Ves al contingut principal

[-276] Albert Rivera, al Pi de les Tres Branques (#procés)

Diari de Setge del 5 de febrer de 1714 (dia 196).

Mercat Central de Sabadell
Diuen que l'Alicia Sánchez Camacho, tot seguint la clàssica política (tan i tan europeista) dels grans partits espanyols, serà rebutjada a corner com a candidata del Partido Popular a les properes eleccions europees. La veritat és que el grau d'immoralitat al qual ha arribat ella i el seu fidel escuder Enric Millo l'ha posat en un punt de no retorn, de descrèdit total a Catalunya, que ni els seus, probablement (enquestes canten), estaran disposats a sostenir per gaire més temps. Evidentment, no la trobarem a faltar i ella segur que gaudirà de nou temps i mitjans per distreure's. Entretant, però, mentre acaba de perfilar-se el seu futur, l'exabrupte i l'escenificació de la tensió és la seva prioritat màxima. El Partido Popular ha d'aturar com sigui la sagnia cap a Ciutadans si no vol morir completament dessagnat a Catalunya. L'únic argument que els queda: presentar-se, amb la força que els dóna controlar tots els poders de l'Estat (inclòs el judicial), com l'única garantia d'aturar el procés, com sigui, per terra mar i aire, pel civil i pel criminal. Amb la suspensió de l'autonomia si cal.

La radicalització del Partido Popular respon a Espanya, als nervis generalitzats que els provoca l'espanyolisme radical de les noves formacions, com ara UPyD i Vox. A Catalunya, el paper de Ciudadanos, no em cansaré de repetir-ho està esdevenint fonamental per garantir l'èxit del procés cap a la plena llibertat. Em repeteixo, que ja ho he dit altres vegades, si el partit de Rivera i Cañas (ai, Cañas, deixa les pastilles) no existís, ens l'hauríem d'inventar. Fa un paper insubstituïble. Distreu sistemàticament qualsevol possibilitat d'entesa, la més mínima concessió per part del govern espanyol. Dinamita cada dia la més mínima orientació cap a una tercera via al gust que voldrien els de sempre, els 300 de Fonteta. Fa pocs dies, era entendridora la foto d'Albert Rivera rebut en loor de multituds al Círculo Ecuestre, aclamat entre el gran economista i nou historiador Borja García-Nieto i l'inspirador del sopar de l'establishment a l'Empordà, el caçatalents Luis Conde. A mi em sembla, francament, que l'hauríem de convidar al Pi de les Tres Branques: pocs estan fent més que ell per afermar la convicció que no existeix cap alternativa a la independència.

Comentaris

  1. Es diu "en loor de multituds" tot i que al cercle equestre "olor" potser si que esta justificat pels cavalls i el garrulam que s'hi arreplega

    ResponElimina
  2. Efectivament, jo també vaig celebrar l'arribada de C's. Era clar que el seu discurs obligaria a reposicionar-se a partits que jugaven amb l'ambigüitat, en particular el PSC.

    ResponElimina
  3. No crec que als PPs els serveixi de gaire els seus propis fracassos. més aviat penso que "moriran matant". No saben fer altra cosa, ni frenar els partits de la competència, ni raonaments. Això és l'últim espetec del falangisme, crec. i no el volen celebrar amb discreció, sinó amb tota la ceguesa que els dóna el seu enteniment.

    ResponElimina
  4. A PART DE LERRUOXISME,QUINA AKLTRE IDEOLOGIA TENEN A C's?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…