Ves al contingut principal

[-270] Entre la por gratuïta i el realisme necessari (#procés)

Diari de Setge del 11 de febrer de 1714 (dia 202).

Sant Joan de Boí
La setmana passada hi va haver foc amic, intercanvi de trets entre mitjans digitals catalans. Nació Digital va publicar i altres mitjans se'n feren ressò, un escrit del coronel Martínez Inglés que alertava amb tot luxe de detalls sobre l'elaboració d'un informe anomenat Operación Estela, en el qual l'alt comandament de l'exèrcit espanyol, preveia l'escenari d'una eventual intervenció armada a Catalunya, amb l'objectiu de restablir l'ordre constitucional, vulnerat pels sobiranistes. En dies posteriors, altres mitjans, encapçalats per Vilaweb, van treure tota credibilitat a la notícia i fins i tot li'n van atribuir una voluntat estratègica de causar pànic i alarma en els rengles de l'independentisme. Del cas, francament, em preocupen els dos extrems. La notícia aconsegueix, certament, atemorir, tal i com he tingut l'oportunitat de comprovar personalment en diverses converses de cafè. No cal ser gaire avesat per observar que l'amenaça més o menys directa (de Felipe González a Rosa Díez), constitueix un dels elements centrals (i, per cert, absurd, perquè no s'adrecen a menors d'edat) de la tàctica de l'espanyolisme per aturar el procés català.

Rebutjar frontalment, de pla, però, l'existència de l'informe, denota una actitud de fons que també em preocupa. El nostre procés cap a la llibertat ve salpebrat d'importants dosis d'ingenuïtat per part d'una bona part dels nostres. Ens enfrontem a un estat en fallida, cert, però que encara disposa de nombrosos recursos al seu abast per defensar-se. El llirisme que ens impregna sovint sembla no ser-ne gaire conscient. Que, damunt la taula del govern espanyol un dels informes correspongui a una hipotètica intervenció militar a Catalunya em sembla una hipòtesi altament plausible, diria que pràcticament segura. Potser no serà el que explicava el desmarxat d'en Martínez Inglés, però sí un altre de prou semblant. És un més dels escenaris que han de contemplar necessàriament els nostres adversaris. Existeixen poques possibilitats que Espanya cometi el seu pitjor error llançant-se contra nosaltres amb una força poc mesurada, però hem d'estar preparats per reaccionar davant qualsevol eventualitat. Cal trobar, doncs, el punt just entre la por gratuïta i el realisme necessari. I a mi em sembla que parlar-ho i estar preparats psicològicament i fàcticament per a qualsevol gir del procés no és fer-nos cap mal favor.

Comentaris

  1. Aqui en parlen, tb hi ha un link al tal Angles i el seu desmentit.
    http://www.vilaweb.cat/noticia/4171270/20140205/possible-intervencio-militar-independencia-catalunya.html

    ResponElimina
  2. Especialment interessant el bloc d'avui. Aquest tema trobo que és el pinyol, el nucli, el centre de tot el nostre procés d'emancipació de la presó on hi estem ficats.
    Evidentment, no podem saber què ens té preparat el carceller. Ens ho hem de fer nosaltres sols, esclar. Trenquem motlles i, per tant, em de fer valdre la nostra capacitat de reflexió, aprofundiment, acció conseqüent.
    Jo diria que els grups de treball ja ho tenen bastant organitzat en funció de les informacions que poden recollir. Ara, aquest compàs d'espera no ens ha de fer perdre la serenitat, ni l'activitat de cada dia. Hem d'estar alerta i no arronsar-nos. De moment, jo diria que dins de la Generalitat tot ho tenen sota control. Per exemple, l'agressió contra de la immersió del català a l'ensenyament. La Consellera hi posa tots els mitjans de frenada legals. Fins i tot, crec que se'n sortirà prou bé. El que podem fer és col·laborar-hi amb manifestacions, que ja se'n fan. De moment, són entre els mitjans dels mateixos professionals afectats. Quan calgui, suposo que ja es convocaran altres manifestacions més populars, massives.
    Referent a la situació d'estrangulament econòmica nacional i municipal, aquí sí que sembla que poc hi podem fer, ja que tenen la paella pel mànec des de que els calaixos van quedar eixuts durant l'època del tri-partit. Deu ser per aquí per on ho deuen tenir més fàcil entrar les tropes franquistes actuals.
    Una altra reflexió meva és la de que si volen tocar un cabell del President, al caldre convocar eleccions noves imprescindiblement, aquestes ja seran plebiscitàries necessàriament. Si els ocupants volen intervenir ocupant la Generalitat, anul·lant la nostra autonomia, llavores el merder ja el tindrem d'immediat. No crec que la UE faci res de res per aturar-ho perquè ja ho vàrem veure amb Grècia: van destituir un President, en van posar a dit un altre i tot és pau i glòria...

    Quan tot això hagi acabat, caldrà fer-li un monument al President i un altre a en Junqueras. S'ho mereixen ja, des d'ara.

    ResponElimina
  3. Els espanyols volen provocar reflexos pavlovians quan ens imaginem les tropes entrant per la Diagonal; el cert, però, és que no tenen ni capacitat operativa ni econòmica per a una operació d'abast. Les tropes destinades a catalunya són poques -quatre casernes- i les que hi ha a l'entorn _Saragossa, València_ no poden dur a terme una ocupació visualment potent. A Vilaweb un entrevistat anònim parlava d'operacions molt precises i puntuals, sense massa visualització i que ja poden haver començat. Penso que la cosa aniria més per aquí.
    Imagineu-vos un estat en fallida com Espanya enviant columnes de blindats per les autopistes contra Catalunya amb finançament europeu. La imatge seguida del cop de puny a la taula de Merkel & Cia seria de categoria...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.