Ves al contingut principal

[-269] El cosmopolitisme desmemoriat de David Trueba (#procés)

Diari de Setge del 12 de febrer de 1714 (dia 203).

Mar Bella (Barcelona)
Sempre és preferible que no t'insultin. Encara és més bo que et diguin que t'estimen. Però no n'hi ha prou. Establir una relació de, poc o molt, dependència recíproca entre persones, sota un paraigües jurídico-polític comú, exigeix també l'acord mínim sobre unes normes clares i, sobretot, la pràctica del respecte mutu en el dia a dia. Espanya ha demostrat negre sobre blanc, al llarg de cinc-cents anys, que és incapaç de concebre un esquema polític de relació entre els ciutadans de la Península que no passi per la imposició de l'hegemonia de Castella. Ho diu la història i ho refermen les enquestes del CIS, cada vegada que es pregunta als ciutadans de l'Espanya castellana (la que talla el bacallà, perquè sempre serà majoria) quin és el futur que desitja. En les darreres hores, després de les seves boniques paraules en rebre els premis Goya, assistim a una tourné pels mitjans del cineasta David Trueba. Disculpeu, però tal i com ha escrit la Marta Rojals a Vilaweb, la nostra actitud, per francament arrossegada, fa una mica de vergonyeta. Tenim un seriós problema d'autotestima, que diria aquell. Ell no ho sé, però nosaltres està clar que no ens estimem gaire.

Però, més enllà de la nostra reacció, hi ha coses en el discurs del bo de David Trueba que em continuen fent basarda. La principal, el seu cant a la bondat de la "Constitución que todos nos hemos dado", frase mítica que es pot considerar de tot, menys original. A mi em sembla que és el resultat del clàssic cosmopolitisme d'una part de l'esquerra del país veí, la que va decidir en temps d'Aznar abandonar la posició central del patriotisme espanyol per deixar-la a mans de l'extrema dreta. Semblant cosmopolitisme, a la pràctica, serveix a hores d'ara, bàsicament, per fabricar desmemòria. Per evitar afrontar cruament la manera en la qual Espanya s'ha construït històricament. Només des d'aquesta amnèsia per elevació es pot ignorar els profunds condicionants polítics de l'actual Estat espanyol, forjat al llarg de l'edat contemporània a base de dictadures i estats d'excepció (en bona part, si més no) contra Catalunya. Ara, arribats al punt on som, ja no parlem d'amor, sinó de sí volem acceptar les normes de convivència que ens ha imposat i tots sabem que (encara que alguns desitgin autoenganyar-se) ens continuarà imposant Espanya. I francament, em sembla que una majoria de catalans, estimin o no els espanyols, han decidit que ja no hi estan disposats.

Comentaris

  1. És que fins i tot, crec que alguns, uns quants, ho diuen convençuts. Aquí mateix, n'hi ha que pensen, o els ho han ficat dins del cap, que això de "La Constitución que todos nos hemos dado" és veritat. És això de repetir i repetir la mentida fins que es faci veritat. Però, ells, els de Castella, no analitzen qui va dir què i el per què. Això d'analitzar ja no toca.
    En fi, prou va fer aquest David Trueba.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…