Ves al contingut principal

[-274] Durao Barroso a la cort de Felip IV de Castella (i II) (#Europa)

Diari de Setge del 7 de febrer de 1714 (dia 198).

Joan IV de Portugal
Encara que gairebé res no en resta en la memòria col·lectiva, Catalunya i Portugal van mantenir una activa solidaritat durant els anys quaranta del segle XVII. Principalment, en el préstec d'idees i arguments per justificar la rebel·lió contra Felip IV de Castella. Hi penso cada vegada que el senyor Durao Barroso invoca la legalitat, els Tractats europeus, com a principi bàsic i immutable per coartar l'exercici de la democràcia. Les Revolucions portuguesa i catalana de 1640 anaren acompanyades d'una intensa publicística amb contínues referències creuades. En el context de la mentalitat barroca, particularment conservadora, en el qual el manteniment de l'ordre establert era un valor fonamental (en el tema que ens ocupa, doncs, ben bé com ara), la revolució era identificada amb desordre fins i tot pels mateixos revolucionaris i com a tal sospitosa i desaconsellable per principi. A tot canvi o innovació s'atribuïa un objectiu poc digne. La revolució provocava temença general. Per justificar-la calia, doncs, una legitimació particularment eficient: el canvi (fins i tot la violència) només era acceptable com a mitjà per restaurar un ordre anterior deliberadament vulnerat per l'adversari.

Així, doncs, catalans i portuguesos es mogueren estrictament en aquesta clau ideològica a l'hora de justificar la legitimitat de les seves revolucions. Exalçant la justícia de la seva causa, negaren la ruptura de l'ordre i rebutjaren tota acusació de rebel·lió, de traïció o de sedició. Els seus moviments revolucionaris (afirmaven els defensors) tenien per objectiu, en realitat, el restabliment de l'equilibri constituït històricament amb la Monarquia hispànica per la via del pactisme, injustament alterat per la política d'exaccions del govern del comte-duc d'Olivares. Tant a Catalunya com a Portugal la teoria política pactista havia tingut un gran desenvolupament: el poder anava de Déu al poble i el rei l'exercia només en virtut d'un pactum subiectionis, segons el qual la plenitud en l'exercici d'aquell quedava limitada. En conseqüència el monarca que no el respectava esdevenia un tirà i la seva deposició justa. La restauració de la llibertat original, doncs, davant el trencament de pacte fundacional que havia organitzat la relació entre rei i regne, constituïa el gran argument per emprendre un nou camí. Els portuguesos en van dir, d'aquell conflicte, la Guerra da Restauração. Abans que lleis immutables dels vencedors, com les que invoca Durao Barroso, pactes trencats que obliguen a exigir la devolució de la vella sobirania dels catalans.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…