[-274] Durao Barroso a la cort de Felip IV de Castella (i II) (#Europa)

Diari de Setge del 7 de febrer de 1714 (dia 198).

Joan IV de Portugal
Encara que gairebé res no en resta en la memòria col·lectiva, Catalunya i Portugal van mantenir una activa solidaritat durant els anys quaranta del segle XVII. Principalment, en el préstec d'idees i arguments per justificar la rebel·lió contra Felip IV de Castella. Hi penso cada vegada que el senyor Durao Barroso invoca la legalitat, els Tractats europeus, com a principi bàsic i immutable per coartar l'exercici de la democràcia. Les Revolucions portuguesa i catalana de 1640 anaren acompanyades d'una intensa publicística amb contínues referències creuades. En el context de la mentalitat barroca, particularment conservadora, en el qual el manteniment de l'ordre establert era un valor fonamental (en el tema que ens ocupa, doncs, ben bé com ara), la revolució era identificada amb desordre fins i tot pels mateixos revolucionaris i com a tal sospitosa i desaconsellable per principi. A tot canvi o innovació s'atribuïa un objectiu poc digne. La revolució provocava temença general. Per justificar-la calia, doncs, una legitimació particularment eficient: el canvi (fins i tot la violència) només era acceptable com a mitjà per restaurar un ordre anterior deliberadament vulnerat per l'adversari.

Així, doncs, catalans i portuguesos es mogueren estrictament en aquesta clau ideològica a l'hora de justificar la legitimitat de les seves revolucions. Exalçant la justícia de la seva causa, negaren la ruptura de l'ordre i rebutjaren tota acusació de rebel·lió, de traïció o de sedició. Els seus moviments revolucionaris (afirmaven els defensors) tenien per objectiu, en realitat, el restabliment de l'equilibri constituït històricament amb la Monarquia hispànica per la via del pactisme, injustament alterat per la política d'exaccions del govern del comte-duc d'Olivares. Tant a Catalunya com a Portugal la teoria política pactista havia tingut un gran desenvolupament: el poder anava de Déu al poble i el rei l'exercia només en virtut d'un pactum subiectionis, segons el qual la plenitud en l'exercici d'aquell quedava limitada. En conseqüència el monarca que no el respectava esdevenia un tirà i la seva deposició justa. La restauració de la llibertat original, doncs, davant el trencament de pacte fundacional que havia organitzat la relació entre rei i regne, constituïa el gran argument per emprendre un nou camí. Els portuguesos en van dir, d'aquell conflicte, la Guerra da Restauração. Abans que lleis immutables dels vencedors, com les que invoca Durao Barroso, pactes trencats que obliguen a exigir la devolució de la vella sobirania dels catalans.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)