Ves al contingut principal

[-267] Les europees, l'aparador perfecte (#EP2014)

Diari de Setge del 14 de febrer de 1714 (dia 205).

Resultats de les Eleccions Europees de 2009
Per anar escalfant motors i fer una mica de memòria, he repassat aquests dies els resultats de les eleccions europees de fa cinc anys. Senzillament, per dir-ho desacomplexadament, he flipat. De sobte, he recordat un flaix del mal regust d'aquell dia: un lamentable 37,5% de participació a Catalunya i uns resultats absolutament catastròfics per als, aleshores, encara només nacionalistes. La suma dels vots de CiU i ERC va superar escassament el 30% del total emès, cinc punts menys del que va aconseguir aquell dia tot sol el PSC-PSOE a Catalunya. Era quan els socialistes espanyols manaven a Madrid i controlaven pràcticament tots els ressorts del poder al Principat. Els resultats d'aquell dia, analitzats des d'avui, ofereixen unes quantes lliçons. La primera, que la manca de participació ens pot anar molt, però molt a la contra. Ara, però, hi ha indicis que permeten ser més optimistes. Les ganes del personal de demanar comptes a Europa són molt diferents a dia d'avui i, sobretot, el plet sobiranista a Catalunya, ben segur (tot i el fracàs de la candidatura unitària) pot donar peu a una mobilització que s'atansi al 50% del cens electoral.

I és que, si assolim una mobilització important, els independentistes podem aconseguir una girada de truita senzillament espectacular. Ras i curt, girar del tot aquell 54 a 31% a favor del vot dependentista, a les mateixes xifres o semblants, però a favor nostre. Aquell dia, la barra del vot al PSC-PSOE pot quedar reduïda, pràcticament a la meitat de les xifres del 2009. CiU podria mantenir o fins i tot millorar lleument els resultats (si la incòmoda presència de Salvador Sedó no ho espatlla tot), ERC doblar-los i la CUP aparèixer amb força al tauler. Tot plegat, mentre Ciudadanos (que ara es diu oficialment així a les xarxes socials) contribueix a rebaixar considerablement el percentatge de vot al Partido Popular. Un resultat que superés el 50% de vot independentista sobre el total de sufragis vàlids constituiria un veritable cop de puny damunt la taula davant del món. En cas de produir-se (els mitjans internacionals, no ho dubteu, en faran la suma) esdevindria el millor aparador possible per ensenyar a Europa quina és la nova hegemonia política al nostre país. Per demostrar, en darrer terme, que el camí que hem triat no té marxa enrere. D'aquí al 25 de maig ho repetiré sense descans: ni un sol sobiranista pot quedar-se a casa!

Comentaris

  1. Sí, és cert!
    Jo mateix, no donava gaire importància a les eleccions europees, encara que sí votava. Vull dir que, almenys jo, he estat més concentrat amb el problema intern català i no m'he fixat gaire amb allò "tan llunyà".
    Ara, resulta que estem pagant les conseqüències d'aquelles lleugereses, no pas jo ni ningú de cap de nosaltres. El Parlament de la UE està demostrant que comporta moltes més conseqüències socials immediates que no ens pensàvem pas. Semblava fins i tot que el tema electoral de la UE sempre quedava difós per part dels mateixos partits polítics, com si no anés amb ells o amb nosaltres.

    Almenys, tinc l'honor d'haver potenciat sense saber-ho prou, i encara que només sigui en una enèsima part, en la puixança d'en Junqueras, je, je!!!!

    ResponElimina
  2. Has comès un lleuger error en la suma de vots. Si el quadre adjunt és correcte, els vots de CiU i ERC (22,45% + 18% = 40,45%) superen en gairebé un 5% els del PSOE a Catalunya (35,86%)

    ResponElimina
  3. A les eleccions autonòmiques i a les generals la majoria (2%) de gent "sap" a qui vota, al menys ha sentit parlar den Mas, Junqueras, Rashoi i poca cosa mes i ha vist algun cartell de cares que l'hi sonen un xic de veure'ls per TV3 o la Sinco.

    Fa anys una dona que cuidava la meva mare va dir que ella votaria al cap..llo del Ansar perquè "era mas guapo" que el ZP, democràcia, que hi farem...

    A les europees ningú (99%) coneix qui es presenta, tan sols saben que es la llista de CiU, ERC, PP.... però algú de vosaltres es creu que mes d'un 5% coneix els programes electorals dels partits?... i encara que els coneguessin... repasseu el del PePe amb la reducció d'imposts, no pujada del IVA... i la realitat... encara trobo exagerada la participació del 37 i escacs per cent de les darreres.

    Espero que en aquestes la ANC i Òmnium ens toquin el voraviu i tots els que anem a Vias i Manis i votem per "els de casa" sense mandra, i en Granollacs ens pugui fer un article amb mes alegria que els de cada dia d'aquests "dies grisos", però il·lusionats, que vivim.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.