Ves al contingut principal

[-271] Fallarás no l'encerta gens (#dependentisme)

Diari de Setge del 10 de febrer de 1714 (dia 201).

Delta de l'Ebre
Disculpeu-me l'acudit fàcil en el títol de l'apunt d'avui. L'escric arran de la intervenció de l'escriptora i periodista Cristina Fallaràs a 8tv, beligerant contra el president de Súmate, Eduardo Reyes, tan excelsament contestada pel, per a mi mític, Antonio Baños. M'interessa centrar-me avui en un dels arguments de la periodista. Aquell suposat seguidisme de la dreta burgesa que caracteritza el moviment sobiranista a Catalunya, segons el qual, el debat independentista serviria per tapar els problemes socials reals. Tal visió de la jugada és esbiaixada des de tots els punts de vista. No només perquè aquest procés l'hem començat des de baix, organitzant més de mig miler de consultes arreu de Catalunya, si més no, de bon començament, contra la voluntat de (gairebé) tots els partits polítics. No només. No només perquè és demoscòpicament falsa: l'enquesta de dijous passat de 8aldia, per exemple, demostrava empíricament que l'independentisme és massivament majoritari entre els ciutadans que es defineixen des del centre a l'extrema esquerra, mentre entre els qui es veuen a sí mateixos de dretes, són els únics entre els quals és majoritari el no a la plena sobirania de Catalunya.

I, encara, no només per això. També per la pràctica política real que, encara que astorats, comprovem cada dia. L'establishment català, les tres-centes famílies, els que sempre han dominat el cotarro, s'estan recolzant sense vergonya en l'empara dels dependentistes. El País actua descaradament al servei de l'statu quo i ens ofereix cada dia articles delirants en progressió geomètrica. Només cal comprovar com Pere Navarro es reuneix cada dos mesos per sopar amb l'editor del diari "La Razón", José Manuel Lara. O com Alfredo Pérez Rubalcaba es desplaça fins a Barcelona per trobar-se amb representants significats de l'alt empresariat català, a fi de concertar una estratègia conjunta per aturar el procés. És evident que serà realment difícil construir un nou país contra els de sempre. Sense els vicis que estan portant l'Espanya de la Constitució del 78 a esdevenir un Estat en descomposició. Serà, certament, molt, molt difícil. Però la lluita dels catalans per la independència no és pas una tapadora dels canvis necessaris, imprescindibles, cap a una major justícia social, sinó precisament l'única, tal vegada, l'última esperança que aquesta sensibilitat majoritària d'esquerra a Catalunya faci realitat un país nou. I oposar-se, en el fons, és posar-se al servei dels de sempre. Per molt progre que hom vulgui semblar.

Comentaris

  1. Es curios aixo del socialisme, oi? El 80% dels ciutadans volen votar i els sociates passen d'ells, en canvi amb les elits mes carques i reaccionaries no paren de reunir-s'hi.

    ResponElimina
  2. En qualsevol cas, aviat tindrem un nou canal de TV per poder-nos expressar i informar-nos millor: PuntAvuiTV ha comprat CanalCatalàTV. Aquest CC ha estat totalment inoperant i mancat d'interès general.
    Com que el desembarcament dels "controladors" del nostre independentisme ja també hi estan ficats dins de la feina, doncs ben aviat ja veurem definicions de postures en plena acció.

    PD: Vaig trobar molt perillosa la relliscada de l'Homs. On anava? Què pretenia?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…