[-269] El cosmopolitisme desmemoriat de David Trueba (#procés)

Diari de Setge del 12 de febrer de 1714 (dia 203).

Mar Bella (Barcelona)
Sempre és preferible que no t'insultin. Encara és més bo que et diguin que t'estimen. Però no n'hi ha prou. Establir una relació de, poc o molt, dependència recíproca entre persones, sota un paraigües jurídico-polític comú, exigeix també l'acord mínim sobre unes normes clares i, sobretot, la pràctica del respecte mutu en el dia a dia. Espanya ha demostrat negre sobre blanc, al llarg de cinc-cents anys, que és incapaç de concebre un esquema polític de relació entre els ciutadans de la Península que no passi per la imposició de l'hegemonia de Castella. Ho diu la història i ho refermen les enquestes del CIS, cada vegada que es pregunta als ciutadans de l'Espanya castellana (la que talla el bacallà, perquè sempre serà majoria) quin és el futur que desitja. En les darreres hores, després de les seves boniques paraules en rebre els premis Goya, assistim a una tourné pels mitjans del cineasta David Trueba. Disculpeu, però tal i com ha escrit la Marta Rojals a Vilaweb, la nostra actitud, per francament arrossegada, fa una mica de vergonyeta. Tenim un seriós problema d'autotestima, que diria aquell. Ell no ho sé, però nosaltres està clar que no ens estimem gaire.

Però, més enllà de la nostra reacció, hi ha coses en el discurs del bo de David Trueba que em continuen fent basarda. La principal, el seu cant a la bondat de la "Constitución que todos nos hemos dado", frase mítica que es pot considerar de tot, menys original. A mi em sembla que és el resultat del clàssic cosmopolitisme d'una part de l'esquerra del país veí, la que va decidir en temps d'Aznar abandonar la posició central del patriotisme espanyol per deixar-la a mans de l'extrema dreta. Semblant cosmopolitisme, a la pràctica, serveix a hores d'ara, bàsicament, per fabricar desmemòria. Per evitar afrontar cruament la manera en la qual Espanya s'ha construït històricament. Només des d'aquesta amnèsia per elevació es pot ignorar els profunds condicionants polítics de l'actual Estat espanyol, forjat al llarg de l'edat contemporània a base de dictadures i estats d'excepció (en bona part, si més no) contra Catalunya. Ara, arribats al punt on som, ja no parlem d'amor, sinó de sí volem acceptar les normes de convivència que ens ha imposat i tots sabem que (encara que alguns desitgin autoenganyar-se) ens continuarà imposant Espanya. I francament, em sembla que una majoria de catalans, estimin o no els espanyols, han decidit que ja no hi estan disposats.

Comentaris

  1. És que fins i tot, crec que alguns, uns quants, ho diuen convençuts. Aquí mateix, n'hi ha que pensen, o els ho han ficat dins del cap, que això de "La Constitución que todos nos hemos dado" és veritat. És això de repetir i repetir la mentida fins que es faci veritat. Però, ells, els de Castella, no analitzen qui va dir què i el per què. Això d'analitzar ja no toca.
    En fi, prou va fer aquest David Trueba.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)