Ves al contingut principal

[-279] L'argument de la secessió inacabable (#dependentisme)

Diari de Setge del 2 de febrer de 1714 (dia 193).

Consell General d'Aran
Un dels llocs comuns del dependentisme és el de presentar la secessió de Catalunya com l'inici d'una atomització interminable de l'espai independentitzat en multitud de noves unitats menors, habilitades per l'acte inicial per reclamar, al seu torn, l'autodeterminació. Com sempre, l'argument més eficient per combatre aquesta i altres asseveracions de futur absurdes que ens fan (sempre amb tanta seguretat impostada) és comprovar què ha passat en oportunitats anteriors, si és que n'hi ha. En aquest cas, sabem que cap nou país independent a Europa ha patit cap mena de fragmentació posterior. Cap. La darrera oportunitat que he escoltat aquest tan intel·ligent argument va ser amb motiu del debat sobre l'actitud de l'Aran en el cas que Catalunya es constitueixi en estat independent. Naturalment, crec que la immensa majoria dels catalans som partidaris que, com a territori històric de la nació occitana, els habitants de la vall decideixin lliurament si volen mantenir la seva vinculació política secular amb Catalunya o no. Un estatus de comunitat autònoma amb ple reconeixement per a la seva llengua i institucions seria viable al Principat independent, molt més que no pas a l'Espanya embogida i recentralitzadora que romandrà. Ells sabran.

El debat, però, va donar peu a que algú preguntés sobre l'autodeterminació de províncies, comarques o fins i tot municipis catalans, que tindrien suposadament tants drets com l'Aran per fer-ho. Per molt boutade que siguin hipòtesis com aquesta crec que cal contestar-les. Entre altres coses, perquè és molt fàcil. De fet, dóna peu a exposar un argument imbatible sobre el perquè del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Segons l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides (1966), "tots els pobles tenen el dret de lliure determinació". Són la província de Barcelona, l'Alt Camp o Alguaire un poble o nació? La qüestió es resol sense esforç si definim bé què entenem per poble o nació: una comunitat assentada sobre un territori delimitat on la majoria dels seus membres es consideren membres o nacionals d'aquella nació. Quan els habitants de la província de Barcelona, l'Alt Camp o Alguaire es considerin a sí mateixos nació no tindré cap inconvenient a atorgar-los el dret a decidir sobre el seu futur polític. De moment, a diferència del que s'esdevé al conjunt de Catalunya, crec que no és així. Fin de la cita.

Comentaris

  1. És evident que la Vall d'Aran és un dels casos que la fan especial. Però, també s'ha anat fent especial ella mateixa pel seu disseny geogràfic. L'aïllament geogràfic l'ha deixat durant segles sola i abandonada, fins que l'anterior Generalitat va construir el Túnel de Vielha. Però, no es va arribar a temps per construir les carreteres que haurien fet que la comunicació hagués estat fluïda dins de la mateixa Catalunya. Fins ara mateix, resulta més fàcil anar a la Vall des de Madrid que des de Barcelona. El resultat d'aquesta situació, i la provocada pel Franco per raó de frontera amb l'ocupació d'infinitat de GC i exèrcit espanyol, fa que a la Vall s'hi parli i visqui més en castellà que en aranès o català.

    ResponElimina
  2. La Vall d'Aran te varies opcions dins d'una Catalunya independent.
    La de ser plenament catalana.
    La de ser catalana amb diferenciacions lingüístiques i/o econòmiques.
    La de ser independents com la mateixa Catalunya o Andorra o fins i tot Monaco.
    La de tornar a ser part de les Excanyes.
    La de fer un "menage a trois" amb Andorra i Gibraltar...
    I de ben segur alguna altra, son ells els que tenen de decidir-ho amb plena llibertat, no crec que els catalans hi poséssim cap mena de trava.

    ResponElimina
  3. Són els aranesos els que han de decidir que volen fer. En cas que volguessin continuar amb nosaltres també hi hauria la possibilitat de fer una confederació o un estat que p.e. es podria dir Catalunya i Vall d'Aran.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…