Ves al contingut principal

[-275] Durao Barroso a la cort de Felip IV de Castella (I) (#Europa)

Diari de Setge del 6 de febrer de 1714 (dia 197).

Escut de Portugal
Les voltes del destí han volgut que siguin un portuguès i un belga, procedents d'antics territoris sotmesos al poder de la Monarquia hispànica, els qui encapçalin des de les institucions europees les amenaces contra la independència de Catalunya. Curiós, perquè si avui el nostre camí de llibertat (element que incomoda profundament l'Estat espanyol) corre en paral·lel al dels escocessos, el 1640 ho va fer del braç dels ibèrics de l'altra banda de la península. Ens ho explicà fa uns quants anys, ben documentat, la M. Àngels Pérez Samper (Catalunya i Portugal el 1640. Barcelona: Curial, 1992, 465 p.). La seva obra recull el testimoni fonamental de Rafael Nadal, a la seva Relació molt certa y verdadera dels ditxosos y felices seccessos de las armas del rey de Portugal y dels embeleços usan los castellanos... La solidaritat entre els dos països revoltats, més enllà dels resultats diplomàtics, fou molt intensa. A Catalunya, les primeres notícies de la Revolució de Desembre a Portugal foren rebudes amb enorme interès i curiositat. L'arribada de l'ambaixador Mascarenhas fou un veritable esdeveniment ciutadà a Barcelona: molts bons patricis l'acompanyaren a la Casa de la Diputació, on tingueren l'oportunitat de veure'l i escoltar-lo.

En contrapartida, l'ambaixador català Sala fou també rebut amb mostres evidents de suport per part de la societat portuguesa: al seu pas per Lisboa, segons informà a la capital catalana, la gent proferia crits de "Visca Catalunya". Nadal, segons crec, resident si més no temporalment a la capital portuguesa, deixà escrit l'impacte que hi gaudien les notícies procedents de Catalunya: "als quatre del mes de iuliol rebí la de vostra mercè, la qual aguardava amb molt gran desig, y fonch tant lo contento y alegria que causà no sols a mi, sinó també a tots estos portuguesos germans nostres, que no se podia explicar; tant que se'n feren dins de dos hores més de dos-centes còpies; perquè me feren pujar sobre de una cadira y anava dictant la carta, y eran los qui escrivian (que los volguí comptar per curiositat) eren quaranta y hu, y de aquí la copiaren moltíssims, la causa de assò era perquè ací no se sabia ab certesa la victòria que tingueren los catalans, juntament amb los francesos [...]. De esta nova se alegraren tant los portuguesos, que pareixia que ells havian alcançada la victòria, tant gran amor aportan als catalans, com si fossen propis germans". Com han canviat els temps: avui Durao Barroso, aliè a aquesta història, tal i com ha demostrat el seu debat a Davos amb Xavier Sala i Martín, camina de la mà dels hereus de Felip IV de Castella.

Comentaris

  1. Doncs això mateix ho vaig pensar fa uns dies quan aquest Durao Barroso (enfangat), va posicionar-se en contra de la nostra emancipació d'Espanya. Coses veredes...! i més que n'haurem de veure!

    ResponElimina
  2. No cal pas anar a mirar que fa el Durao aquest... aquí tenim un tal Truan&Lerida que deu n'hi do...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…