valgui 0,50€. No havíem quedat que ens volem independitzar d'Espanya? Doncs què ens fa que sigui més car o més barat això o allò? Altra cosa és veure que no se'ns tornen els diners que ens corresponen. La part corresponent només. No. Se'n queden molt més del que és lícit. Aquí és on m'hi emprenyo. Ara, que una cerveseta aquí sigui més cara que allà, doncs, no m'hi fa res. També és més cara a Florència, ves per on!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…