Ves al contingut principal

[-274] Durao Barroso a la cort de Felip IV de Castella (i II) (#Europa)

Diari de Setge del 7 de febrer de 1714 (dia 198).

Joan IV de Portugal
Encara que gairebé res no en resta en la memòria col·lectiva, Catalunya i Portugal van mantenir una activa solidaritat durant els anys quaranta del segle XVII. Principalment, en el préstec d'idees i arguments per justificar la rebel·lió contra Felip IV de Castella. Hi penso cada vegada que el senyor Durao Barroso invoca la legalitat, els Tractats europeus, com a principi bàsic i immutable per coartar l'exercici de la democràcia. Les Revolucions portuguesa i catalana de 1640 anaren acompanyades d'una intensa publicística amb contínues referències creuades. En el context de la mentalitat barroca, particularment conservadora, en el qual el manteniment de l'ordre establert era un valor fonamental (en el tema que ens ocupa, doncs, ben bé com ara), la revolució era identificada amb desordre fins i tot pels mateixos revolucionaris i com a tal sospitosa i desaconsellable per principi. A tot canvi o innovació s'atribuïa un objectiu poc digne. La revolució provocava temença general. Per justificar-la calia, doncs, una legitimació particularment eficient: el canvi (fins i tot la violència) només era acceptable com a mitjà per restaurar un ordre anterior deliberadament vulnerat per l'adversari.

Així, doncs, catalans i portuguesos es mogueren estrictament en aquesta clau ideològica a l'hora de justificar la legitimitat de les seves revolucions. Exalçant la justícia de la seva causa, negaren la ruptura de l'ordre i rebutjaren tota acusació de rebel·lió, de traïció o de sedició. Els seus moviments revolucionaris (afirmaven els defensors) tenien per objectiu, en realitat, el restabliment de l'equilibri constituït històricament amb la Monarquia hispànica per la via del pactisme, injustament alterat per la política d'exaccions del govern del comte-duc d'Olivares. Tant a Catalunya com a Portugal la teoria política pactista havia tingut un gran desenvolupament: el poder anava de Déu al poble i el rei l'exercia només en virtut d'un pactum subiectionis, segons el qual la plenitud en l'exercici d'aquell quedava limitada. En conseqüència el monarca que no el respectava esdevenia un tirà i la seva deposició justa. La restauració de la llibertat original, doncs, davant el trencament de pacte fundacional que havia organitzat la relació entre rei i regne, constituïa el gran argument per emprendre un nou camí. Els portuguesos en van dir, d'aquell conflicte, la Guerra da Restauração. Abans que lleis immutables dels vencedors, com les que invoca Durao Barroso, pactes trencats que obliguen a exigir la devolució de la vella sobirania dels catalans.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…